Apreciar allò que és important

Fa tan sols uns dies va esdevenir la bona notícia que un amic meu que duia gairebé un mes a la UCI, havia superat el seu estat crític i podia ésser traspassat a una habitació de planta de l'hospital on se l'estava tractant per aplicar-li medicina de caràcter més general.

El meu amic patia les conseqüències de la síndrome de Boerhaave, documentada per primer cop al segle XVIII, i que consisteix, pels que no sabem de medicina, en una perforació de l'esòfag, que és el tub que va des de la faringe a l'estòmac. El contingut de l'esòfag, incloses les bactèries que tenim normalment a la boca, es filtra als òrgans propers (habitualment els pulmons) i provoca greus infeccions.

En els països de fora del primer món, la taxa de mortalitat entre els pacients que sofreixen aquesta síndrome frega el 100%. De fet, la taxa de supervivència al primer món és d'un 90% per a pacients tractats en les primeres 24 hores des de la perforació, i aquest número s'ensorra fins al 50% per a tractaments amb 48 hores de retard.

És inevitable davant de casos com aquests pensar sobre tot el que realment importa, sobre com ens passem la vida fent coses completament irrellevants i inservibles, sobre com el fet que estem on estem i com estem a cada moment depèn d'un munt de coincidències i casualitats, d'esdeveniments que no podem controlar, sobre la nostra debilitat.

Però també li fa a un apreciar la immensa sort que ha tingut de nèixer en una zona del planeta que disposa dels recursos per afrontar aquestes situacions, i encara més en una en què la salut pública té la qualitat suficient com per fer-hi front.