inútil

Aquells qui em coneixen saben que no sóc un exemple de positivisme i optimisme envers la vida. Tinc molt assumit el paper de sarcàstic, cínic i pessimista. No m'enutja el més mínim rebre aquesta etiqueta perquè reflexa força bé la realitat.

Darrerament venia pensant, especialment de forma esperonada per l'àmbit laboral, que es viu millor en un món en què un busca solucions i no problemes, en què es veuen les coses en positiu i, sense perdre la crítica, s'intenta positivitzar tot.

Avui s'ha esberlat per a mi aquest pensament. Avui m'ha quedat palesa la meva inadaptació a la vida. Perquè el que no pot ser normal és el desencís constant, la preocupació extrema pel futur deixant inclús de banda el present, l'esforç sobremanera tan mental com físic fins a punts de risc mèdic, la sensació que res no funciona, que res no funcioni. Tinc totes les butlletes. Per Darwin segueixo sent un fracàs evolutiu. Però bé, només cal veure el panorama, no calia recorrer a Darwin. Ho sento, aquesta vida no és per mi, ja he tingut vint-i-sis anys per provar-la, gràcies.

Avui parlàvem amb el Gustavo en un dinar molt agradable sobre allò que ens motiva a viure. Ell té la teoria que en realitat tenim una visió del nostre futur relativament curta (un any, com a molt dos), i que ens governa completament la incertesa sobre què ens devindrà, afegint a més que no hi ha molt on escollir, i que això és part de la motivació; segons Gustavo, és la promesa de vida -això és, allò que n'esperem- el que ens motiva. Grego afegia que per alguns, la felicitat del dia a dia és suficient. I jo sumava que la incertesa és completa pels dos únics camins que hom té: viure o no viure. Al capdavall ni sabem què significa no viure ni podem saber del cert què ens depara el futur. Tot i així l'opció de viure sol tenir més atractiu, perquè igualment té un final i això és conegut per tots.

Tot sovint reviso les meves expectatives i aprofito per rebaixar-les una mica més, amb l'ingenu pensament que així algun dia podran ser realitat. Però el que ocorre més aviat és que camino en una direcció que no toca. No tots teníem per què caminar-hi, està muntat així.

Estic esgotat.