Atrapat

Obrí els ulls de cop i volta. No l'havia sobresaltat cap somni; simplement obrí els ulls. Tot era fosc i encara no havia sonat el despertador. Ell sabia que quan es despertava així, de cop, era un mal senyal. Senyal que les coses no anirien bé aquell dia, senyal que aquell dia seria d'aquells que no val la pena viure.

Mirà el rellotge. Tan sols quedaven deu minuts per les sis, l'hora en què s'hauria de llevar si no volia arribar tard. Tard a què? Era una pregunta que tot sovint es formulava a ell mateix, però la resposta el turmentava. Tard a un món construït sobre la rutina, tard a una vida buida que repetia la seva buïdor entre despertador i despertador. Ben bé no sabia per què ho feia, tot allò. Per una banda el tranquilitzava el fet de sentir-se una peça més de l'engranatge, de saber que formava part del seu entorn i fins i tot contribuïa, encara que fos minsament, a que fos com fos. Per l'altra, la seva insatisfacció era constant. El mateix entorn amb què simbiotitzava dia a dia mai complia les seves expectatives, ni tan sols després de rebaixar-les una vegada rera l'altra, fins fer aterrar la seva esperança sobre el nihilisme.

Ara disposava de deu minuts per davant en què es trobava atrapat. No sabia si intentar reemprendre el son, ara ja esberlat, o bé anticipar l'inexorable. Havia començat un mal dia.