Autoconservació

De vegades em fa la sensació que si ignorés el món que m'envolta, si m'estigués quiet, sense fer res, sense interactuar amb l'exterior, viuria per sempre. Podria estar durant un temps indefinit reduït a la mínima expressió de la vida, simplement duent a terme l'única acció que no podem evitar sense renunciar a la nostra existència: existir. Deixo per un altre post la discussió sobre si els ens inexistents, si és que tal cosa existeix, poden dur a terme accions.

Sembla clar que això no és així, pensarà el lector. En primer lloc, perquè la vida tal com la coneixem no és eterna; en segon lloc, perquè inclús no essent eterna, necessita un cert manteniment perquè es dilati en el temps, com ara la ingesta d'aliments.

En sóc conscient. En aquesta visió tan subjectiva, és el món exterior que acaba amb la vida d'hom. La vida no té una durada determinada, no és un fenomen que depengui del temps sinó que és un recurs que s'esgota a mida que es fa servir, sigui en benefici propi o per exposició a l'exterior.

Reconec que és una posició certament nihilista i possiblement fatalista; no obstant això és fins a cert punt gratificant pensar que no hi ha cap necessitat a donar sentit i significat a allò que no en té.