Pobre ric

De rics i pobres fa molt que n'hi ha; probablement des que el món és món. No pretenc que aquest post sigui un altre text més per remarcar les diferències existents entre uns i altres, per reclamar solucions o per proposar-ne. De fet ni tan sols em refereixo exclusivament a la riquesa material o monetària, al wealth, sinó també a la riquesa espitirual i a la qualitat de vida.

Al llarg del segle XX hom pot trobar abundància en literatura que narra les desgràcies i desventures de la gent des d'una òptica humil, casolana, plena de vicissituds, pobre. Això esdevé molt més notable en els períodes d'entreguerres. Naturalment aquest tipus de literatura no és exclusiva del segle XX, però l'he agafat com a exemple perquè ens és el més proper en el temps.

Em resulta molt curiós com aquest punt de vista ha anat canviant fins el punt que és el ric qui té grans dificultats, és el nou protagonista de la història, la nova causa de les preocupacions d'aquells qui estem un o diversos escalafons per sota. No dic que la literatura actual sigui tota així, perquè certament no ho és, i probablement afirmar-ho seria ofensiu envers els escriptors (pocs, això sí) contemporanis que opten per altres camins. Tampoc em refereixo exclusivament a la literatura com a mitjà, i ni tan sols em limito a històries fictícies o reals. Avui dia trobem l'escena del pobre ric en multitud d'inputs (tan de bo trobés una traducció precisa per a aquesta paraula!), constantment. Puc oferir al lector encara escèptic uns quants exemples del que dic:

• El pobre jugador de futbol de primera divisió que s'ha torçat un turmell i no podrà jugar el proper partit.
• El pobre milionari nordamericà que té tantes coses al cap que no sap què fer amb la seva fortuna.
• El pobre cuiner de prestigi al qual han tret una estrella Michelin.
• La pobra protagonista de sèrie de televisió que té tants pretendents que no sap quin escollir.
• La mateixa pobra protagonista, que s'ha enrotllat amb tots els seus pretendents i tot i així està confusa.
• La pobra nació que té com a principal preocupació la bandera que oneja en un castell.

I així podria seguir durant encara força estona.

Tot sovint (i a costa probablement d'estar fregant ja l'enagenació mental) em fa la impressió que no es tracta de quelcom casual, sinó que segueix un determinat patró. Fa la impressió com si aquest tipus d'històries fossin l'opi del pobre, la forma de mantenir-lo en la seva situació de pobre per mitjà d'inhibir el seu desig de ser ric. Si en la realitat de consens el missatge difós és que ser ric porta inconvenients, s'eviten eventuals conflictes entre les dues parts. Fins al punt que el jugador de futbol amateur que es torça un turmell i es perd el partit de la seva vida, l'obrer que lluita per arribar a final de mes, el cuiner, arquitecte o artista que després de molt d'esforç aconsegueix reconeixement del seu treball, la noia sense pretendents que es veu obligada a fer una autoanàlisi i reflexió filosòfica profunda i la nació que es preocupa perquè els nens estiguin ben alimentats i educats no desperten en nosaltres cap mena d'interès, i fins i tot poden generar rebuig i antipatia.