No time, no space

Contemplava gairebé esbalaït el suau onatge de les cortines, que es gronxaven empeses per la brisa que també acariciava la seva cara, tot recordant-li que era viu, que tot allò era real.

Mai havia sentit tant la necessitat que li fos recordada la certesa de la seva existència. Feia molt de temps que vivia abstret, i si bé amb contacte físic amb el món real, l'aïllament que vivia la seva ment era innegable. No havia perdut l'esperança; tanmateix la il·lusió per conèixer allò nou, per viure bons i mals moments s'havia esvaït com la sorra fugint dels seus dits. Esperava ben poc de tot allò que l'envoltava.

Alba mai respongué a les seves insistents missives. Tal vegada no era culpa d'ella que, amb el seu silenci, el corroïa per dins. Qui sap si veritablement hi hagué respostes, xiuxiueigs tan febles que no va saber interpretar correctament. Això, si bé no el va fer defallir, sí que contribuí notablement al seu estancament, a la seva autolimitació.

La imatge de la cortina li resultava relaxant, perquè evocava altres llocs i èpoques mai viscudes. En segons podia traslladar-se dos segles enrere, o a un paratge al bell mig del continent africà, o inclús a una pel·lícula en blanc i negre on, mancat de color, el seu rostre s'expressava tal com era: gris i trist.