- La empresa ha alcanzado break-even point.
- La empresa ya ha contratado una secretaria/recepcionista a jornada completa.
- La mayoría de personas en la empresa no trabaja más de 8,5 horas diarias.
- La fuente principal de inspiración ya son las ideas lanzadas por la competencia.
- Los fundadores ya tienen despachos separados del resto del equipo.
- La empresa tiene más de 2 años de vida.
- Los fundadores pueden no estar en la oficina durante varios dias y la empresa sigue funcionando igual (o mejor:-) que con ellos presente.
Thursday, September 24, 2009
Cuándo una empresa deja de ser una startup
Marek Fodor, cofundador de atrápalo, escribía en un post de hace algo más de un año acerca de cuándo una empresa deja de ser una startup. Estos son algunos de los criterios que propone. Creo que son de interesante lectura:
Wednesday, August 05, 2009
Japón
Como algunos ya sabréis, este verano estaré de vacaciones en Japón. Es un viaje que espero con ganas y que tengo en mente desde hace un año. También es mi primer viaje a Asia. No me voy a llevar el portátil así que supongo que desapareceré durante quince días del panorama internetiano, pero también se trata de eso. A continuación pongo un mapa con los lugares que tengo previsto visitar:
View Japó 08-2009 in a larger map
Estaré fuera las dos siguientes semanas de agosto. La planificación prevista es la siguiente:
- Domingo 9: Vuelo Barcelona - Frankfurt - Osaka
- Lunes 10: Osaka - Kyoto
- Martes 11: Kyoto
- Miércoles 12: Kyoto - Nara - Koyasan
- Jueves 13: Koyasan - Hiroshima
- Viernes 14: Hiroshima - Miyajima - Hiroshima
- Sábado 15: Hiroshima - Kanazawa.
- Domingo 16: Kanazawa - Shirakawa-go - Takayama
- Lunes 17: Takayama - Hakone
- Martes 18: Hakone - Tokyo
- Miércoles 19: Tokyo
- Jueves 20: Tokyo
- Viernes 21: Tokyo
- Sábado 22: Vuelo Tokyo - München - Barcelona.
Tuesday, August 04, 2009
El millor idioma per escriure al Twitter o al blog
Aquesta setmana parlava amb la Maria sobre quin és l'idioma més adequat per escriure al twitter o al blog. És una conversa interessant perquè és difícil parlar sobre els idiomes en què hom aporta contingut a la xarxa sense tractar els motius pels quals algú decideix escriure un article al seu blog o una entrada al twitter.
En el cas dels catalanoparlants el tema esdevé més curiós. Conec molts casos de gent que habitualment parla en català però que es mostra a la resta de la xarxa en castellà. El motiu principal sol tenir a veure amb la dimensió del públic que pot entendre els missatges. Està clar que escrivint en castellà hi ha molta més gent que ens pot entendre que si escrivim en català.
I per què no en anglès, doncs?
L'argument sol coincidir també: com que l'anglès no és la llengua materna, alguns conceptes es fan més difícils o més antinaturals d'expressar. A més en alguns casos això també suposa una falta de fluidesa tal que impliqui dedicar més temps a escriure cada article o cada twitt.
Sembla que el criteri que se sol seguir és el d'utilitzar l'idioma que maximitzi el sentiment de comoditat escrivint i el nombre de potencials lectors. I en aquest aspecte el català sol tenir les de perdre perquè, excepte alguns casos comptats, els usuaris tenen a l'abast un idioma com el castellà que permet un nombre molt més elevat de lectors i una fluidesa d'expressió equivalent a la del català.
És interessant veure també els motius pels quals algú decideix escriure twitts o articles al blog. Això pot explicar l'idioma en què ho fa. Es tracta de tenir audiència? De donar una imatge professional? De mantenir el contacte amb els amics o aquells qui estan més a prop?
La Maria feia notar també que hi ha casos de gent que escriu a la xarxa sempre en anglès per fer-se el modern. També n'hi ha, d'aquests. Crec que hi ha una mica de tot. Hi ha qui escriu en anglès perquè té o espera tenir una audiència més internacional, i hi ha qui ho fa purament per narcicisme (terme al qual li dedicaré un altre post).
En el meu cas, escric en català, castellà i anglès segons l'ocasió (algun cop també en alemany, tot i que en molt comptats casos). L'idioma el trio segons el que em ve de gust en cada moment (un dels motius pot ser practicar un idioma que no és el matern) i segons quin pugui ser el públic objectiu d'allò que escric. També segons quin sigui l'idioma del públic a qui m'adreço. La temàtica d'aquest article, per exemple, pot ser d'un interès suficientment global com perquè pugués estar escrit en anglès; no obstant això, l'escric arran d'una conversa (en català) que vam tenir amb la Maria, i per això mantinc l'idioma.
Hi ha articles més pràctics pels quals trio l'idioma molt conscientment. Per exemple, a configurar el DSL-G624T con IP estática de Telefonica escrivia en castellà perquè sabia que és un problema que es podrien trobar diversos usuaris d'Espanya i els podria interessar la resposta. A how to deal with LinkedIn timing out, en canvi, tractava un problema que ateny un site que té l'anglès com a idioma principal, i d'aquí que l'article estigui escrit en anglès. A articles com síndrome d'Asperger, en què parlo de temes que m'interessen a mi particularment i que realment no van dirigits a cap audiència en particular, utilitzo el català perquè probablement sigui l'idioma amb què puc ser més transparent, més jo mateix.
No he fet cap estudi sobre els idiomes que utilitza la gent per escriure a la xarxa. No he arribat a cap conclusió revel·ladora. Només he exposat algunes pinzellades sobre un tema que tot sovint passa desapercebut i que probablement requereixi una mica més d'atenció i d'estudi.
Què en penseu? En quin idioma escriviu normalment i per què? És la voluntat d'arribar a molta gent una amenaça per als idiomes més minoritaris, o a pesar de tot tenen assegurat el seu espai a la xarxa?
En el cas dels catalanoparlants el tema esdevé més curiós. Conec molts casos de gent que habitualment parla en català però que es mostra a la resta de la xarxa en castellà. El motiu principal sol tenir a veure amb la dimensió del públic que pot entendre els missatges. Està clar que escrivint en castellà hi ha molta més gent que ens pot entendre que si escrivim en català.
I per què no en anglès, doncs?
L'argument sol coincidir també: com que l'anglès no és la llengua materna, alguns conceptes es fan més difícils o més antinaturals d'expressar. A més en alguns casos això també suposa una falta de fluidesa tal que impliqui dedicar més temps a escriure cada article o cada twitt.
Sembla que el criteri que se sol seguir és el d'utilitzar l'idioma que maximitzi el sentiment de comoditat escrivint i el nombre de potencials lectors. I en aquest aspecte el català sol tenir les de perdre perquè, excepte alguns casos comptats, els usuaris tenen a l'abast un idioma com el castellà que permet un nombre molt més elevat de lectors i una fluidesa d'expressió equivalent a la del català.
És interessant veure també els motius pels quals algú decideix escriure twitts o articles al blog. Això pot explicar l'idioma en què ho fa. Es tracta de tenir audiència? De donar una imatge professional? De mantenir el contacte amb els amics o aquells qui estan més a prop?
La Maria feia notar també que hi ha casos de gent que escriu a la xarxa sempre en anglès per fer-se el modern. També n'hi ha, d'aquests. Crec que hi ha una mica de tot. Hi ha qui escriu en anglès perquè té o espera tenir una audiència més internacional, i hi ha qui ho fa purament per narcicisme (terme al qual li dedicaré un altre post).
En el meu cas, escric en català, castellà i anglès segons l'ocasió (algun cop també en alemany, tot i que en molt comptats casos). L'idioma el trio segons el que em ve de gust en cada moment (un dels motius pot ser practicar un idioma que no és el matern) i segons quin pugui ser el públic objectiu d'allò que escric. També segons quin sigui l'idioma del públic a qui m'adreço. La temàtica d'aquest article, per exemple, pot ser d'un interès suficientment global com perquè pugués estar escrit en anglès; no obstant això, l'escric arran d'una conversa (en català) que vam tenir amb la Maria, i per això mantinc l'idioma.
Hi ha articles més pràctics pels quals trio l'idioma molt conscientment. Per exemple, a configurar el DSL-G624T con IP estática de Telefonica escrivia en castellà perquè sabia que és un problema que es podrien trobar diversos usuaris d'Espanya i els podria interessar la resposta. A how to deal with LinkedIn timing out, en canvi, tractava un problema que ateny un site que té l'anglès com a idioma principal, i d'aquí que l'article estigui escrit en anglès. A articles com síndrome d'Asperger, en què parlo de temes que m'interessen a mi particularment i que realment no van dirigits a cap audiència en particular, utilitzo el català perquè probablement sigui l'idioma amb què puc ser més transparent, més jo mateix.
No he fet cap estudi sobre els idiomes que utilitza la gent per escriure a la xarxa. No he arribat a cap conclusió revel·ladora. Només he exposat algunes pinzellades sobre un tema que tot sovint passa desapercebut i que probablement requereixi una mica més d'atenció i d'estudi.
Què en penseu? En quin idioma escriviu normalment i per què? És la voluntat d'arribar a molta gent una amenaça per als idiomes més minoritaris, o a pesar de tot tenen assegurat el seu espai a la xarxa?
Monday, August 03, 2009
How to deal with LinkedIn timing out
Some weeks ago I started noticing how I could not browse some LinkedIn pages. I could log in and maybe browse some profiles, but I could not take some basic actions such as sending invites or publishing recommendations.At first I thought they were having problems and decided to wait. But then I noticed I could browse all pages from work. Strangely, using the same computer worked in the office but not at home. I decided to try some of the basic steps. I tried Firefox, Safari and Chrome, I deleted all cookies and erased the browser cache. Nothing seemed to work.
I tried downloading the pages with curl and monitoring the connection with tcpdump. I discovered the problem was with https pages. After some research I found some forums where users were having the same problem. Apparently LinkedIn's routers are configured so that they time out very quickly and that is going to happen if you're using a slow computer or connection (I am behind a 10mbps DSL line, though).
It worked for me! Now I can browse LinkedIn without it timing out and everything is working very smoothly!
It is however the first time I have to change my connection settings in order to be able to browse a website. I am assuming this is a temporary change and I am expecting LinkedIn to fix this as soon as possible.
Sunday, August 02, 2009
Movistar sin stock del iPhone 3GS
Ya parece una evidencia. No hay stock del iPhone 3GS en España. Parece que Movistar debe tener interés en ir colocando modelos de otros fabricantes, o quizá su propio stock del modelo anterior, el iPhone 3G. La cuestión es que en ninguna tienda Movistar saben cuándo van a tener. En El Corte Inglés dicen que hasta septiembre nada.Ya hay un thread en los foros de Apple en referencia a este tema, donde usuarios de España se quejan de la falta de disponibilidad. Algunos afirman que la única tienda donde han visto stock del 3GS es en la de Gran Vía en Madrid.
Me pregunto cuántos clientes habrán optado por otro modelo de teléfono por no tener que esperar. Sin duda esto perjudica la imagen de Apple en España; siendo como es Movistar el operador que tiene la exclusiva del terminal, me pregunto hasta qué punto pueden intervenir.
A pesar de todo Movistar sigue anunciando el iPhone 3GS por televisión. Claro, que ya lo dice el anuncio, sujeto a disponibilidad. Qué gran manera de vender humo.
Wednesday, July 29, 2009
Quan no calen paraules
M'encanta quan no calen paraules. Quan no són necessàries per comunicar segons quines coses. No em refereixo només a la comunicació no verbal, a aquells gestos o expressions que es fan amb les mans o amb la cara i que transmeten informació més enllà del nostre discurs. Em refereixo a aquella comunicació que va més enllà. A aquell fenomen que es produeix quan podem entendre perfectament la persona amb qui parlem sense que ens ho hagi d'explicar. I a l'inrevés.
Normalment em costa molt el tema de la comunicació no verbal. Sóc bastant cagadubtes. Mai acabo de saber si interpreto aquesta comunicació correctament. Per això és molt recomfortant quan sé que puc entendre algú a la perfecció, o que algú m'entén sense necessitat que hagi de parlar-ho.
Hi ha moltes coses que no es poden dir parlant. O que no s'han de dir parlant. S'han d'entendre, s'han de sentir. Vivim en un món molt accelerat, on cada hora compta. Cada cop menys ens podem permetre el luxe d'explicar les coses amb detall o de parar-nos a escoltar els demés. Paradoxal que l'increment de canals de comunicació faci que cada petit bocí de comunicació sigui, això, molt petit. I és per això també que quan es poden dir coses sense haver-les de dir, s'està guanyant molt en la qualitat de la comunicació.
Hi ha algunes persones amb qui, per sort (molta sort!) em passa això. Que parlar esdevé gairebé superflu, un accessori a una forma de comunicació més profunda. Recordo que amb en Gustavo em passava tot sovint. Sempre li vaig estar molt agraït, perquè no puc deixar de veure com una gran sort trobar algú amb qui hi hagi un grau de comprensió mútua tan alt. Mai oblidaré una conversa que vam tenir durant un dinar a Sant Cugat, en què li agraïa que m'entengués tan bé. Em va contestar que entenia perfectament per què li ho agraïa. Que entenia que em resultava difícil trobar gent amb qui parlar de les coses que em preocupen o m'inquieten. Amb ell podia fer-ho; potser perquè compartíem inquietuds, no ho sé. Em va contestar amb una frase que em va marcar: "De lo que no te das cuenta es que a mí me pasa lo mismo".
Em podreu dir "d'acord Zou, però això ens passa a tots amb els nostres amics i amigues, amb les nostres famílies... no ens estàs dient res nou". Doncs sí, pot ser. A mi no em pasa gens sovint, i és per això que ho aprecio tant. Així que moltes gràcies. Com igual ja sabies, aquest és un article d'agraïment :)
Normalment em costa molt el tema de la comunicació no verbal. Sóc bastant cagadubtes. Mai acabo de saber si interpreto aquesta comunicació correctament. Per això és molt recomfortant quan sé que puc entendre algú a la perfecció, o que algú m'entén sense necessitat que hagi de parlar-ho.
Hi ha moltes coses que no es poden dir parlant. O que no s'han de dir parlant. S'han d'entendre, s'han de sentir. Vivim en un món molt accelerat, on cada hora compta. Cada cop menys ens podem permetre el luxe d'explicar les coses amb detall o de parar-nos a escoltar els demés. Paradoxal que l'increment de canals de comunicació faci que cada petit bocí de comunicació sigui, això, molt petit. I és per això també que quan es poden dir coses sense haver-les de dir, s'està guanyant molt en la qualitat de la comunicació.
Hi ha algunes persones amb qui, per sort (molta sort!) em passa això. Que parlar esdevé gairebé superflu, un accessori a una forma de comunicació més profunda. Recordo que amb en Gustavo em passava tot sovint. Sempre li vaig estar molt agraït, perquè no puc deixar de veure com una gran sort trobar algú amb qui hi hagi un grau de comprensió mútua tan alt. Mai oblidaré una conversa que vam tenir durant un dinar a Sant Cugat, en què li agraïa que m'entengués tan bé. Em va contestar que entenia perfectament per què li ho agraïa. Que entenia que em resultava difícil trobar gent amb qui parlar de les coses que em preocupen o m'inquieten. Amb ell podia fer-ho; potser perquè compartíem inquietuds, no ho sé. Em va contestar amb una frase que em va marcar: "De lo que no te das cuenta es que a mí me pasa lo mismo".
Em podreu dir "d'acord Zou, però això ens passa a tots amb els nostres amics i amigues, amb les nostres famílies... no ens estàs dient res nou". Doncs sí, pot ser. A mi no em pasa gens sovint, i és per això que ho aprecio tant. Així que moltes gràcies. Com igual ja sabies, aquest és un article d'agraïment :)
Sunday, July 26, 2009
Caerse de la bici
Caerse de la bici es una parte indispensable de aprender a ir en bici. Es necesario caerse alguna vez, porque es la manera de saber qué significa hacerse daño, cuánto daño se puede hacer uno, y, especialmente, qué cosas se deben hacer para que no vuelva a suceder.
Con lo que hay que ir con cuidado es que, una vez uno ya sabe montar en bicicleta, caerse ya no sirve mucho para aprender. En general suele ser consecuencia de haber hecho algo que no tocaba; de haber ido muy deprisa, o por un terreno desconocido, o cuesta abajo, o todo a la vez. Caerse de la bici cuando uno ya sabe ir en bici sirve más para recordarnos nuestra debilidad y falta de racionalidad ocasional que para enseñarnos a montar mejor en bicicleta.
Uno puede hacerse daño de verdad si se cae de la bici. Puede romperse unas cuantas costillas. O la cabeza. Según tenga más o menos suerte, lo recordará como una anécdota aleccionadora o directamente no podrá contarlo.
Una vez que uno sabe montar en bici, puede hacer muchas cosas. Gana un poco más de libertad. Puede recorrer distancias más largas. Puede disfrutar del ejercicio físico y del aire fresco del paisaje. Puede, incluso, juntarse con otros ciclistas para competir, o para disfrutar de forma común del paisaje y del momento. O para hacerse más amigo de ellos mientras comparten la actividad. Hay quien incluso lo practica como actividad de team-building. Por desgracia los ejemplos que conozco pervierten la idea al máximo. Quizá es porque no he sido agraciado con el don de un físico superdotado, pero siempre he creído en aquello de que lo que importa es participar, y que uno hace deporte o determinadas actividades para disfrutar mucho más que para competir o para ganar. Hay quien no lo ve así. El problema es que cuando uno mezcla team-building y competición, se construye un oxímoron digno de admiración. Mi recomendación particular es que si se organiza una actividad al aire libre como puede ser una excursión en bicicleta, se tenga en cuenta que se trata de disfrutar al aire libre; no hay que correr, dejar atrás a los que van más lentos, criticarles y hacerles sentir mal.
Criticar a los que van más lentos es peligroso. Hay quien lo hace por sistema porque, quizá por algún trauma de la infancia, muestra una gran prepotencia. Es peligroso porque, almenos según mi humilde experiencia, no hay nadie que sea perfecto en todo. Todos somos susceptibles de ser criticados.
Montar en bicicleta puede usarse como una metáfora de todas aquellas cosas que tienen que ver con recorrer un camino (la propia vida, una carrera profesional). La gracia de la bici es que tiene ruedas. Y esto significa que hablar de montar en bici es como hablar de incercia y de pedalear. La inercia hace que con un determinado esfuerzo, la velocidad tienda a ser constante (salvo por el rozamiento, tampoco hace falta afinar tanto en la metáfora. El pedaleo hace que la bici se mueva, y sin él no vamos a ninguna parte. No hay motor, no hay combustible. O pedaleamos o la bici no se mueve. Excepto que partamos desde arriba de todo de una montaña. ¿Pero quién empieza su camino desde la parte de arriba de una montaña?
Con lo que hay que ir con cuidado es que, una vez uno ya sabe montar en bicicleta, caerse ya no sirve mucho para aprender. En general suele ser consecuencia de haber hecho algo que no tocaba; de haber ido muy deprisa, o por un terreno desconocido, o cuesta abajo, o todo a la vez. Caerse de la bici cuando uno ya sabe ir en bici sirve más para recordarnos nuestra debilidad y falta de racionalidad ocasional que para enseñarnos a montar mejor en bicicleta.
Uno puede hacerse daño de verdad si se cae de la bici. Puede romperse unas cuantas costillas. O la cabeza. Según tenga más o menos suerte, lo recordará como una anécdota aleccionadora o directamente no podrá contarlo.
Una vez que uno sabe montar en bici, puede hacer muchas cosas. Gana un poco más de libertad. Puede recorrer distancias más largas. Puede disfrutar del ejercicio físico y del aire fresco del paisaje. Puede, incluso, juntarse con otros ciclistas para competir, o para disfrutar de forma común del paisaje y del momento. O para hacerse más amigo de ellos mientras comparten la actividad. Hay quien incluso lo practica como actividad de team-building. Por desgracia los ejemplos que conozco pervierten la idea al máximo. Quizá es porque no he sido agraciado con el don de un físico superdotado, pero siempre he creído en aquello de que lo que importa es participar, y que uno hace deporte o determinadas actividades para disfrutar mucho más que para competir o para ganar. Hay quien no lo ve así. El problema es que cuando uno mezcla team-building y competición, se construye un oxímoron digno de admiración. Mi recomendación particular es que si se organiza una actividad al aire libre como puede ser una excursión en bicicleta, se tenga en cuenta que se trata de disfrutar al aire libre; no hay que correr, dejar atrás a los que van más lentos, criticarles y hacerles sentir mal.
Criticar a los que van más lentos es peligroso. Hay quien lo hace por sistema porque, quizá por algún trauma de la infancia, muestra una gran prepotencia. Es peligroso porque, almenos según mi humilde experiencia, no hay nadie que sea perfecto en todo. Todos somos susceptibles de ser criticados.
Montar en bicicleta puede usarse como una metáfora de todas aquellas cosas que tienen que ver con recorrer un camino (la propia vida, una carrera profesional). La gracia de la bici es que tiene ruedas. Y esto significa que hablar de montar en bici es como hablar de incercia y de pedalear. La inercia hace que con un determinado esfuerzo, la velocidad tienda a ser constante (salvo por el rozamiento, tampoco hace falta afinar tanto en la metáfora. El pedaleo hace que la bici se mueva, y sin él no vamos a ninguna parte. No hay motor, no hay combustible. O pedaleamos o la bici no se mueve. Excepto que partamos desde arriba de todo de una montaña. ¿Pero quién empieza su camino desde la parte de arriba de una montaña?
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
