7 de desembre

Si a cada post explico l'anècdota del que m'ha passat cada dia, aviat aquest blog semblarà una mena de diari personal públic.

Avui he anat a veure la meva àvia; està ingressada a l'hospital de la Vall d'Hebron perquè li han de fer una operació a la cama. Miracles de l'organització i de la seguretat social, el seu metge se n'ha anat a unes conferències a Argentina aquesta setmana, de manera que ella ha passat uns dies allà a mode d'hotel.

M'ha sorprès en arribar allà el dispositiu d'ambulàncies, carpes i periodístic per l'explosió de gas de fa uns dies a Gavà.

Parlar amb la meva àvia sempre em deixa pensant. Ella té la capacitat de parlar de coses profundes, de coses de les que realment importen a la vida, tot teixint una conversa que en aparença sembla superficial. Suposo que l'experiència, l'haver viscut de tot, una República i una dictadura senceres, hi contribueixen notablement.

A ella li preocupa molt la seguretat i la tranquil·litat; suposo que ha tingut suficients emocions fortes i sobresalts al llarg de la vida com per valorar-ho d'aquesta manera. Sempre em diu coses com que és important treballar en una empresa gran (per allò de l'estabilitat), i que si estàs bé en un lloc, és millor que no et canvïis. Clar que és una visió conservadora, però té els seus motius al darrera. Ella tampoc sap, no obstant, que el món ja no és el que era, que canvia més ràpid del que ens pensem. Quan els meus pares es van posar a treballar, treballar en un banc era pràcticament tan "bo" com ser un funcionari; els bancs mai deixaran d'existir... Però ara? Vivim en el món de la incertesa (ja ho diuen els directius amb tota la seva passivitat: hay que aprender a vivir con la incertidumbre). I sinó, que els ho preguntin als de Nissan (o a tantes altres)...

Tampoc li acaba de fer el pes que me'n vagi sol a Edinburgh. Bé, és el que té la soledat, que paradoxalment t'acompanya allà on vas. Tampoc he arribat a aquests extrems d'aïllament social, em trobaré amb amics al Regne Unit. Però serà a London, de manera que sí, estaré només amb mi mateix a Escòcia. I fins a tal punt serà un viatge de (re)descobriment interior (més encara?) que el viatge d'Edinburgh a London el faré en tren. Gairebé cinc hores veient passar el paisatge britànic i pensant... i segurament escrivint (en una llibreta, això sí, res de portàtils).

Què ens mereixem? La meva àvia té una visió d'alguna manera ideal de justícia, en què cadascú es mereix unes coses o altres segons com és, segons l'esforç que fa o ha hagut de fer, segons si és o no una bona persona. Realment crec que penso de forma bastant similar. El problema de pensar en merèixer coses és que sempre, sempre hi ha una distància entre el que un té i el que un es mereix, o entre el que tenen els altres i el que es mereixen. Podríem nodrir aquest cas d'exemples, però proposo que cadascú cerqui els seus.

El que hom té o deixa de tenir a la vida passa en part per la sort. La Vanessa escrivia fa uns dies sobre la sort, dient que la suerte se la hace uno. I tot i que l'entenc, discrepo d'aquesta visió. Potser la vida se la fa un, fins a cert punt... però no pas la sort. La sort, per definició, va associada a l'atzar. I és clar que podem aprofitar les situacions atzaroses de la vida de la millor manera possible. Però la sort no ens la fem nosaltres. La sort ens pot dur a que un bon dia ens diagnostiquin una malaltia incurable que ens marcarà per la resta de la nostra vida.