Parlàvem l'altre dia amb uns amics sobre el caràcter habitualment egocèntric i narcisista dels bloggers, i de com els seus blocs els serveixen per alimentar el seu ego, com estan contínuament mirant quantes visites tenen o quants comentaris als seus articles, o qui els enllaça.
Quan parlava dels bloggers en tercera persona, em van fer veure que tenia sentit que m'inclogués al grup, ja que jo també tinc un bloc i en qualitat de blogger també sóc narcisista.
No penso que aquest bloc (o jo mateix) sigui narcisista ni tinc l'autoestima tan pujada com el blogger mig. Normalment acostumo a dir que no m'importa qui em llegeix perquè en la majoria de casos és cert. No obstant això, em van donar bons arguments a favor de la hipòtesi que sóc igual d'egocèntric que la resta de bloggers.
Un dels més rellevants ateny l'idioma en què escric. El passat agost ja vaig escriure un article sobre el millor
idioma per escriure al twitter o al bloc arran d'una conversa similar. I fins i tot és un tema que tractava (menys profundament, tot sigui dit) en el
primer post d'aquest bloc.
L'argument és el següent: la meva llengua materna és el català, i tot allò que no escrigui en català requereix d'un esforç extra per traduir-ho mentalment (esforç que naturalment serà més o menys gran segons el coneixement de l'idioma destí). Com que en aquest bloc escric en diversos idiomes (incloent l'anglès i l'alemany en alguna ocasió, que definitivament no són llengües que pugui considerar maternes com el català o el castellà), això ens porta a dir que:
- Quan escric en anglès o en alemany en realitat és per semblar més modern i presumir dels meus coneixements d'idiomes, si se li pot dir així.
- Quan escric en un idioma diferent del català, és perquè penso en una audiència concreta pel meu contingut, i per tant no es pot dir que no m'importi qui em llegeixi.
El raonament d'alguna manera és que des del moment en què el contingut no és
espontani (i deixaria de ser-ho en el moment en què haig de fer un esforç per canviar d'idioma), ja estic construint un "producte" per a una audiència, i per tant em preocupa aquesta audiència, o la seva reacció, i per tant el bloc es converteix en un alimentador del meu ego.
He de dir que agraeixo sentir aquests comentaris perquè em fan pensar força. Crec que tenen bona part de raó, tot i que discrepo en alguns punts. El primer punt de discrepància és el fet que escrigui en anglès o en alemany per
presumir. Està clar que si no em sentís còmode escrivint en aquests idiomes no ho faria. Crec que la idea és més aviat: "posats a escriure en un idioma que no sigui el teu matern per adaptar el contingut a una determinada audiència, què més et dóna que sigui castellà que anglès".
Estic d'acord en el punt que des del moment que em preocupa l'audiència, ja no puc dir que no m'importa qui em llegeix. Això és totalment cert. La decisió sobre el tema i l'idioma d'un article alguns cops involucra pensar en qui llegirà allò, i per tant no és gaire coherent dir que no m'importa. Així que sí, m'importa. El que no m'importa és estar mirant contínuament les estadístiques del bloc per veure qui hi entra o quantes visites o pàgines vistes té. Això m'és ben igual. Potser hi ha articles que no ha llegit ningú. M'és igual.
El segon punt amb què no estic gaire d'acord té a veure amb l'espontaneïtat de cada article. Crec que el fet de donar-li
forma a un
fons no significa que el fons hagi de ser menys
genuí. Reconec que fa un any no hagués dit això ni en broma. Però crec que de vegades la forma importa. Hi ha hagut vegades que he escrit articles arran de converses que vaig tenir amb en
Gustavo, amb qui parlava normalment en castellà. No per això eren articles menys espontanis o converses menys genuïnes. Simplement la forma acompanyava el fons. I crec que això passa sovint, en blocs i en la comunicació verbal fins i tot. De vegades és necessari dotar d'una mica de forma al missatge, i no per això som
menys nosaltres, ni estem dient mentides ni faltant a la nostra manera de ser. Amb tot, sóc un gran amic del fons sobre la forma, i reconec que m'agrada quan puc comunicar un fons sense preocupar-me molt per la forma. M'encanta quan m'entenen i m'encanta aquella gent que puc entendre sense que m'hagin d'embolcallar el missatge amb paper de regal i un llacet.
També m'agradaria afegir que això no és un diari personal. No escric tot el que penso. Intento ser el més genuí i sincer possible. Però no dic tot el que em passa pel cap, ni dóno noms i cognoms de persones quan de vegades m'agradaria donar-los. El que publico aquí és completament públic, ho pot veure tothom sense cap tipus de restricció. I de la mateixa manera que al Món Real™ no compartim tots els nostres pensaments amb tothom, tampoc ho faig al món online.
Quan vaig començar aquest bloc, pretenia ser una mena de "diari personal públic". És a dir, un lloc on publicar les coses que penso, evidentment tenint en compte que són accessibles a tothom (res d'intimitats, vaja). Pensava que seria positiu poder fer l'exercici (una
mena de
catarsi inclús) de plasmar per escrit els meus pensaments, però amb l'avantatge d'haver de restringir la informació que publicava. El bloc tenia un nom en llatí perquè volia utilitzar un idioma "neutre" i alhora mostrar la meva inclinació pels pensaments racionals. A més, sempre he criticat els blocs que tenen el nom del seu autor, precisament perquè em semblen egocèntrics.
Un dia, no obstant, vaig decidir
canviar el nom al bloc. Em va semblar que era restringir-se massa anar de racional per la vida i amb títols en llatí. Vull tenir llibertat per escriure el que em sembli al bloc, sense pensar què diran, o si em visitarà molta o poca gent. No vull ser popular. No apareix el meu nom real enlloc en aquest bloc.
Aprofito aquest article (si és que el llegeixen!) per agrair als meus amics aquests comentaris. Em fan pensar molt i descobrir coses del món (i de mi mateix) que no coneixia o sobre les que tenia una idea equivocada. I això m'agrada molt.
Gràcies.
Fa un parell de dies, després que s'espatllés definitivament defiant, el servidor de casa, vaig decidir que era hora que prengués el relleu un Mac mini. No és una màquina molt potent, però és el mac més assequible, ocupa poc espai i, sobretot, no fa gens de soroll, de manera que pot estar encès tota la nit sense gaire problema.
Posts
