No entenc l'optimisme

Novament cal fer una curta consulta al diccionari per verificar que efectivament estem parlant d'allò que pensem que estem parlant. Entre d'altres acepcions, l'optimisme és la propensió a veure i a jutjar les coses de la manera més favorable.

En general aquell qui és optimista es caracteritza, com indica la pròpia definició, per considerar que tot allò que passa ocorre de la millor manera possible, i que el futur també ocorrerà de forma òptima. És a dir, les coses no poden ser millors. D'entrada això sembla, almenys sobre el paper, una arma de doble fulla: per una banda està el pensament que tot està anant bé, que indubtablement satisfà l'individu; per l'altra, és l'admissió que no existeix forma de millorar el que passa. És a dir, si allò que passa és el millor que pot passar, però tot i així no ens sembla bé, llavors no es genera satisfacció, sinó frustració, desesperació, depressió inclús, si volem entrar en aquest terreny.

Suposo que el fet que algú sigui optimista està basat primordialment en l'estadística. Com deia un professor meu, és el mètode del "palo y la zanahoria": si quelcom ha funcionat una vegada, és més probable que torni a funcionar una segona vegada que no pas si mai ha funcionat. Aquesta senzilla regla, càlcul, heurística o com se li vulgui dir, l'apliquem en una multitud d'aspectes del dia a dia. Així que un optimista creu que les coses aniran bé, o, millor dit, aniran de la millor forma possible perquè altres vegades han anat de la millor forma possible. Si sempre o gairebé sempre encerto que quan agafo el paraigües plou, i mai o gairebé mai es dóna el cas que agafo el paraigües i no plou, la meva confiança (self-confidence) en què en el futur torni a encertar serà alta. Si és al contrari, si gairebé mai encerto, sembla prou clar que tindré menys confiança en el criteri, arribant inclús a l'extrem del pessimisme, en què la situació augurada és la pitjor possible.

És un sistema amb retroalimentació: la seva sortida forma part de la seva entrada. Un optimista és optimista perquè ha sigut optimista prèviament i ha encertat. Algú podria discutir que cal partir d'una situació inicial, però sembla prou clar que ni optimisme ni pessimisme són valors absoluts, i que inicialitzar l'individu a un estat neutre no és descabellat.

No entenc l'optimisme perquè crec que en general no es dóna el cas que les coses sempre ocorrin de la millor manera possible i que els anomenats optimistes encertin en la seva predicció. Més aviat crec que els optimistes ajusten el seu criteri del que és millor a posteriori, com un mal científic que, en vista que un experiment no té els resultats que s'esperava, intenta justificar-los tenint en compte assumpcions que no ha tingut abans d'iniciar-lo. Pot inclús donar-se el cas que directament un optimista cregui que tot allò que passa és el millor directament, és a dir, que ni tan sols faci una predicció de futur. Sota el convenciment que les coses no poden ser millors l'optimista viu feliç sabent-se incapaç per canviar el decurs dels esdeveniments.

Jo em situo a l'altre extrem. Sóc totalment pessimista. Cada cop més. Crec que les coses poden anar molt millor, i que pràcticament van tan malament com podrien anar. I he encertat, resulta que efectivament s'acaben complint les meves prediccions pessimistes. No sóc optimista perquè no tinc cap motiu per ser-ho, perquè és impossible ser optimista quan veus que només amb dificultat allò que passa pot ser pitjor.

L'agosarat lector podria pensar a aquestes altures que en realitat es tracta del criteri d'òptim de cadascú, d'on situem el llistó que ens fa dir que quelcom que passa està bé o malament, que és el millor o el pitjor que pot passar. No nego que sigui així. De fet estic d'acord amb què el criteri varia d'individu a individu, i que el que per mi pot ser nefast, per algú altre pot ser flors i violes. No obstant això, també crec que hi ha un cert estereotipus del bé i del mal, del que és millor i del que és pitjor. Sense voler entrar en les posicions que diferents filòsofs han donat sobre el tema al llarg de la història, perquè allargaria aquest post més del que faria pràctic llegir-lo, podem arribar a assumir que existeix un cert imaginari col·lectiu respecte conceptes com la justícia, la bellesa, el bé i el mal. Si prenem això com a cert, llavors els nostres llistons de millor i pitjor poden variar, però hi haurà una sèrie de coses que per a tothom seran bones i d'altres que per a tothom seran dolentes. Per sortir del món abstracte i posar un exemple concret, molt probablement tothom classificaria com a bo disposar de les necessitats bàsiques cobertes, per exemple.

És en els esmentats cànons i estereotipus en què baso la meva incapacitat d'entendre l'optimisme. Sóc pessimista perquè crec que les coses van malament i que no seria capaç de trobar algú que pugués rebatre'm. Com que el pessimisme duu a infelicitat (no sé si en tots els individus, però a mi sí, i de moment jo m'importo!), hi ha diversos camins possibles. En primer lloc puc falsejar el meu criteri del bé i el mal, del millor i el pitjor; autoenganyar-me i creure que tot va de la millor manera possible. En segon lloc, puc seguir sent pessimista però pensant que puc fer alguna acció que faci que tot sigui millor; si ho aconseguís, pel propi fet que tot aniria millor, podria començar a ser optimista. En darrer lloc, puc seguir sent pessimista i pensant que cap acció tindrà efecte sobre com es desenvolupen els esdeveniments (tal com passa, segons esmentava més a dalt, amb els optimistes radicals). En tal malaurat cas, no hi ha res a fer. La infelicitat, lliure d'amenaces, arrelarà i perdurarà fins el final dels dies.