Friday, February 23, 2007

No entenc l'optimisme

Novament cal fer una curta consulta al diccionari per verificar que efectivament estem parlant d'allò que pensem que estem parlant. Entre d'altres acepcions, l'optimisme és la propensió a veure i a jutjar les coses de la manera més favorable.

En general aquell qui és optimista es caracteritza, com indica la pròpia definició, per considerar que tot allò que passa ocorre de la millor manera possible, i que el futur també ocorrerà de forma òptima. És a dir, les coses no poden ser millors. D'entrada això sembla, almenys sobre el paper, una arma de doble fulla: per una banda està el pensament que tot està anant bé, que indubtablement satisfà l'individu; per l'altra, és l'admissió que no existeix forma de millorar el que passa. És a dir, si allò que passa és el millor que pot passar, però tot i així no ens sembla bé, llavors no es genera satisfacció, sinó frustració, desesperació, depressió inclús, si volem entrar en aquest terreny.

Suposo que el fet que algú sigui optimista està basat primordialment en l'estadística. Com deia un professor meu, és el mètode del "palo y la zanahoria": si quelcom ha funcionat una vegada, és més probable que torni a funcionar una segona vegada que no pas si mai ha funcionat. Aquesta senzilla regla, càlcul, heurística o com se li vulgui dir, l'apliquem en una multitud d'aspectes del dia a dia. Així que un optimista creu que les coses aniran bé, o, millor dit, aniran de la millor forma possible perquè altres vegades han anat de la millor forma possible. Si sempre o gairebé sempre encerto que quan agafo el paraigües plou, i mai o gairebé mai es dóna el cas que agafo el paraigües i no plou, la meva confiança (self-confidence) en què en el futur torni a encertar serà alta. Si és al contrari, si gairebé mai encerto, sembla prou clar que tindré menys confiança en el criteri, arribant inclús a l'extrem del pessimisme, en què la situació augurada és la pitjor possible.

És un sistema amb retroalimentació: la seva sortida forma part de la seva entrada. Un optimista és optimista perquè ha sigut optimista prèviament i ha encertat. Algú podria discutir que cal partir d'una situació inicial, però sembla prou clar que ni optimisme ni pessimisme són valors absoluts, i que inicialitzar l'individu a un estat neutre no és descabellat.

No entenc l'optimisme perquè crec que en general no es dóna el cas que les coses sempre ocorrin de la millor manera possible i que els anomenats optimistes encertin en la seva predicció. Més aviat crec que els optimistes ajusten el seu criteri del que és millor a posteriori, com un mal científic que, en vista que un experiment no té els resultats que s'esperava, intenta justificar-los tenint en compte assumpcions que no ha tingut abans d'iniciar-lo. Pot inclús donar-se el cas que directament un optimista cregui que tot allò que passa és el millor directament, és a dir, que ni tan sols faci una predicció de futur. Sota el convenciment que les coses no poden ser millors l'optimista viu feliç sabent-se incapaç per canviar el decurs dels esdeveniments.

Jo em situo a l'altre extrem. Sóc totalment pessimista. Cada cop més. Crec que les coses poden anar molt millor, i que pràcticament van tan malament com podrien anar. I he encertat, resulta que efectivament s'acaben complint les meves prediccions pessimistes. No sóc optimista perquè no tinc cap motiu per ser-ho, perquè és impossible ser optimista quan veus que només amb dificultat allò que passa pot ser pitjor.

L'agosarat lector podria pensar a aquestes altures que en realitat es tracta del criteri d'òptim de cadascú, d'on situem el llistó que ens fa dir que quelcom que passa està bé o malament, que és el millor o el pitjor que pot passar. No nego que sigui així. De fet estic d'acord amb què el criteri varia d'individu a individu, i que el que per mi pot ser nefast, per algú altre pot ser flors i violes. No obstant això, també crec que hi ha un cert estereotipus del bé i del mal, del que és millor i del que és pitjor. Sense voler entrar en les posicions que diferents filòsofs han donat sobre el tema al llarg de la història, perquè allargaria aquest post més del que faria pràctic llegir-lo, podem arribar a assumir que existeix un cert imaginari col·lectiu respecte conceptes com la justícia, la bellesa, el bé i el mal. Si prenem això com a cert, llavors els nostres llistons de millor i pitjor poden variar, però hi haurà una sèrie de coses que per a tothom seran bones i d'altres que per a tothom seran dolentes. Per sortir del món abstracte i posar un exemple concret, molt probablement tothom classificaria com a bo disposar de les necessitats bàsiques cobertes, per exemple.

És en els esmentats cànons i estereotipus en què baso la meva incapacitat d'entendre l'optimisme. Sóc pessimista perquè crec que les coses van malament i que no seria capaç de trobar algú que pugués rebatre'm. Com que el pessimisme duu a infelicitat (no sé si en tots els individus, però a mi sí, i de moment jo m'importo!), hi ha diversos camins possibles. En primer lloc puc falsejar el meu criteri del i el mal, del millor i el pitjor; autoenganyar-me i creure que tot va de la millor manera possible. En segon lloc, puc seguir sent pessimista però pensant que puc fer alguna acció que faci que tot sigui millor; si ho aconseguís, pel propi fet que tot aniria millor, podria començar a ser optimista. En darrer lloc, puc seguir sent pessimista i pensant que cap acció tindrà efecte sobre com es desenvolupen els esdeveniments (tal com passa, segons esmentava més a dalt, amb els optimistes radicals). En tal malaurat cas, no hi ha res a fer. La infelicitat, lliure d'amenaces, arrelarà i perdurarà fins el final dels dies.

3 comments:

  1. Ostres Àlex! Veuré de comentar alguna cosa que sigui útil sense escriure massa, però serà difícil... vull dir, serà difícil que sigui útil!

    Confesso que mai no m'havia parat a pensar que pessimisme vingués de "pèssim" i optimisme d'"òptim"... i mira que està força clar! Amb tot i així, i encara la filologia, crec que és una mica exagerat, jo diria que el "optimista" creu que tot anirà a millor, i el pessimista tot el contrari, que tot temps futur serà encara pitjor! Però, es la meva opinió, que potser no coincideix amb el diccionari.

    Jo tinc una manera de pensar una mica diferent... jo crec que les coses són de l'única manera possible... però!! Atenció al "són", que no es pas un "seran".

    Podem fer de tot perquè demà sigui millor per nosaltres, pels que estimem, i si som una mica sants, per tothom, però si ho fem i surt bé serà, quan sigui present, perquè no podia ser d'una altra manera.

    Diu el Sabater que a tot ésser humà li passa el mateix: el passat li sembla "predestinat", "escrit", i en canvi el futur li sembla lliure, totalment per decidir.

    Jo no vaig per aquell camí. Jo m'he inspirat a la natura, començant per l'àtom... a veure si la meva visió t'agrada.

    Vaig tenir una conversa amb un professor (de física) a la escola i li vaig "espetar": "vosaltres, els físics, no sabeu res, que ni sabeu perquè l'electron i el proton (no coneix les paraules catalanes) s'atrauen...". Ell em va dir que això era gairebé metafísica, i que no calia saber-ho per comprendre, per exemple, l'electricitat o com és que funciona una bombeta...

    Ara, quinze anys després, m'he adonat que no pot ser d'una altra manera... s'atrauen perquè sinó no hi hauria ni àtoms, ni mol·lècules, ni cadenes de carbó, ni nosaltres ni res! (vaaaal, podria ser d'una "altra manera" que no sóc capaç d'imaginar!)

    A partir de l'electron i el proton, vaig començar a pensar així de gairebé tot. L'evolució de les especies em va semblar un cas més que clar del mateix concepte... i l'home! Havia d'existir l'home... i així... fins arribar al meu casament amb la Sílvia i el posterior divorci! ;-)

    Bé, ja en parlarem més, que és un tema que m'encanta.

    ¿Saps perquè sóc optimista? Perquè a pesar de tot el que he de veure cada dia al metro i al tren, encara queden paios de 25 anys que pensen i escriuen com ara tu :D

    ReplyDelete
  2. De nou Gustavo moltes gràcies pels teus comentaris!

    Havent aclarit que la teva visió no suposa invertir causa i conseqüència, fet que m'hauria sobtat molt i que sens dubte hauria discutit amb tu fins la sacietat, de molt bon grat, naturalment, passo a respondre't.

    Estic disposat a acceptar com a certa l'afirmació que "les coses són de l'única manera possible" (ni que sigui només durant la durada d'aquest post, seria stateless!). Sí, em veig amb cor d'assumir que tot és una conseqüència física d'alguna cosa, i que tot, inclús el fet que jo estigui escrivint aquest post ara mateix, és de l'única manera que podia ser, de l'única manera en què la disposició de les molècules al meu cervell combinada amb un nombre quasi infinit de paràmetres més ho podien permetre.

    Ara bé, crec que aquesta visió no és incompatible amb el pessimisme o amb l'optimisme. Ser pessimista o optimista no suposa la no-acceptació de la realitat, tal com suggereixes en el teu post. Inclús suposant que tot és de l'única manera que pot ser, que existeix una mena de destí, el futur és incert i impredictible. Per molt que acabi sent de l'única forma possible, no és possible predir quina serà la forma que acabarà prenent. Aquí és on entren en joc l'optimisme i el pessimisme. Hom pot tenir diferents prediccions sobre el futur; algunes li seran favorables, altres no tant. El que acabi ocorrent en el futur pot ser perfectament acceptat, però innegablement serà comparat amb les prediccions, i l'optimisme o el pessimisme es veuran reforçats en funció de la predicció que s'hagi acostat o allunyat més dels fets reals.

    En el cas del pessimisme i optimisme aplicats al present el raonament és el mateix, perquè el present en algun moment va ser futur, de manera que el "pessimista de present" o "l'optimista de present" són els mateixos individus que fan les prediccions de futur, només que ara en lloc de fer-les estan avaluant les anteriors.

    Un pot acceptar la realitat tal com és. És més, l'ha d'acceptar, perquè l'alternativa és no existir. No obstant això segueixo sense veure per què això és incompatible amb el judici de la pròpia realitat.

    Aquest matí proposaves un viatge imaginari per un país pobre (o "en vies de desenvolupament", que és l'eufemisme de moda), on la gent passa fam a fi que jo constatés que tot allò que em passa no és el pitjor que em pot passar. Per descomptat. Estic segur que aquells qui han de viure patint constantment per la seva pròpia vida seran qui més s'enervaran quan algú els digui "ho sento, les coses són de l'única manera que poden ser!". Fixa't que això en el meu post inicial ja ho havia tingut en compte, i tot i que crec que hi ha coses que estan malament, mai he volgut escriure que són el pitjor en termes absoluts. Em conformo amb dir que estan per sota del llindar de "bé".

    M'alegro del teu optimisme; no puc sinó agrair-te el teu afalac. Ja m'explicaràs què hi ha al tren i al metro que fa que sigui digne de menció.

    ReplyDelete
  3. Aquesta vegada l'has clavat! Ahhh, que em buscaré algú que sigui més fàcil de convèncer! ;-)

    De debò, has encertat de ple el que penso i sento ara per ara. Pensar que les coses són de l'única manera possible no ens deixa sense possibilitats de:

    a. Mirar de jutjar els resultats, i comparar-los amb el nostre barem "dolent-normal-bo" (per nosaltres, per la humanitat, és clar). I quan penso en el nostre present (com planeta, amb la meva vida estic força content) estic completament d'acord amb tu: encara que les coses podrien anar molt més malament, també podrien ser moooolt millors! I sembla que sense gaire esforç per part de la gent (i dels països) que avui estan per sobre de la mitjana (en tot).

    b. Intentar que el futur sigui "el millor dels possibles", una altra vegada, per cadascú i per tothom! El destí no està escrit encara, jo només dic que no podem desitjar un futur impossible (bé, el podem desitjar, però res més). I tenim forces, tenim poders que ens permeten forçar el decurs del temps, influir d'alguna manera en que tot sigui millor demà (sempre dintre del que és possible!).

    Així doncs ara tenim una dualitat: les coses "avui" són "així com havien de ser" (i d'això diuen "optimisme"), i tanmateix "l'avui" el podem comparar amb les nostres "expectatives d'ahir respecte de l'avui", i veure, d'una altra manera, si som (o érem) optimistes (esperàvem més del que hi ha) o pessimistes (esperàvem menys).

    Doncs... podríem escriure una petita teoria del "optimisme i pessimisme temporal i instantani". Hehe, seguirem dilluns!

    Gràcies per la teva resposta, ja et contaré que em trobo cada dia als vagons :D

    ReplyDelete