Una vegada vaig ser feliç

La capritxosa i primmirada boira del record, que tant pot netejar la nostra memòria de detalls sense importància per deixar-nos amb l'essència del passat com fer-nos recordar dels moments més insignificants, va engolint lentament i implacable l'efímera vegada en què, puc dir-ho sense vacil·lar, vaig ser feliç.

Saps prou bé que tu n'ets la responsable. El teu poder fou superior al de la deïtat més poderosa. Fores capaç d'aturar el temps, de fer brillar tots els estels mentre passejàvem, els teus dits entrecreuats amb els meus, per les platges d'Arenys durant la més bella nit d'estiu. Desafiares els cànons quan, sota la tènue llum vermella d'aquella cambra de revel·lat que no feia sinó tenyir-nos la pell del foc que cremava al nostre interior, vas traslladar-me al quasi oníric món en què tu i jo érem un.

És per mi indeleble la tendresa del teu rostre mentre dormies arrecerada als meus braços; la sinceritat del teu cristal·lí, càndid esguard; el joc de creuar-nos les mirades per a continuació evitar-nos, com envaïts per un momentani orgull per ocultar l'inamagable desig de l'un envers l'altre.

Enyoro aquells moments amb poderosa melangia. Desitjaria amb vehemència poder-hi tornar, però sé perfectament que es tractaria d'una quimera. Potser millor que sigui així, que tot romangui com un preciós seguit de records que compartim.

Una vegada vaig ser feliç. Podré ser-ne una segona?