Contemplava gairebé esbalaït el suau onatge de les cortines, que es gronxaven empeses per la brisa que també acariciava la seva cara, tot recordant-li que era viu, que tot allò era real.
Mai havia sentit tant la necessitat que li fos recordada la certesa de la seva existència. Feia molt de temps que vivia abstret, i si bé amb contacte físic amb el món real, l'aïllament que vivia la seva ment era innegable. No havia perdut l'esperança; tanmateix la il·lusió per conèixer allò nou, per viure bons i mals moments s'havia esvaït com la sorra fugint dels seus dits. Esperava ben poc de tot allò que l'envoltava.
Alba mai respongué a les seves insistents missives. Tal vegada no era culpa d'ella que, amb el seu silenci, el corroïa per dins. Qui sap si veritablement hi hagué respostes, xiuxiueigs tan febles que no va saber interpretar correctament. Això, si bé no el va fer defallir, sí que contribuí notablement al seu estancament, a la seva autolimitació.
La imatge de la cortina li resultava relaxant, perquè evocava altres llocs i èpoques mai viscudes. En segons podia traslladar-se dos segles enrere, o a un paratge al bell mig del continent africà, o inclús a una pel·lícula en blanc i negre on, mancat de color, el seu rostre s'expressava tal com era: gris i trist.
Monday, May 28, 2007
Wednesday, May 16, 2007
Connectant punts
Quan vaig escoltar el discurs d'Steve Jobs a Stanford, una de les coses que vaig pensar és que era una gran obvietat la seva visió:
Sota una reflexió més profunda, no em sembla cap obvietat. No només perquè és esfereïdor pensar fins a quin punt un es troba en una determinada situació com a conseqüència de situacions atzaroses o de decisions més o menys sospesades, potser fetes sense previsió de futur; també perquè és impossible confiar plenament en què els punts es connectaran en el futur. Escapa a les possibilitats terrenals interpretar els senyals que es reben durant la vida per predir amb precisió el futur.
Tot això ho dic perquè en el fons el que estic explicant és un canvi en quelcom que pensava. De fet prácticament totes les entrades del blog són conseqüència de canvis de mentalitat. Alguns, potser la majoria, són canvis petits. Però no per aixo menys rellevants.
Mai he cregut en el carpe diem, perquè a pesar que és cert que el futur és incert, valgui la cacofonia, hi ha coses que són més incertes que d'altres. No sé amb certesa on estaré d'aquí 10 anys, però sé quina és l'esperança de vida mitja, i sé que hi ha coses que és probable que es desenvolupin d'una certa manera. El carpe diem és l'acceptació de la por per l'incert, la renúncia a la racionalitat, inclús el menysteniment de l'ésser humà.
No obstant això, i aquí ve la novetat, no m'hi oposo frontalment. Algú deia que no existeix la felicitat, sinó moments feliços. En el meu cas són ben escassos. És racional no aprofitar-los, no gaudir-ne, no fer el possible perquè, almenys des d'un punt de vista subjectiu, siguin el més duradors, el més intensos possible? Crec que no ho és. Per això hi ha un bri de raó en la visió del carpe diem: tot allò per què, inclús des del punt de vista de la racionalitat, no és possible determinar implicacions negatives a llarg termini, no té sentit evitar-ho! Qui sap si els punts s'acabaran connectant (backwards, això sí) en el futur.
Acabo amb un fragment d'Angels, de Robbie Williams; no és que sigui especialment aficionat a la seva música, però en aquest cas és convenient. I sí, només jo en sé el motiu. Però, estimat lector, us recordo que sóc l'antítesi del blogger, i no escric pas per inflar la meva autoestima a través del teclat, sinó purament per mantenir un diàleg amb mi mateix.
Of course it was impossible to connect the dots looking forward; you can only connect them looking backward, so you have to trust that the dots will somehow connect in your future.
Sota una reflexió més profunda, no em sembla cap obvietat. No només perquè és esfereïdor pensar fins a quin punt un es troba en una determinada situació com a conseqüència de situacions atzaroses o de decisions més o menys sospesades, potser fetes sense previsió de futur; també perquè és impossible confiar plenament en què els punts es connectaran en el futur. Escapa a les possibilitats terrenals interpretar els senyals que es reben durant la vida per predir amb precisió el futur.
Tot això ho dic perquè en el fons el que estic explicant és un canvi en quelcom que pensava. De fet prácticament totes les entrades del blog són conseqüència de canvis de mentalitat. Alguns, potser la majoria, són canvis petits. Però no per aixo menys rellevants.
Mai he cregut en el carpe diem, perquè a pesar que és cert que el futur és incert, valgui la cacofonia, hi ha coses que són més incertes que d'altres. No sé amb certesa on estaré d'aquí 10 anys, però sé quina és l'esperança de vida mitja, i sé que hi ha coses que és probable que es desenvolupin d'una certa manera. El carpe diem és l'acceptació de la por per l'incert, la renúncia a la racionalitat, inclús el menysteniment de l'ésser humà.
No obstant això, i aquí ve la novetat, no m'hi oposo frontalment. Algú deia que no existeix la felicitat, sinó moments feliços. En el meu cas són ben escassos. És racional no aprofitar-los, no gaudir-ne, no fer el possible perquè, almenys des d'un punt de vista subjectiu, siguin el més duradors, el més intensos possible? Crec que no ho és. Per això hi ha un bri de raó en la visió del carpe diem: tot allò per què, inclús des del punt de vista de la racionalitat, no és possible determinar implicacions negatives a llarg termini, no té sentit evitar-ho! Qui sap si els punts s'acabaran connectant (backwards, això sí) en el futur.
Acabo amb un fragment d'Angels, de Robbie Williams; no és que sigui especialment aficionat a la seva música, però en aquest cas és convenient. I sí, només jo en sé el motiu. Però, estimat lector, us recordo que sóc l'antítesi del blogger, i no escric pas per inflar la meva autoestima a través del teclat, sinó purament per mantenir un diàleg amb mi mateix.
When I'm feeling weak
And my pain walks down a one way street
I look above
And I know I'll always be blessed with love
And as the feeling grows
She breathes flesh to my bones
And when love is dead
I'm loving angels instead
Thursday, May 03, 2007
Pobre ric
De rics i pobres fa molt que n'hi ha; probablement des que el món és món. No pretenc que aquest post sigui un altre text més per remarcar les diferències existents entre uns i altres, per reclamar solucions o per proposar-ne. De fet ni tan sols em refereixo exclusivament a la riquesa material o monetària, al wealth, sinó també a la riquesa espitirual i a la qualitat de vida.
Al llarg del segle XX hom pot trobar abundància en literatura que narra les desgràcies i desventures de la gent des d'una òptica humil, casolana, plena de vicissituds, pobre. Això esdevé molt més notable en els períodes d'entreguerres. Naturalment aquest tipus de literatura no és exclusiva del segle XX, però l'he agafat com a exemple perquè ens és el més proper en el temps.
Em resulta molt curiós com aquest punt de vista ha anat canviant fins el punt que és el ric qui té grans dificultats, és el nou protagonista de la història, la nova causa de les preocupacions d'aquells qui estem un o diversos escalafons per sota. No dic que la literatura actual sigui tota així, perquè certament no ho és, i probablement afirmar-ho seria ofensiu envers els escriptors (pocs, això sí) contemporanis que opten per altres camins. Tampoc em refereixo exclusivament a la literatura com a mitjà, i ni tan sols em limito a històries fictícies o reals. Avui dia trobem l'escena del pobre ric en multitud d'inputs (tan de bo trobés una traducció precisa per a aquesta paraula!), constantment. Puc oferir al lector encara escèptic uns quants exemples del que dic:
Tot sovint (i a costa probablement d'estar fregant ja l'enagenació mental) em fa la impressió que no es tracta de quelcom casual, sinó que segueix un determinat patró. Fa la impressió com si aquest tipus d'històries fossin l'opi del pobre, la forma de mantenir-lo en la seva situació de pobre per mitjà d'inhibir el seu desig de ser ric. Si en la realitat de consens el missatge difós és que ser ric porta inconvenients, s'eviten eventuals conflictes entre les dues parts. Fins al punt que el jugador de futbol amateur que es torça un turmell i es perd el partit de la seva vida, l'obrer que lluita per arribar a final de mes, el cuiner, arquitecte o artista que després de molt d'esforç aconsegueix reconeixement del seu treball, la noia sense pretendents que es veu obligada a fer una autoanàlisi i reflexió filosòfica profunda i la nació que es preocupa perquè els nens estiguin ben alimentats i educats no desperten en nosaltres cap mena d'interès, i fins i tot poden generar rebuig i antipatia.
Al llarg del segle XX hom pot trobar abundància en literatura que narra les desgràcies i desventures de la gent des d'una òptica humil, casolana, plena de vicissituds, pobre. Això esdevé molt més notable en els períodes d'entreguerres. Naturalment aquest tipus de literatura no és exclusiva del segle XX, però l'he agafat com a exemple perquè ens és el més proper en el temps.
Em resulta molt curiós com aquest punt de vista ha anat canviant fins el punt que és el ric qui té grans dificultats, és el nou protagonista de la història, la nova causa de les preocupacions d'aquells qui estem un o diversos escalafons per sota. No dic que la literatura actual sigui tota així, perquè certament no ho és, i probablement afirmar-ho seria ofensiu envers els escriptors (pocs, això sí) contemporanis que opten per altres camins. Tampoc em refereixo exclusivament a la literatura com a mitjà, i ni tan sols em limito a històries fictícies o reals. Avui dia trobem l'escena del pobre ric en multitud d'inputs (tan de bo trobés una traducció precisa per a aquesta paraula!), constantment. Puc oferir al lector encara escèptic uns quants exemples del que dic:
- El pobre jugador de futbol de primera divisió que s'ha torçat un turmell i no podrà jugar el proper partit.
- El pobre milionari nordamericà que té tantes coses al cap que no sap què fer amb la seva fortuna.
- El pobre cuiner de prestigi al qual han tret una estrella Michelin.
- La pobra protagonista de sèrie de televisió que té tants pretendents que no sap quin escollir.
- La mateixa pobra protagonista, que s'ha enrotllat amb tots els seus pretendents i tot i així està confusa.
- La pobra nació que té com a principal preocupació la bandera que oneja en un castell.
Tot sovint (i a costa probablement d'estar fregant ja l'enagenació mental) em fa la impressió que no es tracta de quelcom casual, sinó que segueix un determinat patró. Fa la impressió com si aquest tipus d'històries fossin l'opi del pobre, la forma de mantenir-lo en la seva situació de pobre per mitjà d'inhibir el seu desig de ser ric. Si en la realitat de consens el missatge difós és que ser ric porta inconvenients, s'eviten eventuals conflictes entre les dues parts. Fins al punt que el jugador de futbol amateur que es torça un turmell i es perd el partit de la seva vida, l'obrer que lluita per arribar a final de mes, el cuiner, arquitecte o artista que després de molt d'esforç aconsegueix reconeixement del seu treball, la noia sense pretendents que es veu obligada a fer una autoanàlisi i reflexió filosòfica profunda i la nació que es preocupa perquè els nens estiguin ben alimentats i educats no desperten en nosaltres cap mena d'interès, i fins i tot poden generar rebuig i antipatia.
Saturday, April 28, 2007
Autoconservació
De vegades em fa la sensació que si ignorés el món que m'envolta, si m'estigués quiet, sense fer res, sense interactuar amb l'exterior, viuria per sempre. Podria estar durant un temps indefinit reduït a la mínima expressió de la vida, simplement duent a terme l'única acció que no podem evitar sense renunciar a la nostra existència: existir. Deixo per un altre post la discussió sobre si els ens inexistents, si és que tal cosa existeix, poden dur a terme accions.
Sembla clar que això no és així, pensarà el lector. En primer lloc, perquè la vida tal com la coneixem no és eterna; en segon lloc, perquè inclús no essent eterna, necessita un cert manteniment perquè es dilati en el temps, com ara la ingesta d'aliments.
En sóc conscient. En aquesta visió tan subjectiva, és el món exterior que acaba amb la vida d'hom. La vida no té una durada determinada, no és un fenomen que depengui del temps sinó que és un recurs que s'esgota a mida que es fa servir, sigui en benefici propi o per exposició a l'exterior.
Reconec que és una posició certament nihilista i possiblement fatalista; no obstant això és fins a cert punt gratificant pensar que no hi ha cap necessitat a donar sentit i significat a allò que no en té.
Sembla clar que això no és així, pensarà el lector. En primer lloc, perquè la vida tal com la coneixem no és eterna; en segon lloc, perquè inclús no essent eterna, necessita un cert manteniment perquè es dilati en el temps, com ara la ingesta d'aliments.
En sóc conscient. En aquesta visió tan subjectiva, és el món exterior que acaba amb la vida d'hom. La vida no té una durada determinada, no és un fenomen que depengui del temps sinó que és un recurs que s'esgota a mida que es fa servir, sigui en benefici propi o per exposició a l'exterior.
Reconec que és una posició certament nihilista i possiblement fatalista; no obstant això és fins a cert punt gratificant pensar que no hi ha cap necessitat a donar sentit i significat a allò que no en té.
Sunday, April 22, 2007
Belleza
Cuando Antena 3 TV estrenó el programa Cambio Radical, que vi parcialmente en su primera entrega, ya estuve tentado de escribir un post al respecto, aunque reconozco que Sergio Gago se me adelantó.
El programa consiste en someter a operaciones de cirugía estética a los participantes que han mostrado su interés por dicho programa, y que han sido seleccionados de entre todos los candidatos.
El primer programa, que no pude ver en su totalidad, ya me pareció una auténtica aberración. En ese programa se hacía el seguimiento a dos mujeres que, según ellas, no eran guapas, que estaban descontentas con sus vidas y necesitaban un cambio de imagen.
Cuando alguien decide que debe cambiar su imagen mediante este tipo de intervenciones, se supone que tiene motivos de peso que justifiquen un cambio -y, por qué no decirlo, también riesgo- de esa magnitud. Me sorprendió muchísimo que ambas mujeres justificaban su voluntad de cambio porque creían que su aspecto previo a la operación era un obstáculo para las relaciones con sus respectivas parejas.
Es curioso, porque hubiera llegado a entender la situación de las participantes si no hubieran tenido pareja y su justificación hubiera sido que la única opción para conseguirla era someterse a una operación quirúrgica, dado el nivel de materialismo y desfachatez del público masculino. Naturalmente es una justificación con la que tampoco habría estado de acuerdo, pero supongo que tendría parte de razón.
Lo que me sorprende es que a ambas mujeres les asuste la relación con sus parejas por temas puramente estéticos. Me hace pensar en relaciones completamente vacías, que no nacieron por nada más que por un sentido estético de la apreciación del otro. Me da vergüenza ajena que los maridos-novios-loquesea de estas mujeres salieran por televisión entusiasmados por todo el proceso. Uno de ellos dijo que con la cara de su novia previa a la intervención, no podía sacarla a cenar; sin embargo esperaba que después de los retoques del cirujano ya podría hacerlo.
En ese momento apagué el televisor. No daba crédito a lo que acababa de ver. Una cosa es estar expuesto a programas televisivos de bajo nivel intelectual, y otra muy distinta ver a gente aplaudiendo a energúmenos de tal calibre, que no merecen más respeto que el que ellos muestran para con los suyos.
No estaba seguro de si ese programa iba a aparecer en televisión más veces, o si simplemente era cosa de un día. Como era de esperar, la cosa va para largo. Recientemente cacé un anuncio del propio programa en Antena 3. ¿El eslógan? Sé diferente. Es el colmo de todos los colmos: la diferencia no está en las particularidades de cada uno, aquellas que nos hacen más guapos o menos guapos según el cánon de belleza establecido. Ser diferente es ser uno más.
Estaba a punto de escribir que este programa de televisión me pone enfermo, pero me doy cuenta que en realidad lo que me pone enfermo es esta mentalidad hipócrita, falsa, de falta de respeto y aprecio a las personas, de mercantilización del cuerpo humano, de renuncia a la aceptación de aquellas cualidades no visibles de los seres humanos, de decadencia de valores.
Particularmente me alegro de no ser audiencia de ese programa de televisión. Me alegro de tener un concepto propio de belleza, que no tiene por qué coincidir con el que dicta la televisión. Suele decirse que esta es la justificación que hacen los feos de su propia fealdad. Quizá lo sea. Yo mismo me reconozco alejado de esa ambicionada linea que separa los que merecen estar en esta sociedad de los que no, los que deben tener la capacidad de decidir y los que deben limitarse a aspirar a ser diferentes de ellos mismos, iguales a los demás.
A pesar de todo sigo conservando una brizna de confianza en la sociedad. De entre seis mil millones de individuos que habitamos esta triste roca a la que llamamos Tierra, alguno debe haber con capacidad de razonar de forma independiente. Telespectador de otra cadena, imagino.
El programa consiste en someter a operaciones de cirugía estética a los participantes que han mostrado su interés por dicho programa, y que han sido seleccionados de entre todos los candidatos.
El primer programa, que no pude ver en su totalidad, ya me pareció una auténtica aberración. En ese programa se hacía el seguimiento a dos mujeres que, según ellas, no eran guapas, que estaban descontentas con sus vidas y necesitaban un cambio de imagen.
Cuando alguien decide que debe cambiar su imagen mediante este tipo de intervenciones, se supone que tiene motivos de peso que justifiquen un cambio -y, por qué no decirlo, también riesgo- de esa magnitud. Me sorprendió muchísimo que ambas mujeres justificaban su voluntad de cambio porque creían que su aspecto previo a la operación era un obstáculo para las relaciones con sus respectivas parejas.
Es curioso, porque hubiera llegado a entender la situación de las participantes si no hubieran tenido pareja y su justificación hubiera sido que la única opción para conseguirla era someterse a una operación quirúrgica, dado el nivel de materialismo y desfachatez del público masculino. Naturalmente es una justificación con la que tampoco habría estado de acuerdo, pero supongo que tendría parte de razón.
Lo que me sorprende es que a ambas mujeres les asuste la relación con sus parejas por temas puramente estéticos. Me hace pensar en relaciones completamente vacías, que no nacieron por nada más que por un sentido estético de la apreciación del otro. Me da vergüenza ajena que los maridos-novios-loquesea de estas mujeres salieran por televisión entusiasmados por todo el proceso. Uno de ellos dijo que con la cara de su novia previa a la intervención, no podía sacarla a cenar; sin embargo esperaba que después de los retoques del cirujano ya podría hacerlo.
En ese momento apagué el televisor. No daba crédito a lo que acababa de ver. Una cosa es estar expuesto a programas televisivos de bajo nivel intelectual, y otra muy distinta ver a gente aplaudiendo a energúmenos de tal calibre, que no merecen más respeto que el que ellos muestran para con los suyos.
No estaba seguro de si ese programa iba a aparecer en televisión más veces, o si simplemente era cosa de un día. Como era de esperar, la cosa va para largo. Recientemente cacé un anuncio del propio programa en Antena 3. ¿El eslógan? Sé diferente. Es el colmo de todos los colmos: la diferencia no está en las particularidades de cada uno, aquellas que nos hacen más guapos o menos guapos según el cánon de belleza establecido. Ser diferente es ser uno más.
Estaba a punto de escribir que este programa de televisión me pone enfermo, pero me doy cuenta que en realidad lo que me pone enfermo es esta mentalidad hipócrita, falsa, de falta de respeto y aprecio a las personas, de mercantilización del cuerpo humano, de renuncia a la aceptación de aquellas cualidades no visibles de los seres humanos, de decadencia de valores.
Particularmente me alegro de no ser audiencia de ese programa de televisión. Me alegro de tener un concepto propio de belleza, que no tiene por qué coincidir con el que dicta la televisión. Suele decirse que esta es la justificación que hacen los feos de su propia fealdad. Quizá lo sea. Yo mismo me reconozco alejado de esa ambicionada linea que separa los que merecen estar en esta sociedad de los que no, los que deben tener la capacidad de decidir y los que deben limitarse a aspirar a ser diferentes de ellos mismos, iguales a los demás.
A pesar de todo sigo conservando una brizna de confianza en la sociedad. De entre seis mil millones de individuos que habitamos esta triste roca a la que llamamos Tierra, alguno debe haber con capacidad de razonar de forma independiente. Telespectador de otra cadena, imagino.
Wednesday, April 18, 2007
London auf Deutsch
When a man is tired of London, he is tired of life; for there is in London all that life can afford.
It is still a surprise to me how London manages to teach me something new each time I visit the city. I do not even want to talk about visiting London; instead we seem to have reached a status where we live in symbiosis with each other. There are always new places to visit, interesting people to meet and a heightened sense of belonging to a city that is always willing to receive the visitor with a smile on its face and making them feel at home.My last trip to London was not an exception from that point of view. I managed to see and feel things I had never experienced before -spring in London among others; I had never felt so comfortable in a foreign city.
Narrating the story of these last days in London is something that cannot be done without talking about the unavoidable paths where our fate leads us. Some years ago, I could never have imagined I would have flown to London for the fifth time in two years. And some days ago, I would never had said I would end up speaking in german in the very heart of London.
Meeting Maika definitely was an enriching experience. On Friday I left that house in the far northeast of London with the impression of having met someone with an engaging personality. Never would I have been able to predict we would be meeting on Sunday again. Talking in german with her in the streets of the most British city of all made me feel more at home than ever. Within just a few hours' time she inadvertently helped me break some of the myths I held for true; she made my self-esteem soar to levels where happiness seemed more reachable (see my post on self-esteem and happiness); and, most importantly, she gifted me with a bright, unforgettable smile in our last farewell.Really, I would be a fool if I ever got tired of London. It is like a good film, which you can watch several times and from which you experience and learn new things each time, never getting bored. I look forward to travel back to London soon.
Tuesday, April 10, 2007
Almost as if I had to ask for forgiveness
There are times when one would like to become as insignificant as a water drop in the ocean, as forgettable as tears in rain. The subtle, thin thread that connects us with reality, with our environment, suddenly breaks apart. We are then out of phase, living in a completely different world in which things and people do not react as expected. Maybe we are to blame for everyone else's problems; maybe our displacement is annoying to others. In any case we are temporarily misfit.
It is in those particular times when I almost feel as if I had to ask for forgiveness for the mere fact of existing. Sometimes things are bound to follow a particular course of events, and that leads to mental cul-de-sac situations when no other action than waiting is possible.
Someone once told me nobody wants to die. While arguable, I cannot avoid rephrasing the idea: is there people who do not want to live anymore? What happens to people whose lives never lived up to their expectations?
Maybe I should be writing about perfectionist ideas instead. I'll leave that for another post.
It is in those particular times when I almost feel as if I had to ask for forgiveness for the mere fact of existing. Sometimes things are bound to follow a particular course of events, and that leads to mental cul-de-sac situations when no other action than waiting is possible.
Someone once told me nobody wants to die. While arguable, I cannot avoid rephrasing the idea: is there people who do not want to live anymore? What happens to people whose lives never lived up to their expectations?
Maybe I should be writing about perfectionist ideas instead. I'll leave that for another post.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
