Abans de començar a escriure aquesta entrada m'he preguntat a mi mateix si em convenia ficar-me en els terrenys pantanosos de la psicologia. M'he respost que sí que em convenia, que al final la barrera entre la psicologia i filosofia és realment difusa, i que en qualsevol cas pot ser un bon exercici.
El tema d'avui és l'autoestima. La Wikipedia en dóna una àmplia descripció i cita unes quantes fonts, així que no en reproduiré tot el text, però sí alguns fragments a mode d'introducció. Segons diu -i segons es pot intuir- l'autoestima és el valor que hom creu que té; com algú s'aprecia a sí mateix. Aquest concepte es pot aplicar tant a aspectes concrets ("sóc bon futbolista") com a aspectes generals de la vida.
Un dels punts que sembla que ha ocupat l'atenció dels psicòlegs és la forma de medir l'autoestima. Sembla que ha anat canviant amb el temps. Mentre que inicialment la definició consistia en la fracció èxits / pretensions, la fòrmula més recent, de l'any 1969, és "l'experiència de ser competent per afrontar els reptes bàsics de la vida i merèixer la felicitat". Segons l'autor d'aquesta fòrmula, Nathaniel Branden, l'autoestima és una necessitat humana bàsica, és un valor per a la supervivència i és conseqüència de les accions preses en consciència.
El motiu que m'ha dut a escriure aquesta entrada, no obstant, no es limita a fer una petita anàlisi sobre el propi concepte d'autoestima. De fet tot va començar fent-me una pregunta: per què em cau malament la gent que em cau malament? Quin patró segueixen, si és que en segueixen algun? És quelcom atribuïble únicament a mi, únicament a ells, o a ambdues parts?
Ara per ara no em veig amb cor d'escriure amb detall tots els motius que fan que algú no em caigui bé, en primer lloc perquè el post seria massa llarg com perquè fos pràctic d'escriure, i en segon lloc perquè no dubto que contribuiria a ampliar el grup d'afortunats als quals l'entrada es referiria. No obstant això, sí que en puc descriure alguns, i, com és d'esperar, giraran al voltant de l'autoestima.
Quan vaig amb el cotxe entre Sant Cugat i Barcelona, sempre respecto el límit de velocitat. Però no tothom ho fa, i de fet és bastant habitual veure un munt de vehicles avançant-te, en el millor dels casos per l'esquerra. La gent que m'avança quan vaig al límit de velocitat permès, em cau malament.
Pel carrer no és tan extrany veure gent que, aliena al respecte d'uns mínims de normes de convivència, llença papers o altres deixalles al terra. Aquests s'afegeixen al grup anterior, i no em cauen gens bé.
Fins ara un podria pensar que realment qui em cau malament és qui no respecta les normes. Val, en part és cert, però hi ha més. Permanezcan ante sus pantallas...
Tampoc aguanto aquells qui parlen d'alguna cosa sense saber-ne i sense ser conscients que no en saben. Molts parlem de coses que no coneixem, però cadascú sap què coneix bé i què no.
Un altre grup de gent que mereix aquest guardó és el de gent que creu que inevitablement és millor que els demés en algun sentit; perquè creu ser més moderna, perquè evita unes certes pautes de comportament social "de masses" (com podria ser donar les gràcies o mostrar interès pel que diuen els demés).
Aquests casos que he mencionat estan relacionats amb el concepte que aquests individus tenen de sí mateixos. És a dir, està relacionat amb la seva autoestima.
He volgut racionalitzar-ho una mica i portar a un terreny una mica més numèric el raonament sobre l'autoestima. L'autoestima és el valor que hom té d'ell mateix. D'acord. Podem assumir que per una banda existeix el valor real d'algú, i per l'altra el valor percebut per ell mateix. També existirien valors percebuts per altres, però en aquest cas ja no seria autoestima, sinó estima en general.
El valor que un té d'ell mateix i el valor real no tenen per què coincidir. Tant és així que estic convençut que la no-coincidència és una de les causes principals que algú no em caigui bé. Per exemplificar-ho gràficament, he fet un dibuix d'aquests que pinten dos conceptes seguint dos eixos:
L'eix d'ordenades representa el valor real d'algú. L'eix d'abscisses, el seu valor percebut, és a dir, l'autoestima. Això ens deixa amb quatre quadrants que en la meva modesta opinió són dignes d'anàlisi. Naturalment podem assumir que estem en un pla real, que tots els valors són possibles i que per tant el pes que té cada concepte depèn de la distància en què ens trobem dels eixos.
Aquell que té un baix valor i una baixa autoestima, és el que he etiquetat d'humil. Estem parlant d'algú que, segons una escala fictícia que no avaluarem, no ha aconseguit o esdevingut tot allò que hauria hagut o pogut ser, i n'és conscient. Es tracta del tipus de gent que normalment no suposa cap molèstia per a d'altres, però que no té cap impediment per ser feliç.
El segon grup consisteix en el grup de gent que té un alt valor però una baixa autoestima. És el grup que més m'ha costat d'etiquetar. Es tracta de gent que es valora per sota del seu valor real. He acabat optant per l'etiqueta d'infeliços, perquè crec que a pesar de tot, és un grup de gent que és conscient que té l'autoestima per sota del seu valor real, però que no sap com augmentar-la, i que realment no és feliç per aquest motiu. És interessant discutir sobre aquest tema (animo al lector a fer-ho) perquè realment si no hi ha manera objectiva de medir el valor d'algú, no es pot saber si algú té l'autoestima per sobre o per sota del seu valor. Però sempre es pot recórrer a altres mecanismes. En fi, de moment deixo aquest punt aquí.
El tercer grup consisteix en la gent que té un alt valor i una alta autoestima. Ho he exemplificat amb el nom de House, el metge de la famosa sèrie de TV. Es tracta de gent que pot arribar a fer una mica de ràbia, però que solen ser respectats, de la mateixa manera que els humils, perquè tenen una percepció de sí mateixos que s'adequa a la realitat.
El darrer grup és el d'aquells que tenen un baix valor però una alta autoestima. Aquests clarament són el meu subjecte d'estudi, són aquells qui no puc aguantar. Es tracta de gent que es creu superior del que realment és, que es veu amb potestat de fer coses que des de la seva perspectiva mental pot fer, però no des de la seva perspectiva humana, real. Són aquells que creuen que poden anar a 140Km/h quan el límit és 100, i que els que van a 100 són uns pringats (aquesta seria l'etiqueta que aquest grup donaria als humils i als infeliços, però no als House, perquè són conscients que els House són superiors a ells). No he dubtat ni un moment a etiquetar-los. Són els listillos, que també podríem anomenar fantasmes en algun cas.
Així doncs, qui no aguanto són els listillos. Són el pitjor grup de tots perquè, per a l'ull no experienciat, és a dir, per a aquell que no sap apreciar correctament el seu valor real, poden semblar Houses. Però no ens deixem enganyar, no ho són. I com diu el refrany, se atrapa antes a un mentiroso que a un cojo; guanyar experiència per identificar aquests casos no ha de ser gaire complicat i probablement sigui beneficiós per la societat.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
Ei Zouave! Molt i molt currat aquest post! De veritat que m'ha agradat un munt, sobre tot els eixos, no crec que jo hagués tingut la sort de trobar etiquetes tan bones com ara les teves!
ReplyDeleteAmb tot i així et faré un par de comentaris adversos, jeje:
El primer es que crec que el pitjor es la gent que parla d'una cosa com aquell que sap i n'es concient, de que en sap gaire. Són aquells que abusen de la ignorància del seu interlocutor, i aprofitant el petit adventatge que tenen, es lleuen com si fossin genis. Aquell que no és conscient de que no sap és d'alguna manera inocent, "inimputable". Deia algú, no em recordo qui, que "no existeixen els errors, només la falta d'informació".
El segón es de caire filosòfic. És difícil calcular el "valor real" d'un ésser humà, perquè encara no sabem ben bé quina "utilitat" té l'home (si és que en té alguna).
Així doncs, crec, seria millor o bé reduir l'àmbit del teu discurs a una activitat determinada, per example, jugar bàsquet, o bé, aclarir que la gent cau dins d'un quadrant o de l'altre quan "acumula" un munt de activitats en la mateixa línia. La primera opció eixamplaria el teu plá a una tercera dimensió, és a dir, plans paral·lels, un per cada activitat. La segona s'assembla a un algoritme de aglomeració, de clustering.
Hi ha qui diu, seriosament, que l'única "utilitat" de l'home és ser un company, un "conciudadano", un co-habitant en la societat dels homes, la polis, l'animal polític, i tot això. D'altres diràn que per sobre totes les "habilitats" que podem tenir la millor i més important és "bones persones" (parlant moralment). Jo plegaria totes dues en una sola: ser un bon ciutadà i una bona persona. Si aquest és el "baremo" del teu pla real, doncs estic completament d'acord amt tu.
Fixa't que la major part dels "listillos" que fas servir per illustrar el teu post són ciutadans dolents. Fins i tot algú que parla com si sabés sense saber-ne gaire podria caure, si som jutges "severos" en l'etiqueta de "persona dolenta", per fals, mentider o pretensiós.
Vinga, no m'enrotllo més que això ja s'assembla a un post! :D Semà, si ho vols, en parlem un mica. Fins demà mateix.