Moltes vegades m'ho pregunto a mi mateix, i no em sé respondre. Normal, sóc jo mateix qui fa la pregunta, segurament si la sabés respondre ja no me la faria. Quan cal abandonar? Així, en general. Quan cal abandonar un pensament, una idea, un desig, una obsessió? Per tota idea hi ha un moment en què toca abandonar-la? El criteri d'abandó és únic per a l'individu o depèn de cada idea?
"Cal" vol dir que és necessari. Però què hi ha que pot fer necessari deixar de pensar en quelcom, o deixar d'assumir-ho com a cert, o deixar de dur a terme una acció amb l'espera d'aconseguir un determinat resultat? Potser s'ha de pensar de forma molt simple. Potser cal abandonar una idea quan no fer-ho suposa algun perjudici per l'individu. Quan impedeix veure altres idees millors, per exemple.
Val, d'acord, però com trobo el threshold d'abandó? Ara vaig a trencar l'aura del post i fer una referència informàtica. Això és com un socket que està blocat llegint. El socket (que som nosaltres) està demanant dades, està fent un read... però ningú contesta. El socket ho té molt fàcil. El seu criteri d'abandó depèn del temps. Són 45 segons. O 10, o 50. És un número discret de segons a partir del qual el socket abandonarà el seu intent i el donarà per perdut. És una estratègia que funciona en la majoria de casos, però cal admetre que és una mica barroera. No totes les connexions són iguals: algunes són més lentes i el timeout hauria de ser superior, per exemple. Amb les idees té pinta que passa el mateix: no serveix el mateix criteri per a totes.
Com es pot deixar de pensar en alguna cosa? Ja no només és un inconvenient el fet que intentar deixar de pensar-hi conscientment implica novament pensar-hi; també és una qüestió de coherència. Si he de deixar de pensar una cosa que pensava, per què vaig decidir pensar-hi en el primer moment? M'he equivocat? Què ha canviat?
I quan es tracta d'un desig? És possible abandonar-lo? Allò que l'esperança és l'últim que es perd, és cert? Perquè si és així, l'esperança no fa més que fastiguejar els nostres plans d'abandonar el desig! No s'ha de tenir esperança, doncs?
Massa preguntes i cap resposta. Ich bin zweifelhaft und verwirrt.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
Posts
Hola!
ReplyDeleteEm fa l'efecte que mai no "decidim", no triem abandonar una idea, un desig, un amor. Això passa precisament pel que dius: pensar en deixar de pensar és gairebé una contradicció. És semblant a quan et diuen: "tracta de pensar en no res".
Al cap i a la fi és bo que sigui així, ja sabem que "penso, doncs existeixo"... si deixéssim de pensar-hi... Com deia un professor meu: el cervell no té mecanismes de bootstrap, si s'atura, així es queda.
Em sembla que quan abandonem una idea ho fem més que res per pura incapacitat. Cada dia, si tenim una vida més o menys rica (i tu la tens) ens arriben milers de noves "temptacions ideològiques", i quan no podem absorbir-ne més, fem fora les coses que ja no ens interessen gaire... Hi ha qui diu que això passa durant el somni, i tendeixo a estar-hi d'acord.
Crec que el que més t'amoïna és l'obsessió. Això és una altra cosa. És aquella idea enganxosa que conservem al cap durant anys, fins i tot quan n'estem farts. Fa mal de dir-ho, però això acostuma a passar amb l'amor, tan si s'ha cristal·litzat com si no.
Penso que aquestes "obsessions" som com cicatrius, i si arribem a estimar-nos prou, les servarem amb estima, amb carinyo, perquè al final són part de qui som, de la nostra història, de la nostra memòria, de de la nostra vida. Així fins i tot fa goig de patir una mica! :D
Molt bona la del bootstrap del cervell! Molt interessant tant la teva exposició com el diagnòstic :)
ReplyDeleteLa metàfora de les obsessions com a cicatrius certament és tranquil·litzadora, però que no deixa d'amagar l'opció precisament de la renúncia, de l'abandó de la idea en què hom hi diposita el seu convenciment. Aquesta visió des de la conformitat m'atreviria a dir que és incompatible amb el propi concepte d'obsessió (que, segons el diccionari, és una idea que només pot ser desarrelada de la ment amb dificultat).
Així que, en definitiva, la dificultat és doble, encara que probablement per la mateixa causa: per una banda està la decisió de deixar de pensar en quelcom (per pensar altres coses, naturalment) i per l'altra la pròpia acció de deixar-ho de pensar.
És fascinant el que comentes en referència a la son. En sí, el propi procés de la són és prou misteriós com perquè desperti interessos. Veure la son com un procés de "neteja" mental ja de per sí encurioseix, però si a sobre funciona com una caché ja em sembla massa! (quina política per treure idees de la ment farà servir? Least Frequently Used? Least Recently Used? FIFO?)
Bé, moltíssimes gràcies pels teus comentaris. El cert és que segueixo amb el dubte ("quan abandonar?"). La pròpia pregunta està esdevenint una obsessió en sí mateixa...
Ja sé que les meves respostes només em serveixen a mi, però amb tot i així les volia compartir.
ReplyDeleteAvui parlàvem amb la Laura (t'aconsegueixo lectors!) del teu post. Per mi, en poques paraules, les respostes són: aprèn a viure (feliç) amb les teves obsessions, no busquis fer fora les idees ni els pensaments, millor surt a caçar-ne de nous! Si no ets autista, els més vells s'aniran esvaint amb el temps...
L'algoritme de la memòria no el conec, i no sé si el vull conèixer! Diuen que tenim al menys 3 tipus: la immediata, on guardem això que estem fer servir ara mateix (on jo tinc el teu comentari, per exemple), una de curta durada, on emmagatzemem el que passat, diguem, avui, i una altra per tota la resta.
Durant la son el cervell recull això que sembla més important de la memòria "d'avui" i ho "copia" a la memòria de llarga durada... riuràs, però és exactament com funciona el Garbage Collector de Java > 1.4!!
Hauríem d'investigar-ne una mica més. Justament ara fa uns 13 anys que no llegeixo res sobre el tema. :D