Decepció

Faré una d'aquelles coses que sempre he volgut fer: disseccionar una paraula per mitjà dels significats que n'ofereix el diccionari. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia catalana (tot i que en podria haver fet servir qualsevol altre), una decepció és un desengany de qui ha estat decebut. Un desengany és l'acció o efecte de desenganyar o desenganyar-se. I desenganyar al seu torn significa treure algú de l'engany en què està, treure'l de l'error, desil·lusionar-lo. El diccionari inclou una entrada amb l'abreviatura esp, que vol dir especialment, i continua fer perdre les esperances a un enamorat, a un pretendent, etc. Trobo força interessant remarcar l'aparició de etc. És a dir, el diccionari suposa que hom ja sobreentén com continua la llista. L'altra part de la definició inicial que cal repassar és decebut. Això ens porta a veure el significat de decebre. Per una banda pot significar enganyar, i en una segona entrada vol dir no respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n'esperava.

Així doncs, expandint la definició inicial, decepció és l'acció o efecte de treure algú pel qual algú o alguna cosa no ha respost a allò que n'esperava de l'engany en què està, treure'l de l'error, desil·lusionar-lo.

La paraula clau en tot aquest garbuix de lletres és desil·lusió. És la que marca la diferència entre la decepció i el desengany. La decepció és una de les sensacions més amargues que es poden tenir. En general, descobrir que quelcom que hom assumeix com a cert no ho és, provoca frustració i desànim. Però l'efecte és encara més devastador quan no només s'assumeix quelcom com a cert, sinó que a més s'hi té il·lusió, confiança o desig que realment sigui cert amb la intenció que l'efecte condueixi a la felicitat.

Amb tot això tornem al mateix de sempre. El concepte tan abstracte de felicitat és el que determina la resta de sensacions, sentiments i accions. La decepció és la negació de quelcom que pot dur -o si més no acostar- a la felicitat, i suposa sense cap mena de dubte un pas enrera cap al concepte antagònic de felicitat, sigui quin sigui.

Què passa quan el que ens decepciona és la pròpia vida? Ja no tenim confiança en què la vida ens portarà a la felicitat -fet que per altra banda podria ésser considerat obvi, segons si assumim la possibilitat que existeixi felicitat fora de la vida-. Si no tenim confiança en què la vida ens portarà a la felicitat, realment queden poques alternatives.

M'agradaria acabar citant uns versos de Quevedo, autor molt significatiu del barroc espanyol. La decepció, el pessimisme i el desengany van lligats a la literatura barroca, i és per això que m'ha semblat apropiat.

No me aflige morir, no he rehusado
acabar de vivir, ni he pretendido
alargar esta muerte, que ha nacido
a un tiempo con la vida y el cuidado.

Siento haber de dejar deshabitado
cuerpo que amante espíritu ha ceñido,
desierto un corazón siempre encendido
donde todo el amor reinó hospedado.

Señas me da mi ardor de fuego eterno,
y de tan larga congojosa historia
sólo será escritor mi llanto tierno.

Lisi, estáme diciendo la memoria,
que pues tu gloria la padezco infierno,
que llame al padecer tormentos gloria.