Sense títol

Felicitat esfumada
Alba, turment del meu albir
el meu magí t'acomiada
aprenent de nou a sentir.

Fui en imaginar-ho ruc
més enllà dels estels no puc
doncs atansar-te'm m'és prohibit
fugaç figura de la nit.

Pres de la teva dolça veu
captiu de ton bell, dolç esguard
de tristesa plora el cor meu
amb neguit del teu baluard.

Tot i amb tempesta a l'horitzó
es troben junts raó i perdó
per de ton rostre fer eixir
tan bell somriure com diví.

No et puc guardar pas recança
quan com tal fènix reneixes
àdhuc sabent que a mi em deixes
amb tèbia, minsa esperança.

El camí és ample i temptador
t'enlluerna càlida resplendor
té set de tu i no té por
malvat ignorant del meu plor!

No et deixis pas entabanar
el camí acaba encara lluny
tot i amb la força del teu puny
la resplendor es pot apagar.

Alba, amb tu el dia es fa nit
bell àngel, això ho esbrino
mentre mon pesar ha de dir
Alba, saps que jo t'estimo.