London auf Deutsch

When a man is tired of London, he is tired of life; for there is in London all that life can afford.

Samuel Johnson

It is still a surprise to me how London manages to teach me something new each time I visit the city. I do not even want to talk about visiting London; instead we seem to have reached a status where we live in symbiosis with each other. There are always new places to visit, interesting people to meet and a heightened sense of belonging to a city that is always willing to receive the visitor with a smile on its face and making them feel at home.

My last trip to London was not an exception from that point of view. I managed to see and feel things I had never experienced before -spring in London among others; I had never felt so comfortable in a foreign city.

Narrating the story of these last days in London is something that cannot be done without talking about the unavoidable paths where our fate leads us. Some years ago, I could never have imagined I would have flown to London for the fifth time in two years. And some days ago, I would never had said I would end up speaking in german in the very heart of London.

Meeting Maika definitely was an enriching experience. On Friday I left that house in the far northeast of London with the impression of having met someone with an engaging personality. Never would I have been able to predict we would be meeting on Sunday again. Talking in german with her in the streets of the most British city of all made me feel more at home than ever. Within just a few hours' time she inadvertently helped me break some of the myths I held for true; she made my self-esteem soar to levels where happiness seemed more reachable (see my post on self-esteem and happiness); and, most importantly, she gifted me with a bright, unforgettable smile in our last farewell.

Really, I would be a fool if I ever got tired of London. It is like a good film, which you can watch several times and from which you experience and learn new things each time, never getting bored. I look forward to travel back to London soon.

• My London photos on flickr

Tories en la alcaldía de London

Supongo que en algún momento el cambio tenía que llegar. Me entero a través de la BBC que el partido conservador, los Tories, han llegado a la alcaldía de Londres con su candidato Boris Johnson, desplazando al hasta el momento alcalde Ken Livingstone, que ha ostentado el cargo de primer Mayor of London desde el año 2000, y fue líder del Greater London Council desde 1981 hasta 1986, cuando fue abolido por Margaret Thatcher.

El partido conservador ha ganado por unos 140.000 votos de diferencia en unas elecciones con una participación récord del 45%, y especialmente en las zonas periféricas de la ciudad, tal como muestra el siguiente mapa (crédito: BBC News):



El nuevo alcalde ha empezado su discurso haciendo hincapié en sus políticas destinadas a reducir la criminalidad en los transportes públicos, y halagando el trabajo hecho por el alcalde Ken Livingstone.

Boris Johnson es un personaje marcado por la controversia y escándalos, aunque parecee que eso no ha sido obstáculo para su elección.

Excepto que haya nuevos cambios en la alcaldía de London, Johnson será el alcalde de los Juegos Olímpicos de 2012.

Next stop: Madrid

There are only three days left before my winter vacation begins. This year I am going to Madrid. Although it is the capital of Spain, the country where I happen to live, I never had the occasion to visit the city in a pleasant and relaxed way, with the opportunity to do some tourism, take some photos and think about life while I walk alone along some park, like I always like to do.



I am going to miss London. Every December in London has been so great! But I must admit I was already two times in London this year. There is always time to revisit such a beautiful city!

I hope to have a good time in Madrid; plus I'll be meeting some friends there!

Christmas message from a London Underground train driver

I recently arrived home after my 9-day trip to the UK. I had the opportunity to visit Edinburgh and London. Most probably this trip will be the seed for some posts I already have in mind. However I wanted to share with you a message from a train driver in the London Underground (central line):

The next station is Bond Street. Change here for the Jubilee line. Remember to take all your belongings with you when leaving the train. Please remember to take all your belongings with you when leaving the train. And remember: whatever you do, wherever you are, no matter the weather, have a great weekend. And if I don't see you again, I wish you a Merry Christmas.

You could see a smile on the face of many passengers. Thank you, anonymous train driver, for giving us those seconds of happiness. I hope you have a Merry Christmas too!

Fire in Camden Market

The media are informing today of a fire affecting the Camden Market area of my beloved city, London (BBC, El País, Reuters). Nobody was injured and everything seems to be under control now. I hope the area goes back to normal soon.

I found the net's response to that event really amazing. A group for the Camden Fire has already been created on Flickr, and lots of photos are being uploaded (not everyone seems to be adding them to the group's pool, though). The news have been submitted to sites such as meneame, and people seem to be actively blogging the event, according to technorati.

London, get well!


Photo by DrPete (cc)

7 de desembre

Si a cada post explico l'anècdota del que m'ha passat cada dia, aviat aquest blog semblarà una mena de diari personal públic.

Avui he anat a veure la meva àvia; està ingressada a l'hospital de la Vall d'Hebron perquè li han de fer una operació a la cama. Miracles de l'organització i de la seguretat social, el seu metge se n'ha anat a unes conferències a Argentina aquesta setmana, de manera que ella ha passat uns dies allà a mode d'hotel.

M'ha sorprès en arribar allà el dispositiu d'ambulàncies, carpes i periodístic per l'explosió de gas de fa uns dies a Gavà.

Parlar amb la meva àvia sempre em deixa pensant. Ella té la capacitat de parlar de coses profundes, de coses de les que realment importen a la vida, tot teixint una conversa que en aparença sembla superficial. Suposo que l'experiència, l'haver viscut de tot, una República i una dictadura senceres, hi contribueixen notablement.

A ella li preocupa molt la seguretat i la tranquil·litat; suposo que ha tingut suficients emocions fortes i sobresalts al llarg de la vida com per valorar-ho d'aquesta manera. Sempre em diu coses com que és important treballar en una empresa gran (per allò de l'estabilitat), i que si estàs bé en un lloc, és millor que no et canvïis. Clar que és una visió conservadora, però té els seus motius al darrera. Ella tampoc sap, no obstant, que el món ja no és el que era, que canvia més ràpid del que ens pensem. Quan els meus pares es van posar a treballar, treballar en un banc era pràcticament tan "bo" com ser un funcionari; els bancs mai deixaran d'existir... Però ara? Vivim en el món de la incertesa (ja ho diuen els directius amb tota la seva passivitat: hay que aprender a vivir con la incertidumbre). I sinó, que els ho preguntin als de Nissan (o a tantes altres)...

Tampoc li acaba de fer el pes que me'n vagi sol a Edinburgh. Bé, és el que té la soledat, que paradoxalment t'acompanya allà on vas. Tampoc he arribat a aquests extrems d'aïllament social, em trobaré amb amics al Regne Unit. Però serà a London, de manera que sí, estaré només amb mi mateix a Escòcia. I fins a tal punt serà un viatge de (re)descobriment interior (més encara?) que el viatge d'Edinburgh a London el faré en tren. Gairebé cinc hores veient passar el paisatge britànic i pensant... i segurament escrivint (en una llibreta, això sí, res de portàtils).

Què ens mereixem? La meva àvia té una visió d'alguna manera ideal de justícia, en què cadascú es mereix unes coses o altres segons com és, segons l'esforç que fa o ha hagut de fer, segons si és o no una bona persona. Realment crec que penso de forma bastant similar. El problema de pensar en merèixer coses és que sempre, sempre hi ha una distància entre el que un té i el que un es mereix, o entre el que tenen els altres i el que es mereixen. Podríem nodrir aquest cas d'exemples, però proposo que cadascú cerqui els seus.

El que hom té o deixa de tenir a la vida passa en part per la sort. La Vanessa escrivia fa uns dies sobre la sort, dient que la suerte se la hace uno. I tot i que l'entenc, discrepo d'aquesta visió. Potser la vida se la fa un, fins a cert punt... però no pas la sort. La sort, per definició, va associada a l'atzar. I és clar que podem aprofitar les situacions atzaroses de la vida de la millor manera possible. Però la sort no ens la fem nosaltres. La sort ens pot dur a que un bon dia ens diagnostiquin una malaltia incurable que ens marcarà per la resta de la nostra vida.

Reise, Reise

Tinc a l'horitzó un any que no estarà mancat de viatges. El 2006 ja va ser el meu "rècord" particular amb sis països diferents visitats, un d'ells dos cops. Ara no pretenc batre'l, perquè tampoc es tracta d'anar a molts llocs, sinó de veure què hi ha allà on no hi som normalment, de sorprendre's amb coses que a un no li són familiars, de desconnectar de la rutina del dia a dia i viure ben lluny de l'ordinador, d'aprendre de les diferències, d'estimar tant allò que tenim a casa com el que tenen d'altres a casa seva.

El primer dels viatges serà a Bilbao, aquest març. En realitat es tracta d'un viatge fet una mica de casualitat, que ha de fer la meva mare per motius de feina... i al qual m'apunto sense dubtar-ho ni un segon. No hi he estat mai i la veritat és que em fa força il·lusió visitar-la.

El segon dels viatges serà solament un mes després, a l'abril, a la meva estimadíssima London, amb motiu de l'acte d'entrega de títols de la Open University al que assistirà el meu amic Ivan, que va acabar la carrera poc abans de l'entrada del present any. De fet la cerimònia, celebració, festa o com se li vulgui dir serà a Portsmouth. Així doncs hi haurà temps tant per conèixer la costanera ciutat com per retrobar-me amb la capital britànica.

El tercer dels viatges és el més incert de tots, perquè és el de les vacances d'estiu. Hi ha molts llocs on m'agradaria anar, de manera que vagi on vagi estic segur que em satisfarà. Però és inevitable dir que hi ha un lloc per al qual tinc una certa preferència. M'agradaria visitar els EUA, i en particular la ciutat de Nova York. Sembla que d'alguna manera tinc predilecció per les grans metròpolis, per les ciutats molt grans i desenvolupades en què s'hi pot trobar absolutament de tot; ciutats en què anar pintat de blau amb un barret de cow-boy tocant una trompeta pel carrer no crida l'atenció de ningú.

Val a dir que en primer lloc la idea no està suficientment madura. Per exemple, no he decidit ni pensat sobre l'opció de visitar NYC contra la de fer una ruta per la costa est dels Estats Units.

També val la pena mencionar que Nova York s'està convertint per mi en un tema obsessiu, com moltes altres coses que prefereixo comentar en altres posts. Fa temps que vaig darrera d'anar-hi, inclús des d'abans d'haver visitat Londres per primer cop. L'estiu passat semblava que podria haver-hi hagut la possibilitat d'anar-hi el darrer desembre, però finalment no va poder ser. Així que dins meu va prenent pes la idea que, o ara, o mai.

La pega principal és que no tinc ningú amb qui fer aquest viatge ("ni amb qui no fer-lo", em diu el meu jo cínic que afegeixi). Compleix algunes condicions que fan difícil que la gent s'hi apunti fàcilment. Principalment que el preu del vol és substancialment més elevat que el d'un vol per dins d'Europa (tot i que vaig calcular els Km/EUR i sortia més a compte el vol als EUA... és massa geek com per posar-ho aquí), i que, a causa de l'elevat preu del vol, la distància recorreguda i el desfasament horari, és recomanable anar-hi un nombre de dies prou ampli.

Sobra dir que aquest és el que viatge que espero amb més anhel. Llàstima que les condicions siguin, per dir-ho suaument, poc favorables.

Milestone

Photo by robw1882.

Ahir vam assolir una milestone important en tot el procés que suposen les festes nadalenques, que en el meu cas reben el tret de sortida el dia del meu aniversari, el 10 de desembre. Efectivament, ahir va ser Nadal, i amb això esgotem un dels dies d'aquest desembre, mes en què sembla que cada dia té un significat especial:

• El meu aniversari (egocentrisme, però des del meu punt de vista passa cada any).
• L'aniversari del meu germà, que coincideix amb El Dia de la Loteria.
• La vigília de Nadal.
• Nadal.
• Sant Esteve.
• Els Sants Innocents.
• L'últim dia de l'any, amb home dels nassos incorporat.
• Cap d'Any.
• Reis.

Demà és dia 27. En el calendari de festes és un d'aquells dies que no serveixen per res; és laborable, no és res especial... pràcticament podríem qualificar-lo d'intrús, de disruptor de la nostra alegria i joia nadalenques.

Però demà sí que serà un 27 poc habitual. És el dia en què l'Iván marxa a London via Liverpool per iniciar la segona part de la seva aventura per terres britàniques, i que espero que li vagi bé. És curiós com de hard-headed podem arribar a ser. Demà també és el dia en què, si tot va bé, el bitxo arribarà a les meves mans. El bitxo no és ni més ni menys que un MacBook Pro amb unes specs més aviat topped-up. Tampoc vull avorrir amb temes tècnics. El que sí que em preocupa (em preocupa entre cometes, o en cursiva, però crec que ja he abusat prou de la cursiva en aquest post) és que encara no he pensat quin nom li posaré. En l'estat de màquines actual no puc reaprofitar cap nom, així que necessàriament haurà de ser nou. Tinc alguns candidats:

• intrepid
• exeter
• lantree
• endeavour
• equinox
• columbia
• prometheus
• yamaguchi
• ahwahnee
• constellation
• volga
• yukon
• valiant
• fearless
• galaxy
• odyssey
• yamato
• brattain
• aries
• akagi
• yeager

Encara tinc temps per pensar-m'ho.

I de moment per avui ja n'hi ha prou.

Primavera

La primavera la sang altera. No només la sang, també els rellotges. Aquest diumenge tindrà 23 hores, ja que a les 03:00 passaran a ser les 02:00. Entrarem a la zona horària CEST, que ens permetrà estalviar energia fins el final de l'estiu. També significa que pels matins tornarà a ser fosc (que és el que toca encara), i que haurem d'adaptar el nostre rellotge biològic a llevar-nos més d'hora i anar-nos a dormir més tard.

La primavera aquest any entra de forma sorprenent, meteorològicament parlant. Un temporal de fred i vent (que tot pot ser que no passi d'aquesta setmana) assota mitja Europa. Estem tenint, a l'inici de la primavera, condicions més dures que les que hem tingut en tot l'hivern. A sobre avui m'he assabentat que ha nevat a London. Llàstima no poder ser-hi!

No podia acabar d'una altra manera que amb Vivaldi, reviscut a través del web.

Walk alone

I never realised how it really was to walk alone until I spent some mornings walking along Hyde Park during my holidays in London.

What's most noticeable is the huge amount of time you spend thinking about life. If you are a good observer then you'll concentrate on many details, find an explanation in every leaf and beauty in every different colour.

By walking you see new things every second, which feeds your brain with stimuli and keeps your whole body working just for you, as if there was an effective distinction between mind and body in that very precise moment.

If you think loud enough you can even forget you're alone.

Although I'm an atheist I found it very appropiate to include a fragment from Ben Harper's I shall not walk alone.

Battered and torn
still I can see the light
tattered and worn
but I must kneel to fight

Friend of mine
what can't you spare
I know some times
it gets cold in there

When my legs no longer carry
and the warm wind chills my bones
I reach for Mother Mary
and I shall not walk alone

Hope is alive
while we're apart
only tears
speak from my heart
break the chains
that hold us down
and we shall be
forever bound