La caixa

- Si us plau, dibuixa'm un be...

Quan el misteri és massa impressionant, no t'atreveixes a desobeir. Per molt absurd que em semblés, a mil milles de qualsevol lloc habitat i en perill de mort, em vaig treure de la butxaca un full de paper i una ploma. (...) vaig dir al jovenet (amb un mica de mal humor) que no sabia dibuixar. Em va respondre:

- És igual. Dibuixa'm un be.

Com que no havia dibuixat mai cap be, vaig tornar a fer, per a ell, un dels dos únics dibuixos que sabia fer. El de la boa tancada. I em vaig quedar de pedra en sentir que el jovenet responia:

- No! No! No vull cap elefant dins d'una boa tancada. Una boa és molt perillosa, i un elefant ocupa molt de lloc. A casa meva és molt petit. Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar. Se'l va mirar amb atenció, i va fer:

- No! Aquest està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar (...) El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

- Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix. Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

- Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar:

- Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:

- És exactament així que volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?
- Per què?
- Perquè a casa meva és molt petit...

(El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry)

Les noies són com caixes misterioses. No és que m'agradi comparar-les amb un objecte inanimat tan poc poètic com una caixa. Però noti's que és una comparació (i no pas una metàfora) en sentit figurat.

Sembla que la humanitat ha sabut construir tota una iconografia al voltant del concepte de caixa. És un objecte molt simple que acompleix una funció molt concreta: aïllar el que hi ha dins la caixa del que hi ha a fora. L'art de totes les èpoques no n'està mancat d'exemplars de gran bellesa. Alguns inclús juguen un paper important en la literatura o el cinema.

Un cas molt notable és el de la caixa de Pandora, de la mitologia grega. Pandora, que significa plena de virtuts, fou la dona feta per Zeus com a càstig a Prometeu per haver revel·lat a la humanitat el secret del foc. Epimeteu, el seu germà, era responsable de donar trets positius a tots i cadascun dels animals. En arribar el torn de l'home, no quedava res per donar-li, i va ser quan Prometeu va decidir robar el foc a Zeus. Zeus va crear Pandora, que fou dotada de virtuds pels diferents déus, com la bellesa i el do musical. Hermes va donar-li a Pandora una caixa que mai havia d'obrir. Epimeteu va acceptar Pandora com a esposa, i ella va sucumbir a la curiositat i va obrir la caixa, fet que va provocar l'alliberament de totes les desgràcies humanes: la pobresa, l'enfermetat, etc. Va tancar la caixa tot just a temps com perquè l'Esperança quedés a dins. La humanitat va viure una època de total desolació fins que Pandora va reobrir la caixa per alliberar-ne l'Esperança.

(se surt una mica del tema del post, però trobo apassionant la reflexió de la mitologia grega en què l'esperança és una altra desgràcia humana, i em recorda força l'última pregunta/reflexió que em feia en aquest post)

Altres exemples molt més contemporanis certifiquen que, en efecte, la caixa com a mite segueix existint en els nostres dies. A Indiana Jones i l'Arca Perduda tant el conegut arqueòleg com les tropes nazis van darrera del conegut i misteriós cofre que suposadament conté els deu manaments que, segons creuen els feixistes, poden utilitzar per aniquilar qualsevol enemic. A la pel·lícula queda palès, però, que és la caixa qui els destrueix a ells.

La caixa del be del Petit Príncep n'és un altre exemple. El Petit Príncep només s'acontenta amb aquell dibuix que li permet imaginar-se el be que ell vol, fantasejar sobre la naturalesa del be sense el perill de quedar-ne frustrat, perquè aquella caixa mai no la podrà obrir per observar-ne l'interior.

I aquí em permeto fer confluir totes aquestes divagacions i tornar al tema amb què encetava el post. Les noies són com una caixa misteriosa perquè tenen la virtut de guardar molt bé allò que han de guardar, el contingut de la caixa, i alhora dominen la capacitat de despertar la intriga a l'humil passatger que, cada cop més obsecat per la curiositat, es pregunta què hi haurà al seu interior. I en el fons sap que no ho podrà saber, que només uns pocs coneixeran el misteri, perquè si tothom pugués obrir la caixa, no seria misteri. Saben guardar tan bé allò que se'ls és confiat com seduir, fer despertar l'interès i convertir-se, com per art de màgia, en el centre de l'univers, almenys de forma local.

L'avantatge de la caixa és que en la seva naturalesa està poder-la obrir per treure'n el que hi ha a l'interior o afegir-hi coses noves. Es poden fer caixes per guardar tresors durant milers d'anys, però des de l'arca perduda fins a la tomba de Tutankhamon, totes poden ser obertes. Noti's com, no obstant, en tots els casos aquí exposats, l'obertura de la caixa és vista com una profanació i com quelcom que mai hauria d'haver-se fet.

El Petit Príncep en el fons té raó. Pot ser molt més estimulant i fins i tot recomfortant imaginar, moldejar amb la ment què hi ha dins la caixa. Si la felicitat és una il·lusió, probablement aquesta sigui de les més dolces.