New York, New York

Así que ésta es la ciudad de los rascacielos. Habiendo perdido la cuenta de las horas de vuelo de hoy (por no hablar de las horas que llevo despierto), estoy ya preparado para conocerla, para andar lo inandable; para conocer y vivir durante quince días los Estados Unidos de América.

Stupidity

It is hard to find a better definition of stupidity than this one. A guy tries to steal an iPhone during a live TV interview, but he grabs the interviewer's mic instead. Only in America.



The interviewer says it's got nothing to do with the man trying to steal the iPhone, but who believes that?

Ultranatural

Los anuncios que aparecen en televisión suelen ser un buen punto de partida para mi instinto de crítica, a menudo necesitado de algo de esparcimiento.

El género de anuncios destinado a las mujeres sería, de por sí, digno y merecedor de estudio. Sin embargo me voy a centrar en el anuncio de un champú para el cabello, del que no recuerdo la marca.

Sumado a los ya requisitos indispensables de todo anuncio de champú, consistentes en largas melenas ondeando grácilmente al viento, aparece ahora el brillo. No se trata de un brillo cualquiera, ya que un brillo demasiado especular podría ser provocado por un cabello demasiado grasiento; se trata de un brillo con los factores de reflexión difusa y especular justos.

Lo que me sorprendió del anuncio en cuestión es que el producto promete un brillo ultranatural para el cabello. Me quedé reflexionando cómo podía ser que alguien considerara eso un motivo para comprar el champú. Un brillo más allá de lo natural, un brillo natural en exceso... ninguna de las acepciones del prefijo latín ultra parecía adecuada.
También existe la posibilidad que, efectivamente, lo bueno sea todo lo que es mejor que lo natural. En la línea de productos sanos para nuestra salud, también por televisión anuncian un zumo que, según afirman, es mucho mejor que lo natural, ya que, según reza el eslogan "la naturaleza es sabia, pero no tanto".

Me pregunto si la humanidad ya ha llegado al punto de ser más sabia que la naturaleza, de poder menospreciar los frutos de miles, millones de años de evolución. Me pregunto si los Nuevos Humanos están tan por encima de la naturaleza que sus interacciones e interrelaciones sociales son imposibles con el brillo natural de su cabello, y por eso necesitan ir más allá y tener un brillo ultranatural.

También me pregunto si lo que en realidad pasa es que se está desnaturalizando el lenguaje; si es que estamos construyendo una nueva dimensión del vocabulario basada en los eufemismos, donde ya no usamos el adjetivo con connotaciones negativas artificial, sinó el mucho más vendible ultranatural. Sólo parece un inofensivo pero nobueno indicio de la supremacía del abismo del pensamiento único, al que nos dirigimos quizá irremediablemente.

No time, no space

Contemplava gairebé esbalaït el suau onatge de les cortines, que es gronxaven empeses per la brisa que també acariciava la seva cara, tot recordant-li que era viu, que tot allò era real.

Mai havia sentit tant la necessitat que li fos recordada la certesa de la seva existència. Feia molt de temps que vivia abstret, i si bé amb contacte físic amb el món real, l'aïllament que vivia la seva ment era innegable. No havia perdut l'esperança; tanmateix la il·lusió per conèixer allò nou, per viure bons i mals moments s'havia esvaït com la sorra fugint dels seus dits. Esperava ben poc de tot allò que l'envoltava.

Alba mai respongué a les seves insistents missives. Tal vegada no era culpa d'ella que, amb el seu silenci, el corroïa per dins. Qui sap si veritablement hi hagué respostes, xiuxiueigs tan febles que no va saber interpretar correctament. Això, si bé no el va fer defallir, sí que contribuí notablement al seu estancament, a la seva autolimitació.

La imatge de la cortina li resultava relaxant, perquè evocava altres llocs i èpoques mai viscudes. En segons podia traslladar-se dos segles enrere, o a un paratge al bell mig del continent africà, o inclús a una pel·lícula en blanc i negre on, mancat de color, el seu rostre s'expressava tal com era: gris i trist.

Connectant punts

Quan vaig escoltar el discurs d'Steve Jobs a Stanford, una de les coses que vaig pensar és que era una gran obvietat la seva visió:

Of course it was impossible to connect the dots looking forward; you can only connect them looking backward, so you have to trust that the dots will somehow connect in your future.

Sota una reflexió més profunda, no em sembla cap obvietat. No només perquè és esfereïdor pensar fins a quin punt un es troba en una determinada situació com a conseqüència de situacions atzaroses o de decisions més o menys sospesades, potser fetes sense previsió de futur; també perquè és impossible confiar plenament en què els punts es connectaran en el futur. Escapa a les possibilitats terrenals interpretar els senyals que es reben durant la vida per predir amb precisió el futur.

Tot això ho dic perquè en el fons el que estic explicant és un canvi en quelcom que pensava. De fet prácticament totes les entrades del blog són conseqüència de canvis de mentalitat. Alguns, potser la majoria, són canvis petits. Però no per aixo menys rellevants.

Mai he cregut en el carpe diem, perquè a pesar que és cert que el futur és incert, valgui la cacofonia, hi ha coses que són més incertes que d'altres. No sé amb certesa on estaré d'aquí 10 anys, però sé quina és l'esperança de vida mitja, i sé que hi ha coses que és probable que es desenvolupin d'una certa manera. El carpe diem és l'acceptació de la por per l'incert, la renúncia a la racionalitat, inclús el menysteniment de l'ésser humà.

No obstant això, i aquí ve la novetat, no m'hi oposo frontalment. Algú deia que no existeix la felicitat, sinó moments feliços. En el meu cas són ben escassos. És racional no aprofitar-los, no gaudir-ne, no fer el possible perquè, almenys des d'un punt de vista subjectiu, siguin el més duradors, el més intensos possible? Crec que no ho és. Per això hi ha un bri de raó en la visió del carpe diem: tot allò per què, inclús des del punt de vista de la racionalitat, no és possible determinar implicacions negatives a llarg termini, no té sentit evitar-ho! Qui sap si els punts s'acabaran connectant (backwards, això sí) en el futur.

Acabo amb un fragment d'Angels, de Robbie Williams; no és que sigui especialment aficionat a la seva música, però en aquest cas és convenient. I sí, només jo en sé el motiu. Però, estimat lector, us recordo que sóc l'antítesi del blogger, i no escric pas per inflar la meva autoestima a través del teclat, sinó purament per mantenir un diàleg amb mi mateix.

When I'm feeling weak
And my pain walks down a one way street
I look above
And I know I'll always be blessed with love
And as the feeling grows
She breathes flesh to my bones
And when love is dead
I'm loving angels instead

Pobre ric

De rics i pobres fa molt que n'hi ha; probablement des que el món és món. No pretenc que aquest post sigui un altre text més per remarcar les diferències existents entre uns i altres, per reclamar solucions o per proposar-ne. De fet ni tan sols em refereixo exclusivament a la riquesa material o monetària, al wealth, sinó també a la riquesa espitirual i a la qualitat de vida.

Al llarg del segle XX hom pot trobar abundància en literatura que narra les desgràcies i desventures de la gent des d'una òptica humil, casolana, plena de vicissituds, pobre. Això esdevé molt més notable en els períodes d'entreguerres. Naturalment aquest tipus de literatura no és exclusiva del segle XX, però l'he agafat com a exemple perquè ens és el més proper en el temps.

Em resulta molt curiós com aquest punt de vista ha anat canviant fins el punt que és el ric qui té grans dificultats, és el nou protagonista de la història, la nova causa de les preocupacions d'aquells qui estem un o diversos escalafons per sota. No dic que la literatura actual sigui tota així, perquè certament no ho és, i probablement afirmar-ho seria ofensiu envers els escriptors (pocs, això sí) contemporanis que opten per altres camins. Tampoc em refereixo exclusivament a la literatura com a mitjà, i ni tan sols em limito a històries fictícies o reals. Avui dia trobem l'escena del pobre ric en multitud d'inputs (tan de bo trobés una traducció precisa per a aquesta paraula!), constantment. Puc oferir al lector encara escèptic uns quants exemples del que dic:

• El pobre jugador de futbol de primera divisió que s'ha torçat un turmell i no podrà jugar el proper partit.
• El pobre milionari nordamericà que té tantes coses al cap que no sap què fer amb la seva fortuna.
• El pobre cuiner de prestigi al qual han tret una estrella Michelin.
• La pobra protagonista de sèrie de televisió que té tants pretendents que no sap quin escollir.
• La mateixa pobra protagonista, que s'ha enrotllat amb tots els seus pretendents i tot i així està confusa.
• La pobra nació que té com a principal preocupació la bandera que oneja en un castell.

I així podria seguir durant encara força estona.

Tot sovint (i a costa probablement d'estar fregant ja l'enagenació mental) em fa la impressió que no es tracta de quelcom casual, sinó que segueix un determinat patró. Fa la impressió com si aquest tipus d'històries fossin l'opi del pobre, la forma de mantenir-lo en la seva situació de pobre per mitjà d'inhibir el seu desig de ser ric. Si en la realitat de consens el missatge difós és que ser ric porta inconvenients, s'eviten eventuals conflictes entre les dues parts. Fins al punt que el jugador de futbol amateur que es torça un turmell i es perd el partit de la seva vida, l'obrer que lluita per arribar a final de mes, el cuiner, arquitecte o artista que després de molt d'esforç aconsegueix reconeixement del seu treball, la noia sense pretendents que es veu obligada a fer una autoanàlisi i reflexió filosòfica profunda i la nació que es preocupa perquè els nens estiguin ben alimentats i educats no desperten en nosaltres cap mena d'interès, i fins i tot poden generar rebuig i antipatia.

Autoconservació

De vegades em fa la sensació que si ignorés el món que m'envolta, si m'estigués quiet, sense fer res, sense interactuar amb l'exterior, viuria per sempre. Podria estar durant un temps indefinit reduït a la mínima expressió de la vida, simplement duent a terme l'única acció que no podem evitar sense renunciar a la nostra existència: existir. Deixo per un altre post la discussió sobre si els ens inexistents, si és que tal cosa existeix, poden dur a terme accions.

Sembla clar que això no és així, pensarà el lector. En primer lloc, perquè la vida tal com la coneixem no és eterna; en segon lloc, perquè inclús no essent eterna, necessita un cert manteniment perquè es dilati en el temps, com ara la ingesta d'aliments.

En sóc conscient. En aquesta visió tan subjectiva, és el món exterior que acaba amb la vida d'hom. La vida no té una durada determinada, no és un fenomen que depengui del temps sinó que és un recurs que s'esgota a mida que es fa servir, sigui en benefici propi o per exposició a l'exterior.

Reconec que és una posició certament nihilista i possiblement fatalista; no obstant això és fins a cert punt gratificant pensar que no hi ha cap necessitat a donar sentit i significat a allò que no en té.