Saturday, January 27, 2007

El post contraataca

Lo siento, no he podido evitar que se me fuera la olla...

Friday, January 26, 2007

Belleza y tallas

Escribía Gustavo hace unos días un post acerca de la belleza y las tallas. Es un tema denso y extenso sobre el que me encantaría escribir con profundidad en cuanto tenga un poco de tiempo. Sin embargo ha coincidido que la viñeta de Forges de hoy viene que ni pintada:

Thursday, January 25, 2007

Quan abandonar?

Moltes vegades m'ho pregunto a mi mateix, i no em sé respondre. Normal, sóc jo mateix qui fa la pregunta, segurament si la sabés respondre ja no me la faria. Quan cal abandonar? Així, en general. Quan cal abandonar un pensament, una idea, un desig, una obsessió? Per tota idea hi ha un moment en què toca abandonar-la? El criteri d'abandó és únic per a l'individu o depèn de cada idea?

"Cal" vol dir que és necessari. Però què hi ha que pot fer necessari deixar de pensar en quelcom, o deixar d'assumir-ho com a cert, o deixar de dur a terme una acció amb l'espera d'aconseguir un determinat resultat? Potser s'ha de pensar de forma molt simple. Potser cal abandonar una idea quan no fer-ho suposa algun perjudici per l'individu. Quan impedeix veure altres idees millors, per exemple.

Val, d'acord, però com trobo el threshold d'abandó? Ara vaig a trencar l'aura del post i fer una referència informàtica. Això és com un socket que està blocat llegint. El socket (que som nosaltres) està demanant dades, està fent un read... però ningú contesta. El socket ho té molt fàcil. El seu criteri d'abandó depèn del temps. Són 45 segons. O 10, o 50. És un número discret de segons a partir del qual el socket abandonarà el seu intent i el donarà per perdut. És una estratègia que funciona en la majoria de casos, però cal admetre que és una mica barroera. No totes les connexions són iguals: algunes són més lentes i el timeout hauria de ser superior, per exemple. Amb les idees té pinta que passa el mateix: no serveix el mateix criteri per a totes.

Com es pot deixar de pensar en alguna cosa? Ja no només és un inconvenient el fet que intentar deixar de pensar-hi conscientment implica novament pensar-hi; també és una qüestió de coherència. Si he de deixar de pensar una cosa que pensava, per què vaig decidir pensar-hi en el primer moment? M'he equivocat? Què ha canviat?

I quan es tracta d'un desig? És possible abandonar-lo? Allò que l'esperança és l'últim que es perd, és cert? Perquè si és així, l'esperança no fa més que fastiguejar els nostres plans d'abandonar el desig! No s'ha de tenir esperança, doncs?

Massa preguntes i cap resposta. Ich bin zweifelhaft und verwirrt.

Monday, January 22, 2007

Sense títol

Felicitat esfumada
Alba, turment del meu albir
el meu magí t'acomiada
aprenent de nou a sentir.

Fui en imaginar-ho ruc
més enllà dels estels no puc
doncs atansar-te'm m'és prohibit
fugaç figura de la nit.

Pres de la teva dolça veu
captiu de ton bell, dolç esguard
de tristesa plora el cor meu
amb neguit del teu baluard.

Tot i amb tempesta a l'horitzó
es troben junts raó i perdó
per de ton rostre fer eixir
tan bell somriure com diví.

No et puc guardar pas recança
quan com tal fènix reneixes
àdhuc sabent que a mi em deixes
amb tèbia, minsa esperança.

El camí és ample i temptador
t'enlluerna càlida resplendor
té set de tu i no té por
malvat ignorant del meu plor!

No et deixis pas entabanar
el camí acaba encara lluny
tot i amb la força del teu puny
la resplendor es pot apagar.

Alba, amb tu el dia es fa nit
bell àngel, això ho esbrino
mentre mon pesar ha de dir
Alba, saps que jo t'estimo.

Sunday, January 21, 2007

La última niña salvaje

Ayer los medios de comunicación nos sorprendían con la historia de Rochom Pngieng, una mujer que fue encontrada en una localidad al noreste de Camboya despues de haber estado desaparecida durante 18 años. Desapareció en 1988 cuando estaba cuidando de un búfalo a 325Km de la capital, Pnom Penh, a la edad de ocho años.

Debo decir que he quedado nuevamente decepcionado por el tratamiendo que los medios han hecho de la noticia. Esta vez me refiero tanto a televisión como a prensa escrita, aunque ésta en menor medida. Todo lo que he podido ver, lo que los medios consideran más importante, es que la mujer no sabe usar cubiertos y se resiste a ponerse vestidos.

Es decir, estamos ante la historia de una mujer que se perdió en la jungla cuando era tan sólo una niña, que ha llevado a cabo lo que podríamos calificar de proeza al sobrevivir sin ningún tipo de ayuda durante tantísimos años; que ha pasado casi dos décadas aislada del contacto humano y sin embargo ha sabido resistir la soledad. Esta mujer ha encontrado fuerzas día a día para seguir viviendo sin sucumbir a la desesperación, encontrándole sentido a una vida que para muchos carecería de valor. Y todo lo que nos interesa es hacer ver al culto y civilizado teleespectador que efectivamente esta mujer es como cualquier otro animal, que desconoce un hábito tan humano como el de usar cubiertos o el de tener un cierto aprecio por la vestimenta más allá de la protección que ésta pueda proporcionar contra los elementos.

Ante un caso así uno se plantea muchas preguntas, que particularmente esperaba que se hubieran planteado los medios. ¿Cómo puede una niña llegar a sobrevivir dieciocho años sola en la jungla? ¿Cómo, con ocho años, se puede llegar a prescindir del contacto humano para siempre? ¿Cómo de humanos seríamos los humanos si fueramos apartados de la sociedad? ¿Realmente somos más civilizados porque sabemos hablar o usar un cubierto? ¿Qué necesidad hay de hablar o usar cubiertos en la jungla tropical si no hay nadie con quien hablar o ante quien respetar unas normas de convivencia?

Es una auténtica lástima que una historia como esta se haya planteado desde el punto de vista de la soberbia y no de la admiración. Nos creemos mucho más de lo que somos, nos creemos listos, educados, civilizados. Y no nos hemos parado a pensar que esta chica es tan humana como cualquiera de nosotros, que en cada uno de nosotros está la esencia que nos hubiera hecho olvidar el uso de los cubiertos.

Hay otras preguntas para las que me cuesta encontrar respuesta. ¿Qué derecho tienen los seres humanos civilizados de sacar a esa mujer del entorno en el que ha estado viviendo durante la mayor parte de su vida? Si ha sido capaz de encontrar sentido a la vida sin humanos, ¿qué nos hace pensar que va a estar mejor ahora? ¿Cómo va a reintegrarse en la sociedad una mujer que ha olvidado cómo hablar, y, muchísimo más importante, que desprecia la moda en el vestir? ¿A alguien se le ha ocurrido que, a estas alturas, quizá lo que más desee sea continuar allí dónde estaba? ¿Por qué nos creemos con el derecho para decidir sobre su vida?

Saturday, January 20, 2007

Ain't it great when everything 'just works'?


I finally bought the D-Link DGS-1008D gigabit ethernet switch for €76.56 at Big Green. There is not much to say because it just works! Just plug the cable into the DC power inlet, connect the CAT5 and CAT6 ethernet cables and go.

Now equinox can handle huge network transfers at 1000mbps! That means I can now be 100% sure equinox has not got any hardware fault.

I wish everything worked so flawlessly :)

Què t'he fet?

Benvolgut dos mil set,

Admetem-ho. Tu i jo no ens portem molt bé. Hem començat de la pitjor manera que es poden començar les coses: amb tot de cara, amb tot en contra. Amb obstacles a cada passa, caminant per un camí desert en què el final queda engolit per la boira.

No puc deixar de preguntar-me què t'he fet perquè em tractis així. Els teus predecessors, especialment des de dos mil quatre, han sigut una agradable companyia. Amb tibantors, sí, perquè de tibantors sempre n'hi ha, però amb un balanç positiu.

També em pregunto si potser tractes d'enviar-me un senyal. D'indicar-me que en el fons ets el final d'un període, i potser el principi d'un següent.
But all endings are also beginnings. We just don't know it at the time.
Mitch Albom
- "Estic fent res malament?", et torno a preguntar. La teva resposta és molt important, perquè estic disposat absolutament a tot. Però com saber què fer i què no fer? Em sento com el pres a qui han privat de la seva llibertat sense una causa, sense un judici. Quin sentit té la presó si no et queda ben clar per quin motiu t'empresonen?

Amb total franquesa, desitjaria, ara que encara estem a temps, que reconduïssim la situació. Que donéssim un bon exemple d'estar a l'altura de les circumstàncies. Perquè passar un any sencer amb tu d'aquesta manera se'm faria, com diuen els anglosaxons, unbearable.

Què faig, dos mil set?

Darling you gotta let me know
Should I stay or should I go?
If you say that you are mine
I'll be here 'til the end of time
So you got to let me know
Should I stay or should I go?

Always tease tease tease
You're happy when I'm on my knees
One day is fine, next is black
So if you want me off your back
Well come on and let me know
Should I stay or should I go?

Should I stay or should I go now?
Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
An' if I stay it will be double
So come on and let me know

This indecision's bugging me
If you don't want me, set me free
Exactly who'm I'm supposed to be
Don't you know which clothes even fit me?
Come on and let me know
Should I cool it or should I blow?

Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
And if I stay it will be double
So you gotta let me know
Should I stay or should I go?

(The Clash)



Photo by Angelff

Friday, January 19, 2007

Die Nachwuchs

Segueixo en la línia de posts amb subject en alemany. Die Nachwuchs és la descendència, la prole. Die Wuchs és el creixement, i el prefix nach vol dir en aquest cas després, a continuació.

Així doncs la paraula en alemany per referir-se a la descendència d'algú al que es refereix és al "creixement posterior". És com si la descendència fos (i segurament ho sigui) una etapa més del creixement d'algú.

Fa dos dies el Chris i la Roser van esdevenir pares de Gabriel, un nadó que avançant-se a les previsions demostra les seves ganes per viure des del primer moment.

M'agradaria transmetre'ls des d'aquí les meves més sinceres felicitacions i els millors desitjos per al present i per al futur.

L'enhorabona!


Photo by RobbieTV

Si la vida no ens sorprengués no seria tan interessant

Deia deepbane que si la vida no ens sorprengués, no seria tan interessant. I confessa haver considerat i descartat la possibilitat d'utilitzar l'adjectiu divertida en lloc d'interessant.

Darrera d'una frase aparentment innocent s'amaga quelcom de molt de pes: la impredictibilitat dóna sentit a la vida. Si bé potser no totalment, sí en part. Una vida totalment predictible, sense sorpreses, no és, segons la frase, ni interessant ni divertida; crec que en anglès podríem unir les dues paraules dient que no és enjoyable.

Però realment la vida és quelcom que ens pugui interessar o deixar d'interessar? O inclús que ens pugui divertir o no? Podem deslligar-nos de la vida i comprovar quina és la situació d'interès o diversió sense que la vida hi influeixi?

Crec que en la majoria de casos el lector respondrà que no. Potser ja no té ni sentit que ens plantegem si és tan interessant, si no queda prou clar si pot ser interessant a seques.

En el fons crec que haver canviat divertida per interessant respon a un raonament similar. La vida per se no és divertida, encara que allotgi moments de diversió. La vida és i no l'hem poguda triar. En canvi interessant pot tenir més àmbits d'aplicació. Si deixem de banda el raonament anterior sobre la possibilitat de desentendre's de la vida, de perdre'n l'interès, pot entendre's que la vida és interessant en el sentit que és un objecte d'estudi que suscita curiositat i molts pensaments diferents. Cosa que per altra banda sembla normal. Al final als éssers humans ens importen dues coses, segurament en aquest ordre: nosaltres i el món que ens envolta.

He de dir no obstant que m'ha agradat molt la frase; com moltes coses en aquesta vida, té part de bellesa que deu al món de les matemàtiques. Els elements sorpresa són els que fan interessant la vida. És clar! Els elements sorpresa són els que fan augmentar l'entropia de la vida. Com més elements sorpresa, més informació nova, més quantitat d'informació en general, i més interessant en total.

Gilda Radner (1946-1989) expressava això d'una manera més o menys poètica:

I always wanted a happy ending... Now I've learned, the hard way, that some poems don't rhyme, and some stories don't have a clear beginning, middle and end. Life is about not knowing, having to change, taking the moment and making the best of it without knowing what's going to happen next. Delicious ambiguity.


Com costa d'acceptar. Però quanta raó té!

Wednesday, January 17, 2007

Autoestima

Abans de començar a escriure aquesta entrada m'he preguntat a mi mateix si em convenia ficar-me en els terrenys pantanosos de la psicologia. M'he respost que sí que em convenia, que al final la barrera entre la psicologia i filosofia és realment difusa, i que en qualsevol cas pot ser un bon exercici.

El tema d'avui és l'autoestima. La Wikipedia en dóna una àmplia descripció i cita unes quantes fonts, així que no en reproduiré tot el text, però sí alguns fragments a mode d'introducció. Segons diu -i segons es pot intuir- l'autoestima és el valor que hom creu que té; com algú s'aprecia a sí mateix. Aquest concepte es pot aplicar tant a aspectes concrets ("sóc bon futbolista") com a aspectes generals de la vida.

Un dels punts que sembla que ha ocupat l'atenció dels psicòlegs és la forma de medir l'autoestima. Sembla que ha anat canviant amb el temps. Mentre que inicialment la definició consistia en la fracció èxits / pretensions, la fòrmula més recent, de l'any 1969, és "l'experiència de ser competent per afrontar els reptes bàsics de la vida i merèixer la felicitat". Segons l'autor d'aquesta fòrmula, Nathaniel Branden, l'autoestima és una necessitat humana bàsica, és un valor per a la supervivència i és conseqüència de les accions preses en consciència.

El motiu que m'ha dut a escriure aquesta entrada, no obstant, no es limita a fer una petita anàlisi sobre el propi concepte d'autoestima. De fet tot va començar fent-me una pregunta: per què em cau malament la gent que em cau malament? Quin patró segueixen, si és que en segueixen algun? És quelcom atribuïble únicament a mi, únicament a ells, o a ambdues parts?

Ara per ara no em veig amb cor d'escriure amb detall tots els motius que fan que algú no em caigui bé, en primer lloc perquè el post seria massa llarg com perquè fos pràctic d'escriure, i en segon lloc perquè no dubto que contribuiria a ampliar el grup d'afortunats als quals l'entrada es referiria. No obstant això, sí que en puc descriure alguns, i, com és d'esperar, giraran al voltant de l'autoestima.

Quan vaig amb el cotxe entre Sant Cugat i Barcelona, sempre respecto el límit de velocitat. Però no tothom ho fa, i de fet és bastant habitual veure un munt de vehicles avançant-te, en el millor dels casos per l'esquerra. La gent que m'avança quan vaig al límit de velocitat permès, em cau malament.

Pel carrer no és tan extrany veure gent que, aliena al respecte d'uns mínims de normes de convivència, llença papers o altres deixalles al terra. Aquests s'afegeixen al grup anterior, i no em cauen gens bé.

Fins ara un podria pensar que realment qui em cau malament és qui no respecta les normes. Val, en part és cert, però hi ha més. Permanezcan ante sus pantallas...

Tampoc aguanto aquells qui parlen d'alguna cosa sense saber-ne i sense ser conscients que no en saben. Molts parlem de coses que no coneixem, però cadascú sap què coneix bé i què no.

Un altre grup de gent que mereix aquest guardó és el de gent que creu que inevitablement és millor que els demés en algun sentit; perquè creu ser més moderna, perquè evita unes certes pautes de comportament social "de masses" (com podria ser donar les gràcies o mostrar interès pel que diuen els demés).

Aquests casos que he mencionat estan relacionats amb el concepte que aquests individus tenen de sí mateixos. És a dir, està relacionat amb la seva autoestima.

He volgut racionalitzar-ho una mica i portar a un terreny una mica més numèric el raonament sobre l'autoestima. L'autoestima és el valor que hom té d'ell mateix. D'acord. Podem assumir que per una banda existeix el valor real d'algú, i per l'altra el valor percebut per ell mateix. També existirien valors percebuts per altres, però en aquest cas ja no seria autoestima, sinó estima en general.

El valor que un té d'ell mateix i el valor real no tenen per què coincidir. Tant és així que estic convençut que la no-coincidència és una de les causes principals que algú no em caigui bé. Per exemplificar-ho gràficament, he fet un dibuix d'aquests que pinten dos conceptes seguint dos eixos:


L'eix d'ordenades representa el valor real d'algú. L'eix d'abscisses, el seu valor percebut, és a dir, l'autoestima. Això ens deixa amb quatre quadrants que en la meva modesta opinió són dignes d'anàlisi. Naturalment podem assumir que estem en un pla real, que tots els valors són possibles i que per tant el pes que té cada concepte depèn de la distància en què ens trobem dels eixos.

Aquell que té un baix valor i una baixa autoestima, és el que he etiquetat d'humil. Estem parlant d'algú que, segons una escala fictícia que no avaluarem, no ha aconseguit o esdevingut tot allò que hauria hagut o pogut ser, i n'és conscient. Es tracta del tipus de gent que normalment no suposa cap molèstia per a d'altres, però que no té cap impediment per ser feliç.

El segon grup consisteix en el grup de gent que té un alt valor però una baixa autoestima. És el grup que més m'ha costat d'etiquetar. Es tracta de gent que es valora per sota del seu valor real. He acabat optant per l'etiqueta d'infeliços, perquè crec que a pesar de tot, és un grup de gent que és conscient que té l'autoestima per sota del seu valor real, però que no sap com augmentar-la, i que realment no és feliç per aquest motiu. És interessant discutir sobre aquest tema (animo al lector a fer-ho) perquè realment si no hi ha manera objectiva de medir el valor d'algú, no es pot saber si algú té l'autoestima per sobre o per sota del seu valor. Però sempre es pot recórrer a altres mecanismes. En fi, de moment deixo aquest punt aquí.

El tercer grup consisteix en la gent que té un alt valor i una alta autoestima. Ho he exemplificat amb el nom de House, el metge de la famosa sèrie de TV. Es tracta de gent que pot arribar a fer una mica de ràbia, però que solen ser respectats, de la mateixa manera que els humils, perquè tenen una percepció de sí mateixos que s'adequa a la realitat.

El darrer grup és el d'aquells que tenen un baix valor però una alta autoestima. Aquests clarament són el meu subjecte d'estudi, són aquells qui no puc aguantar. Es tracta de gent que es creu superior del que realment és, que es veu amb potestat de fer coses que des de la seva perspectiva mental pot fer, però no des de la seva perspectiva humana, real. Són aquells que creuen que poden anar a 140Km/h quan el límit és 100, i que els que van a 100 són uns pringats (aquesta seria l'etiqueta que aquest grup donaria als humils i als infeliços, però no als House, perquè són conscients que els House són superiors a ells). No he dubtat ni un moment a etiquetar-los. Són els listillos, que també podríem anomenar fantasmes en algun cas.

Així doncs, qui no aguanto són els listillos. Són el pitjor grup de tots perquè, per a l'ull no experienciat, és a dir, per a aquell que no sap apreciar correctament el seu valor real, poden semblar Houses. Però no ens deixem enganyar, no ho són. I com diu el refrany, se atrapa antes a un mentiroso que a un cojo; guanyar experiència per identificar aquests casos no ha de ser gaire complicat i probablement sigui beneficiós per la societat.

Geeky day


Today's been a geeky day. I conducted some of the final tests which confirmed that equinox has not got any hardware failure, but something's wrong with its Marvel Yukon ethernet interface driver. It's nothing serious; the NIC just stops responding when doing huge (>10 GB) wired network transfers and there's my 3com hub in between. Everything works flawlessly when the computer is connected to a network switch or directly to another computer. So I'm going to need to buy a new network switch (D-Link's DGS-1008D available for 77 EUR at pcgreen may be a good option).

Additionally I posted a new entry on Geek To Geek regarding the diagnostics mode you can enter using the climatronic console of your VW-Audi car.

As usual I've been thinking about life today, as well. I'm just too tired to write about it now, so I think I'd better leave it for tomorrow :)

Sunday, January 14, 2007

Das Glück


Mira que porto anys estudiant alemany, i fins ara mai m'havia adonat del que exposaré a continuació.

Das Glück en alemany té diversos significats. Pot significar sort, fortuna o felicitat.

Existeix una altra paraula per felicitat, die Zufriedenheit que només té aquest significat i que per tant dóna menys lloc a ambigüetats. Al seu torn, das Shicksal pot significar fortuna o destí.

Diuen que una llengua reflecteix la visió que té una societat de la realitat, i potser això ens podria donar alguna pista sobre les societats germàniques.

Trobo realment interessant que amb la mateixa paraula hom es pugui referir a la sort i a la felicitat. Sense recórrer a cap diccionari, el meu "concepte intern" de sort és quelcom que depèn de l'atzar, parcialment o totalment, i que trobem bo. Així, per exemple, és sort que ens toqui la loteria, o que faci bon temps els dies que fem vacances.

En català i en castellà, i suposo que en més idiomes, sort també pot tenir el significat de destí, com en alemany. És l'altra cara de la moneda. Si no s'accepta que l'atzar existeix, si s'interpreta que tot allò que passa, fins i tot el que sembla atzarós, ha de passar (is bound to happen), llavors la sort no és més que el destí, el futur que ja estava escrit i estava aguardant que hi arribéssim.

Tornant a das Glück, és realment curiós que el significat se solapi amb el de felicitat. Perquè d'alguna manera queda implícit que la felicitat ve determinada per l'atzar, si s'assumeix que l'atzar existeix, o pel destí, si s'opta per creure en aquesta darrera opció.

Fent aquest raonament he arribat a pensar que das Glück es refereixi únicament al subconjunt de la felicitat provocat per l'atzar, i que quedi englobat per die Zufriedenheit. Però això no és així. En la cultura popular alguns refranys semblen deixar prou clar que das Glück és una acepció de felicitat tan vàlida com qualsevol altra:

Jeder ist sein glückes Schmied
(cadascú es forja el seu destí)

Geld macht nicht glücklich
(el diner no fa la felicitat)

Acabo amb una frase d'Albert Einstein:

Glück, das ist im Wesentlichen ein bisschen Gesundheit und viel schlechtes Gedächtnis.

(La felicitat. En essència és una mica de salut i molt mala memòria.)

Forges

Soy un gran seguidor de Forges. Es un gran conocedor de la sociedad española y tiene un sentido del humor muy crítico y saludable.

La viñeta de hoy creo que es digna de mención. Ojalá sirviera para que algunos recapacitaran un poco.

Thursday, January 11, 2007

Decepció

Faré una d'aquelles coses que sempre he volgut fer: disseccionar una paraula per mitjà dels significats que n'ofereix el diccionari. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia catalana (tot i que en podria haver fet servir qualsevol altre), una decepció és un desengany de qui ha estat decebut. Un desengany és l'acció o efecte de desenganyar o desenganyar-se. I desenganyar al seu torn significa treure algú de l'engany en què està, treure'l de l'error, desil·lusionar-lo. El diccionari inclou una entrada amb l'abreviatura esp, que vol dir especialment, i continua fer perdre les esperances a un enamorat, a un pretendent, etc. Trobo força interessant remarcar l'aparició de etc. És a dir, el diccionari suposa que hom ja sobreentén com continua la llista. L'altra part de la definició inicial que cal repassar és decebut. Això ens porta a veure el significat de decebre. Per una banda pot significar enganyar, i en una segona entrada vol dir no respondre, algú o alguna cosa, a allò que hom n'esperava.

Així doncs, expandint la definició inicial, decepció és l'acció o efecte de treure algú pel qual algú o alguna cosa no ha respost a allò que n'esperava de l'engany en què està, treure'l de l'error, desil·lusionar-lo.

La paraula clau en tot aquest garbuix de lletres és desil·lusió. És la que marca la diferència entre la decepció i el desengany. La decepció és una de les sensacions més amargues que es poden tenir. En general, descobrir que quelcom que hom assumeix com a cert no ho és, provoca frustració i desànim. Però l'efecte és encara més devastador quan no només s'assumeix quelcom com a cert, sinó que a més s'hi té il·lusió, confiança o desig que realment sigui cert amb la intenció que l'efecte condueixi a la felicitat.

Amb tot això tornem al mateix de sempre. El concepte tan abstracte de felicitat és el que determina la resta de sensacions, sentiments i accions. La decepció és la negació de quelcom que pot dur -o si més no acostar- a la felicitat, i suposa sense cap mena de dubte un pas enrera cap al concepte antagònic de felicitat, sigui quin sigui.

Què passa quan el que ens decepciona és la pròpia vida? Ja no tenim confiança en què la vida ens portarà a la felicitat -fet que per altra banda podria ésser considerat obvi, segons si assumim la possibilitat que existeixi felicitat fora de la vida-. Si no tenim confiança en què la vida ens portarà a la felicitat, realment queden poques alternatives.

M'agradaria acabar citant uns versos de Quevedo, autor molt significatiu del barroc espanyol. La decepció, el pessimisme i el desengany van lligats a la literatura barroca, i és per això que m'ha semblat apropiat.

No me aflige morir, no he rehusado
acabar de vivir, ni he pretendido
alargar esta muerte, que ha nacido
a un tiempo con la vida y el cuidado.

Siento haber de dejar deshabitado
cuerpo que amante espíritu ha ceñido,
desierto un corazón siempre encendido
donde todo el amor reinó hospedado.

Señas me da mi ardor de fuego eterno,
y de tan larga congojosa historia
sólo será escritor mi llanto tierno.

Lisi, estáme diciendo la memoria,
que pues tu gloria la padezco infierno,
que llame al padecer tormentos gloria.

Wednesday, January 10, 2007

Me 2.0


So that's my second apple gadget in a short time. It represents a big leap forward from the Creative Nomad Jukebox 20 GB I still own. The iPod is much more thinner, it's smaller, lighter and therefore more portable. It features an 80 GB hard disk drive, which means four times the space I used to have on the Zen. The way it integrates with iTunes and how easy it is to navigate your songs make a significant difference too.

What the iPod means to me is more than the simple fact of owning a piece of electronic equipment. I can think again about taking my music everywhere without the deterrant of the mp3 player being a brick. It also means that I now belong to the group of cool people who would never call their iPod "my mp3 player", but just "my iPod".

I've got four new bumper stickers with the apple logo now. I got two when I bought my TiBook and two more came with my PowerMac G5. I should start to think about putting one of these on the back of my car.

Monday, January 01, 2007

Feliç 2007!


Photo by JuAnMa BCN.
Inici d'un nou any. Moment d'il·lusió, de proposar-se a un mateix fites a assolir, de jugar amb la incertesa d'allò que pot venir. És impossible saber què ens depararà aquest any, de la mateixa manera que és impossible saber què ens depararà la vida. Les celebracions d'any nou són, en el fons, una metàfora de la duresa de la vida; del fet que, ens hagi passat el que ens hagi passat, seguim tenint cor per donar la benvinguda al futur.