Sunday, December 30, 2007

Why I think machine translation will succeed

Machine translation is the kind of translation where computers are involved. Computers can just help a human or be in charge of the whole translation process. Machine translation is a field of computational linguistics and is tightly related to artificial intelligence.

One of the things I like the most about AI is its unlimited nature. The following is one of the best definitions of artificial intelligence I have seen so far:

The study of how to make computers do things at which, at the moment, people are better
-- Rich and Knight, 1991

I used to think there would always be something at which humans are better than machines. Translation was one of those things. Only a human could translate a book or a movie and not only keep the meaning in the target language, but also make the audience feel the same as in the source language. Machine translation is clumsy, imprecise and lacks that human touch for choosing the right words.

However, I am seeing an increasing number of human-made translations which are so low-quality that I feel a computer could do it better. Whilst I do not believe in replacing humans by machines just for the sake of industrialisation, it seems pretty obvious that nowadays human translators benefit from the fact that computers are worse than them at translating texts.

Books are a field where human translators are way ahead of computers, and while I mostly find translations less interesting than the originals, nobody would delegate the translation of a book to a machine, and a change is not foreseeable in the near future. However, movies and TV shows are reaching such low-quality levels I think current technology would be able to pass the Turing test against many audiences.

Two recent examples I saw on TV:
  • TV3, I cannot recall the name of the movie. One of the characters said "Em fa por que no sigui massa tard" as a translation of the original "I'm afraid it's too late".
  • Antena 3, The Simpsons. In the background it could be read "Class of 78 rules!". At the same time a subtitle with the text "Normas de la clase del 78" was shown.
Since some human translators seem not to care about the accuracy of their translations, machine translation is bound to have a successful future.


Photo by dwaas76

Monday, December 17, 2007

No photography


I am back from my trip to Madrid. It has been a very pleasant stay and I am really satisfied with this touristic trip.

I love to take photos. I am the typical tourist in the sense that I take photos of every landmark in a city; however there is a little artist inside me who tells me to go beyond landmarks and take photos of metaphors, people, concepts, beauty.

While organizing the photographs from my recent trip (some of them are already uploaded to flickr) I realised that there are many photos missing in my collection: those are the photos from places where photography is not allowed.

Some of the places I visited in Madrid where photography is not allowed are:
I am beginning to think there are now too many places where photography is not allowed. IANAL, but I think it also might be illegal to do so.

A friend of mine told me it is legal to set your own rules within your private property. Therefore, if you own a museum, you can forbid photography if you want. When a visitor comes, they know in advance that photography will not be allowed in your property, and it is their choice whether to buy an admission ticket or not. I will handle this later, but for now I will stick to publicly funded places.

Let us take the El Prado museum as an example. It is a publicly funded museum with some copyrighted material in it. I am allowed to visit the museum (as long as I pay €6 fee) and see its contents. It is illegal for me to take photos of the copyrighted paintings inside and distribute them. However, what seems to be the problem with taking photos for my own use? Why is photography forbidden?

When I try to simplify the problem then I conclude it must be illegal to forbid photography in El Prado museum. Imagine I draw sketches of the paintings I like the most. Or even better (since sketching is forbidden too in some museums), let's say I write a very detailed description of each painting, which allows me to reconstruct the picture later. Is this going to be forbidden? What if I can remember this detailed description in my head? What if I have got eidetic memory and can remember every single detail without writing anything down? Is thinking going to be forbidden?

The same applies to private property. Up to what extent can you set your own rules in your private space? Can I ask people to, say, renounce they right to freedom?

I am willing to accept prohibition of photography under very specific circumstances:
  • When only flash photography is forbidden because the light might cause damage to the subject of the photography (be it a painting or a life being).
  • When it can be proven that photography can cause interferences to critical devices (such as machines in a hospital).
  • When it can be proven that photography can cause a threat to public security (photography is usually forbidden at security controls in airports; I however do not know how that could be a security threat since everyone can see what a camera can capture in a photograph).
In the rest of circumstances, I see the prohibition of photography as a vulneration of one's most basic rights. With the excuse of security and preserving copyrighted material, soon it will be illegal for reporters to tell the world what is happening. I can very well imagine a society where only the official information is allowed; a society where allowed photographs are sold as postcards; a society where freedom seems to exist but it does not. The human race has already gone through that. History seems to be bound to repeat itself, now under the feeling of freedom, shown by an election every four years.

Please move along. No photography allowed in here, thank you. Hope to see you back soon!

Wednesday, November 28, 2007

Next stop: Madrid

There are only three days left before my winter vacation begins. This year I am going to Madrid. Although it is the capital of Spain, the country where I happen to live, I never had the occasion to visit the city in a pleasant and relaxed way, with the opportunity to do some tourism, take some photos and think about life while I walk alone along some park, like I always like to do.



I am going to miss London. Every December in London has been so great! But I must admit I was already two times in London this year. There is always time to revisit such a beautiful city!

I hope to have a good time in Madrid; plus I'll be meeting some friends there!

Tuesday, November 13, 2007

¡Aaaaaaaahhh!

  • ah: Interjección utilizada para denotar pena, admiración, sorpresa o sentimientos similares.
  • ha: Tercera persona del singular del presente de indicativo del verbo haber.
  • a: Primera letra del alfabeto. Preposición.

Celebro que por fin mi matrícula en el programa de Posgrado Oficial de Inteligencia Artificial y Sistemas Informáticos, en la UNED, se ha hecho efectiva, ya gozo de acceso al campus virtual, que parece que todavía está siendo preparado.

He sabido de la noticia a través de un e-mail que empezaba tal que así (borro el remitente por privacidad):

He estado a punto de marcar el mensaje como spam sin querer. Entiendo (de hecho no entiendo, pero sería hasta cierto punto justificable) que la Ñ de "añadido" haya sido reemplazada por una X. Pero reconozco que el error ortográfico en la primera palabra del asunto del mensaje me ha dejado atónito.

¡Por favor, cuidemos un poco la ortografía! No caigamos en el lado oscuro, y menos desde entidades como una universidad.

Gracias.

Monday, November 12, 2007

18 años de la caída del muro de Berlín

El pasado 9 de noviembre se celebraron 18 años de la caída del muro de Berlín. Fue un acontecimiento histórico que marcó un antes y un después, y que muchos alemanes, europeos y ciudadanos del mundo nunca podrán olvidar.

Lamento nuevamente que muy pocos medios españoles hayan tenido la consideración de mencionar este aniversario; el diario Público lo relata en la noticia El Muro que dividió Europa.

El origen del muro de Berlin se encuentra en el final de la Segunda Guerra Mundial. Las fuerzas aliadas se repartieron la deteriorada Alemania de la postguerra en cuatro sectores: británico, francés, estadounidense y soviético. Asimismo, dividieron en sectores Berlín, en cualidad de capital, y dado que de no haberlo hecho, hubiera pertenecido en su totalidad al sector soviético.

El crecimiento de la tensión generada por la Guerra Fría llevó a franceses, británicos y estadounidenses a constituir la República Federal Alemana (BRD) en 1949, excluyendo al sector soviético, que constituyó la República Democrática Alemana (DDR). El bloque occidental se desarrolló como un país capitalista con una economía de mercado social, mientras que el bloque oriental se desarrolló como un gobierno comunista cercano a la Unión Soviética.

A pesar de que la DDR gozaba de una buena salud económica (especialmente en comparación con los demás países del bloque soviético), el fortísimo crecimeinto económico a partir de la década de los 50 en la Alemania oeste (el Wirtschaftswunder) hizo que los ciudadanos del este miraran hacia sus vecinos occidentales hasta el punto de emigrar.

Para evitar dicha emigración hacia el oeste, la DDR empezó en 1961 la construcción de un muro a lo largo de la frontera del bloque soviético, que impediría el paso de personas en ambos sentidos durante casi 30 años.

Una ancha franja fortificada, minada y vigilada por soldados de la Stasi, la Todesstreife (franja de la muerte) defendía el muro, y lo hacía impenetrable, hasta el punto que algunos perdieron la vida intentando cruzarlo. Aquí se puede encontrar otra fotografía de dicha franja. En la fotografía de la izquierda se puede ver el muro y la Todesstreife desde Berlín oeste.

El origen del curso de eventos que propició la caída del muro se encuentra en Hungría, que, por aquél entonces todavía comunista, decidió en agosto de 1989 abrir sus fronteras con Austria. Ese hecho provocó que muchos habitantes de la República Democrática Alemana huyeran a occidente a través de Hungría (los ciudadanos del este tenían libre circulación entre los países del bloque comunista, y prohibido el acceso a los países occidentales). Aunque la DDR consiguió que Hungría cerrase nuevamente las fronteras, en octubre de ese mismo año hubo manifestaciones multitudinarias contra el gobierno de Alemania del este, que provocaron la dimisión del entonces líder Erich Honecker. Le sucedió Egon Krenz el mismo octubre, y en noviembre se repitieron las manifestaciones multitudinarias en Alexanderplatz. A través de un acuerdo con Checoslovaquia, Egon Krenz permitió que refugiados migraran hacia el oeste a través de sus fronteras. El 9 de noviembre de 1989 decidió que se abrirían las fronteras en la frontera interior alemana, incluídos los controles fronterizos de Berlin. El ministro de propaganda de la DDR, Günter Schabowski, fue el encargado de dar la noticia el mismo 9 de noviembre, con el siguiente discurso:

Privatreisen nach dem Ausland können ohne Vorliegen von Voraussetzungen (Reiseanlässe und Verwandtschaftsverhältnisse) beantragt werden. Die Genehmigungen werden kurzfristig erteilt. Ständige Ausreisen können über alle Grenzübergangsstellen der DDR zur BRD beziehungsweise zu Berlin (West) erfolgen

"Los viajes privados al extranjero pueden pedirse sin condiciones (pasaportes y conexiones familiares). Se dará permiso instantáneamente. Los desplazamientos permanentes pueden realizarse a través de todos los controles fronterizos de la DDR hacia la BRD o Berlin oeste"

Lo que quizá fue el desencadenante de los inolvidables hechos de aquella noche fue la respuesta de Schabowski a la pregunta de un periodista referente al momento en el cual entrarían dichas condiciones en vigor:

Das tritt nach meiner Kenntnis… ist das sofort, unverzüglich.

"Por lo que yo se... ahora, immediatamente".

Se equivocó. La medida entraba en vigor al día siguiente, el 10 de noviembre de 1989, ya que se requería tiempo para comunicar la noticia a los vigilantes fronterizos. Pero ya era demasiado tarde. Aquellas palabras habían sido transmitidas en directo por la televisión de Alemania del este, y miles de ciudadanos salieron a la calle para cruzar hacia el oeste.

Los soldados que vigilaban la frontera quedaron atónitos ante tal avalancha de gente; nadie, ni ellos ni sus superiores fueron capaces de dar órdenes de disparar contra aquellos que pretendían cruzar la frontera. Durante aquella noche mágica hubo que agradecer precisamente eso: todo se desarrolló sin ningún tipo de violencia, no se evitó lo que ya era imparable.

También durante aquella noche muchos ciudadanos de la DDR se reunieron para celebrar el hecho cantando La Internacional, pensando quizá que su país tenía vida todavía para muchos años.

Al día siguiente todo el mundo pudo ver las imágenes de alegría de los berlineses del este y del oeste, de gente bailando encima del muro, de reencuentros de familias partidas por aquella barrera de hormigón.

La caída del muro no sólamente significó el fin de la Guerra Fría, también supuso el inicio del fin de la Union Soviética, que acabaría colapsándose en 1991. Con la caída del muro empezó el proceso de reunificación alemana, que se daría por terminado en octubre de 1990; sin embargo, las diferencias económicas y sobre todo culturales entre este y oeste perduraron durante mucho tiempo, e incluso hoy día son perceptibles algunas diferencias. En la DDR no había lujos, pero tampoco había paro, y todo el mundo tenía para comer y cubrir sus necesidades básicas; los alemanes del este vieron con la caída del muro una culpabilización de los valores en los que habían creído toda la vida.

Alguien fotografió esta porción del muro, quizá sin saber lo poco que le quedaba de estar en pie. Se puede leer la inscripción Irgendwann fällt jede Mauer, "eventualmente todos los muros caen". Qué tendrá que pasar para que nos demos cuenta de tal certeza.



Fotos por: Frederik Ramm, Thierry Noir, 52 pickup

Friday, November 02, 2007

That's my rabbit!

I'm sorry for embedding a video in every post, but today I saw the TV advertisement for Sony Bravia, which was filmed in New York City using the stop-motion technique. I saw that rabbit when I was in NYC this summer! My rabbit is on TV!

Here's the photo I took:



And here's the advert (also available in high res):


Wednesday, October 31, 2007

Viatge en helicòpter per NYC

Albert em demanava en aquest post que publiqués fotografies de l'excursió en helicòpter per Nova York d'aquest estiu. Aquí va un vídeo. És una experiència recomanable! (i gràcies Albert pel teu comentari).

Sunday, October 28, 2007

Mirar-me als ulls

M'agrada mirar-me als ulls al mirall. Veig reflectida la meva imatge sobre les meves pupil·les, i les pupil·les d'aquesta imatge em reflecteixen novament. No és per narcicisme, sinó per la reflexió que entre jo i jo mateix hi pot haver una distància infinita...

Sunday, October 21, 2007

Kimi Raikkonen wins the F1 championship

Kimi Raikonnen won the Formula One 2007 Championship today at Interlagos, after some mechanical problems dropped Lewis Hamilton to the 7th position.

Ferrari's strategy was simply excellent from my point of view. They managed to get their two drivers in the first two positions, and Kimi could overtake Felipe Massa in the most elegant way possible.

I cannot help mentioning some blog entries by Albert, Vanessa and Sergio, who foresaw Lewis Hamilton as the winner, according to the prediction set by Thierry Canga during emagister's global meeting.

Today's outcome was not very probable, but it was feasible. It does not only show the unpredictability of the future, but it also illustrates how being persistent and not having an oblivious attitude against life can yield very positive results.

Besides, I am a big Ferrari fan and cannot stand Alonso's arrogance, so I am pleased and happy with the results. I long for another breathtaking F1 season in 2008.


Photo by emilgh

Tuesday, October 02, 2007

Apreciar allò que és important

Fa tan sols uns dies va esdevenir la bona notícia que un amic meu que duia gairebé un mes a la UCI, havia superat el seu estat crític i podia ésser traspassat a una habitació de planta de l'hospital on se l'estava tractant per aplicar-li medicina de caràcter més general.

El meu amic patia les conseqüències de la síndrome de Boerhaave, documentada per primer cop al segle XVIII, i que consisteix, pels que no sabem de medicina, en una perforació de l'esòfag, que és el tub que va des de la faringe a l'estòmac. El contingut de l'esòfag, incloses les bactèries que tenim normalment a la boca, es filtra als òrgans propers (habitualment els pulmons) i provoca greus infeccions.

En els països de fora del primer món, la taxa de mortalitat entre els pacients que sofreixen aquesta síndrome frega el 100%. De fet, la taxa de supervivència al primer món és d'un 90% per a pacients tractats en les primeres 24 hores des de la perforació, i aquest número s'ensorra fins al 50% per a tractaments amb 48 hores de retard.

És inevitable davant de casos com aquests pensar sobre tot el que realment importa, sobre com ens passem la vida fent coses completament irrellevants i inservibles, sobre com el fet que estem on estem i com estem a cada moment depèn d'un munt de coincidències i casualitats, d'esdeveniments que no podem controlar, sobre la nostra debilitat.

Però també li fa a un apreciar la immensa sort que ha tingut de nèixer en una zona del planeta que disposa dels recursos per afrontar aquestes situacions, i encara més en una en què la salut pública té la qualitat suficient com per fer-hi front.

Wednesday, September 26, 2007

Público

Estoy bastante entusiasmado con la aparición hoy del primer número del diario Público, periódico dirigido por Ignacio Escolar, y de tendencia declaradamente progresista.

Espero poder escribir al respecto cuando tenga la oportunidad de leerlo. Sin embargo he querido adelantarme con este post para poner el vídeo del anuncio de dicho periódico en televisión, que posteriormente fue prohibido por Autocontrol, la Asociación para la Autorregulación de la Comunicación Comercial. Por suerte todavía sigue siendo difícil poner barreras a Internet.


Tuesday, September 18, 2007

Diversas formas de no estar contento

Admítelo. No se puede ser feliz, nunca. Naturalmente hay grados; hay quien cree que está mejor y hay quien cree que está peor. Pero dentro de todo, incluso para aquellos poco exigentes con la vida, es muy difícil estar contento siempre, llegar a un punto de máxima-evolución a partir del cual no valga la pena hacer ningún esfuerzo, porque no se podrá estar mejor.

Hay varias formas de no estar contento que, pasando por encima de todos los estudios de psiquiatría habidos y por haber (porque sí, porque esto no lo lee nadie y escribo lo que me da la gana), simplificaré en dos casos canónicos:
  • el que sabe lo que quiere
  • el que no sabe lo que quiere
El que sabe lo que quiere es, en esencia, un idealista. Tiene una meta marcada a la que nunca puede llegar, se frustra y aumenta su infelicidad.

¿Cómo puede ser feliz este sujeto? (llamémosle A). La televisión y los libros de autoayuda que tanto gustan en las empresas recomendarían sin lugar a dudas hacer un poco de trampas, rebajar la meta para que así sea asequible, y lograr un rellano de felicidad.

¡Mal!

La altura de la meta es la que marca la felicidad conseguida. Me explico. Mi meta es quedar primero en todas las carreras de motos. No lo consigo, llego siempre por detrás del décimo. Solución monje-que-se-vendió-su-ferrari: que tu meta sea llegar octavo. ¿Cómo voy a ser igual de feliz que llegando primero?

Creo que la solución de A pasa por admitir que ese es el nivel máximo de felicidad al que podrá llegar jamás. Su meta debe seguir siendo llegar el primero; quien sabe si algún día lo conseguirá. Pero debe tener muy claro que ni tan siquiera llegando primero va a ser feliz; para aquél entonces ya se habrá marcado otra nueva meta que resultará inalcanzable. Está en su naturaleza idealista. Si reconoce que ha tocado techo felicista, si consigue desmentir el mito de que existe algo mejor, dejará de preocuparse sobre su propia infelicidad. El astuto lector habrá notado que eso va bastante en contra de todas aquellas religiones y doctrinas que prometen el oro y el moro después de muertos. Bienvenidos al ateísmo.

El que no sabe lo que quiere es un inconformista, en el sentido más literal posible del término; un culo de mal asiento, por usar un registro más vulgar. La solución de libro de texto pedirá a este personaje (al que llamaremos B por alfabetismo) que prolongue la duración de sus metas, de sus trabajos, de sus relaciones de pareja. Y ahí es donde nuevamente me erijo frente a generaciones de estudiosos de la materia para discrepar, para pedirle a B que también asuma su naturaleza cambiante, inestable, mobile, por referenciar a Rigoletto. En el caso de B, no es su situación actual lo que le disatisface, sinó sus metas, ora demasiado simples, ora demasiado complejas.

Cada uno tiene su forma de no estar contento. Y, sin necesidad de Coveys, puede estar contento con ello.

Monday, September 03, 2007

Festival del humor

Leo en El País que Letizia regresa a la vida laboral. ¡Menudo susto! Por un momento he llegado a pensar que había vuelto la República, que la princesa volvería a dedicarse al periodismo, y que podríamos salir a la calle a celebrarlo.

Nada más lejos de la realidad. La noticia se refiere a que Doña Letizia termina su período estival de no-asistencia a actos públicos -que ha consistido en una concatenación de su baja maternal con sus vacaciones- para dedicarse a una ajetreada, a la par que demandante y agotadora agenda de asistencias a acontecimientos de índole variopinta.

Espero que tenga una buena reentré; ya se sabe que volver al duro trabajo después de las vacaciones puede ser traumático, y necesitamos que desempeñe su tarea de la mejor manera posible.

Saturday, August 04, 2007

New York, New York

Así que ésta es la ciudad de los rascacielos. Habiendo perdido la cuenta de las horas de vuelo de hoy (por no hablar de las horas que llevo despierto), estoy ya preparado para conocerla, para andar lo inandable; para conocer y vivir durante quince días los Estados Unidos de América.

Saturday, June 30, 2007

Stupidity

It is hard to find a better definition of stupidity than this one. A guy tries to steal an iPhone during a live TV interview, but he grabs the interviewer's mic instead. Only in America.



The interviewer says it's got nothing to do with the man trying to steal the iPhone, but who believes that?

Sunday, June 24, 2007

Ultranatural

Los anuncios que aparecen en televisión suelen ser un buen punto de partida para mi instinto de crítica, a menudo necesitado de algo de esparcimiento.

El género de anuncios destinado a las mujeres sería, de por sí, digno y merecedor de estudio. Sin embargo me voy a centrar en el anuncio de un champú para el cabello, del que no recuerdo la marca.

Sumado a los ya requisitos indispensables de todo anuncio de champú, consistentes en largas melenas ondeando grácilmente al viento, aparece ahora el brillo. No se trata de un brillo cualquiera, ya que un brillo demasiado especular podría ser provocado por un cabello demasiado grasiento; se trata de un brillo con los factores de reflexión difusa y especular justos.

Lo que me sorprendió del anuncio en cuestión es que el producto promete un brillo ultranatural para el cabello. Me quedé reflexionando cómo podía ser que alguien considerara eso un motivo para comprar el champú. Un brillo más allá de lo natural, un brillo natural en exceso... ninguna de las acepciones del prefijo latín ultra parecía adecuada.
También existe la posibilidad que, efectivamente, lo bueno sea todo lo que es mejor que lo natural. En la línea de productos sanos para nuestra salud, también por televisión anuncian un zumo que, según afirman, es mucho mejor que lo natural, ya que, según reza el eslogan "la naturaleza es sabia, pero no tanto".

Me pregunto si la humanidad ya ha llegado al punto de ser más sabia que la naturaleza, de poder menospreciar los frutos de miles, millones de años de evolución. Me pregunto si los Nuevos Humanos están tan por encima de la naturaleza que sus interacciones e interrelaciones sociales son imposibles con el brillo natural de su cabello, y por eso necesitan ir más allá y tener un brillo ultranatural.

También me pregunto si lo que en realidad pasa es que se está desnaturalizando el lenguaje; si es que estamos construyendo una nueva dimensión del vocabulario basada en los eufemismos, donde ya no usamos el adjetivo con connotaciones negativas artificial, sinó el mucho más vendible ultranatural. Sólo parece un inofensivo pero nobueno indicio de la supremacía del abismo del pensamiento único, al que nos dirigimos quizá irremediablemente.

Monday, May 28, 2007

No time, no space

Contemplava gairebé esbalaït el suau onatge de les cortines, que es gronxaven empeses per la brisa que també acariciava la seva cara, tot recordant-li que era viu, que tot allò era real.

Mai havia sentit tant la necessitat que li fos recordada la certesa de la seva existència. Feia molt de temps que vivia abstret, i si bé amb contacte físic amb el món real, l'aïllament que vivia la seva ment era innegable. No havia perdut l'esperança; tanmateix la il·lusió per conèixer allò nou, per viure bons i mals moments s'havia esvaït com la sorra fugint dels seus dits. Esperava ben poc de tot allò que l'envoltava.

Alba mai respongué a les seves insistents missives. Tal vegada no era culpa d'ella que, amb el seu silenci, el corroïa per dins. Qui sap si veritablement hi hagué respostes, xiuxiueigs tan febles que no va saber interpretar correctament. Això, si bé no el va fer defallir, sí que contribuí notablement al seu estancament, a la seva autolimitació.

La imatge de la cortina li resultava relaxant, perquè evocava altres llocs i èpoques mai viscudes. En segons podia traslladar-se dos segles enrere, o a un paratge al bell mig del continent africà, o inclús a una pel·lícula en blanc i negre on, mancat de color, el seu rostre s'expressava tal com era: gris i trist.

Wednesday, May 16, 2007

Connectant punts

Quan vaig escoltar el discurs d'Steve Jobs a Stanford, una de les coses que vaig pensar és que era una gran obvietat la seva visió:

Of course it was impossible to connect the dots looking forward; you can only connect them looking backward, so you have to trust that the dots will somehow connect in your future.


Sota una reflexió més profunda, no em sembla cap obvietat. No només perquè és esfereïdor pensar fins a quin punt un es troba en una determinada situació com a conseqüència de situacions atzaroses o de decisions més o menys sospesades, potser fetes sense previsió de futur; també perquè és impossible confiar plenament en què els punts es connectaran en el futur. Escapa a les possibilitats terrenals interpretar els senyals que es reben durant la vida per predir amb precisió el futur.

Tot això ho dic perquè en el fons el que estic explicant és un canvi en quelcom que pensava. De fet prácticament totes les entrades del blog són conseqüència de canvis de mentalitat. Alguns, potser la majoria, són canvis petits. Però no per aixo menys rellevants.

Mai he cregut en el carpe diem, perquè a pesar que és cert que el futur és incert, valgui la cacofonia, hi ha coses que són més incertes que d'altres. No sé amb certesa on estaré d'aquí 10 anys, però sé quina és l'esperança de vida mitja, i sé que hi ha coses que és probable que es desenvolupin d'una certa manera. El carpe diem és l'acceptació de la por per l'incert, la renúncia a la racionalitat, inclús el menysteniment de l'ésser humà.

No obstant això, i aquí ve la novetat, no m'hi oposo frontalment. Algú deia que no existeix la felicitat, sinó moments feliços. En el meu cas són ben escassos. És racional no aprofitar-los, no gaudir-ne, no fer el possible perquè, almenys des d'un punt de vista subjectiu, siguin el més duradors, el més intensos possible? Crec que no ho és. Per això hi ha un bri de raó en la visió del carpe diem: tot allò per què, inclús des del punt de vista de la racionalitat, no és possible determinar implicacions negatives a llarg termini, no té sentit evitar-ho! Qui sap si els punts s'acabaran connectant (backwards, això sí) en el futur.

Acabo amb un fragment d'Angels, de Robbie Williams; no és que sigui especialment aficionat a la seva música, però en aquest cas és convenient. I sí, només jo en sé el motiu. Però, estimat lector, us recordo que sóc l'antítesi del blogger, i no escric pas per inflar la meva autoestima a través del teclat, sinó purament per mantenir un diàleg amb mi mateix.

When I'm feeling weak
And my pain walks down a one way street
I look above
And I know I'll always be blessed with love
And as the feeling grows
She breathes flesh to my bones
And when love is dead
I'm loving angels instead

Thursday, May 03, 2007

Pobre ric

De rics i pobres fa molt que n'hi ha; probablement des que el món és món. No pretenc que aquest post sigui un altre text més per remarcar les diferències existents entre uns i altres, per reclamar solucions o per proposar-ne. De fet ni tan sols em refereixo exclusivament a la riquesa material o monetària, al wealth, sinó també a la riquesa espitirual i a la qualitat de vida.

Al llarg del segle XX hom pot trobar abundància en literatura que narra les desgràcies i desventures de la gent des d'una òptica humil, casolana, plena de vicissituds, pobre. Això esdevé molt més notable en els períodes d'entreguerres. Naturalment aquest tipus de literatura no és exclusiva del segle XX, però l'he agafat com a exemple perquè ens és el més proper en el temps.

Em resulta molt curiós com aquest punt de vista ha anat canviant fins el punt que és el ric qui té grans dificultats, és el nou protagonista de la història, la nova causa de les preocupacions d'aquells qui estem un o diversos escalafons per sota. No dic que la literatura actual sigui tota així, perquè certament no ho és, i probablement afirmar-ho seria ofensiu envers els escriptors (pocs, això sí) contemporanis que opten per altres camins. Tampoc em refereixo exclusivament a la literatura com a mitjà, i ni tan sols em limito a històries fictícies o reals. Avui dia trobem l'escena del pobre ric en multitud d'inputs (tan de bo trobés una traducció precisa per a aquesta paraula!), constantment. Puc oferir al lector encara escèptic uns quants exemples del que dic:

  • El pobre jugador de futbol de primera divisió que s'ha torçat un turmell i no podrà jugar el proper partit.
  • El pobre milionari nordamericà que té tantes coses al cap que no sap què fer amb la seva fortuna.
  • El pobre cuiner de prestigi al qual han tret una estrella Michelin.
  • La pobra protagonista de sèrie de televisió que té tants pretendents que no sap quin escollir.
  • La mateixa pobra protagonista, que s'ha enrotllat amb tots els seus pretendents i tot i així està confusa.
  • La pobra nació que té com a principal preocupació la bandera que oneja en un castell.
I així podria seguir durant encara força estona.

Tot sovint (i a costa probablement d'estar fregant ja l'enagenació mental) em fa la impressió que no es tracta de quelcom casual, sinó que segueix un determinat patró. Fa la impressió com si aquest tipus d'històries fossin l'opi del pobre, la forma de mantenir-lo en la seva situació de pobre per mitjà d'inhibir el seu desig de ser ric. Si en la realitat de consens el missatge difós és que ser ric porta inconvenients, s'eviten eventuals conflictes entre les dues parts. Fins al punt que el jugador de futbol amateur que es torça un turmell i es perd el partit de la seva vida, l'obrer que lluita per arribar a final de mes, el cuiner, arquitecte o artista que després de molt d'esforç aconsegueix reconeixement del seu treball, la noia sense pretendents que es veu obligada a fer una autoanàlisi i reflexió filosòfica profunda i la nació que es preocupa perquè els nens estiguin ben alimentats i educats no desperten en nosaltres cap mena d'interès, i fins i tot poden generar rebuig i antipatia.

Saturday, April 28, 2007

Autoconservació

De vegades em fa la sensació que si ignorés el món que m'envolta, si m'estigués quiet, sense fer res, sense interactuar amb l'exterior, viuria per sempre. Podria estar durant un temps indefinit reduït a la mínima expressió de la vida, simplement duent a terme l'única acció que no podem evitar sense renunciar a la nostra existència: existir. Deixo per un altre post la discussió sobre si els ens inexistents, si és que tal cosa existeix, poden dur a terme accions.

Sembla clar que això no és així, pensarà el lector. En primer lloc, perquè la vida tal com la coneixem no és eterna; en segon lloc, perquè inclús no essent eterna, necessita un cert manteniment perquè es dilati en el temps, com ara la ingesta d'aliments.

En sóc conscient. En aquesta visió tan subjectiva, és el món exterior que acaba amb la vida d'hom. La vida no té una durada determinada, no és un fenomen que depengui del temps sinó que és un recurs que s'esgota a mida que es fa servir, sigui en benefici propi o per exposició a l'exterior.

Reconec que és una posició certament nihilista i possiblement fatalista; no obstant això és fins a cert punt gratificant pensar que no hi ha cap necessitat a donar sentit i significat a allò que no en té.

Sunday, April 22, 2007

Belleza

Cuando Antena 3 TV estrenó el programa Cambio Radical, que vi parcialmente en su primera entrega, ya estuve tentado de escribir un post al respecto, aunque reconozco que Sergio Gago se me adelantó.

El programa consiste en someter a operaciones de cirugía estética a los participantes que han mostrado su interés por dicho programa, y que han sido seleccionados de entre todos los candidatos.

El primer programa, que no pude ver en su totalidad, ya me pareció una auténtica aberración. En ese programa se hacía el seguimiento a dos mujeres que, según ellas, no eran guapas, que estaban descontentas con sus vidas y necesitaban un cambio de imagen.

Cuando alguien decide que debe cambiar su imagen mediante este tipo de intervenciones, se supone que tiene motivos de peso que justifiquen un cambio -y, por qué no decirlo, también riesgo- de esa magnitud. Me sorprendió muchísimo que ambas mujeres justificaban su voluntad de cambio porque creían que su aspecto previo a la operación era un obstáculo para las relaciones con sus respectivas parejas.

Es curioso, porque hubiera llegado a entender la situación de las participantes si no hubieran tenido pareja y su justificación hubiera sido que la única opción para conseguirla era someterse a una operación quirúrgica, dado el nivel de materialismo y desfachatez del público masculino. Naturalmente es una justificación con la que tampoco habría estado de acuerdo, pero supongo que tendría parte de razón.

Lo que me sorprende es que a ambas mujeres les asuste la relación con sus parejas por temas puramente estéticos. Me hace pensar en relaciones completamente vacías, que no nacieron por nada más que por un sentido estético de la apreciación del otro. Me da vergüenza ajena que los maridos-novios-loquesea de estas mujeres salieran por televisión entusiasmados por todo el proceso. Uno de ellos dijo que con la cara de su novia previa a la intervención, no podía sacarla a cenar; sin embargo esperaba que después de los retoques del cirujano ya podría hacerlo.

En ese momento apagué el televisor. No daba crédito a lo que acababa de ver. Una cosa es estar expuesto a programas televisivos de bajo nivel intelectual, y otra muy distinta ver a gente aplaudiendo a energúmenos de tal calibre, que no merecen más respeto que el que ellos muestran para con los suyos.

No estaba seguro de si ese programa iba a aparecer en televisión más veces, o si simplemente era cosa de un día. Como era de esperar, la cosa va para largo. Recientemente cacé un anuncio del propio programa en Antena 3. ¿El eslógan? Sé diferente. Es el colmo de todos los colmos: la diferencia no está en las particularidades de cada uno, aquellas que nos hacen más guapos o menos guapos según el cánon de belleza establecido. Ser diferente es ser uno más.

Estaba a punto de escribir que este programa de televisión me pone enfermo, pero me doy cuenta que en realidad lo que me pone enfermo es esta mentalidad hipócrita, falsa, de falta de respeto y aprecio a las personas, de mercantilización del cuerpo humano, de renuncia a la aceptación de aquellas cualidades no visibles de los seres humanos, de decadencia de valores.

Particularmente me alegro de no ser audiencia de ese programa de televisión. Me alegro de tener un concepto propio de belleza, que no tiene por qué coincidir con el que dicta la televisión. Suele decirse que esta es la justificación que hacen los feos de su propia fealdad. Quizá lo sea. Yo mismo me reconozco alejado de esa ambicionada linea que separa los que merecen estar en esta sociedad de los que no, los que deben tener la capacidad de decidir y los que deben limitarse a aspirar a ser diferentes de ellos mismos, iguales a los demás.

A pesar de todo sigo conservando una brizna de confianza en la sociedad. De entre seis mil millones de individuos que habitamos esta triste roca a la que llamamos Tierra, alguno debe haber con capacidad de razonar de forma independiente. Telespectador de otra cadena, imagino.

Wednesday, April 18, 2007

London auf Deutsch

When a man is tired of London, he is tired of life; for there is in London all that life can afford.

It is still a surprise to me how London manages to teach me something new each time I visit the city. I do not even want to talk about visiting London; instead we seem to have reached a status where we live in symbiosis with each other. There are always new places to visit, interesting people to meet and a heightened sense of belonging to a city that is always willing to receive the visitor with a smile on its face and making them feel at home.

My last trip to London was not an exception from that point of view. I managed to see and feel things I had never experienced before -spring in London among others; I had never felt so comfortable in a foreign city.

Narrating the story of these last days in London is something that cannot be done without talking about the unavoidable paths where our fate leads us. Some years ago, I could never have imagined I would have flown to London for the fifth time in two years. And some days ago, I would never had said I would end up speaking in german in the very heart of London.

Meeting Maika definitely was an enriching experience. On Friday I left that house in the far northeast of London with the impression of having met someone with an engaging personality. Never would I have been able to predict we would be meeting on Sunday again. Talking in german with her in the streets of the most British city of all made me feel more at home than ever. Within just a few hours' time she inadvertently helped me break some of the myths I held for true; she made my self-esteem soar to levels where happiness seemed more reachable (see my post on self-esteem and happiness); and, most importantly, she gifted me with a bright, unforgettable smile in our last farewell.

Really, I would be a fool if I ever got tired of London. It is like a good film, which you can watch several times and from which you experience and learn new things each time, never getting bored. I look forward to travel back to London soon.

Tuesday, April 10, 2007

Almost as if I had to ask for forgiveness

There are times when one would like to become as insignificant as a water drop in the ocean, as forgettable as tears in rain. The subtle, thin thread that connects us with reality, with our environment, suddenly breaks apart. We are then out of phase, living in a completely different world in which things and people do not react as expected. Maybe we are to blame for everyone else's problems; maybe our displacement is annoying to others. In any case we are temporarily misfit.

It is in those particular times when I almost feel as if I had to ask for forgiveness for the mere fact of existing. Sometimes things are bound to follow a particular course of events, and that leads to mental cul-de-sac situations when no other action than waiting is possible.

Someone once told me nobody wants to die. While arguable, I cannot avoid rephrasing the idea: is there people who do not want to live anymore? What happens to people whose lives never lived up to their expectations?

Maybe I should be writing about perfectionist ideas instead. I'll leave that for another post.

Monday, March 26, 2007

Discurso de Steve Jobs en Stanford

No quisiera aficionarme demasiado a hacer posts que consistan únicamente en videos de YouTube. Pero en este caso creo que vale la pena. Se trata de el discurso que dio Steve Jobs en la apertura del año académico en la Universidad de Stanford. Subtitulado en castellano, para los que tengan dificultad con el inglés o falta de altavoces. Realmente interesante.

Sunday, March 25, 2007

Falsa sensació de llibertat

Molts de nosaltres ens creiem lliures. Creiem que la nostra voluntat pot definir els nostres actes en la seva major part. Podem anar allà on vulguem, fer o no fer allò que més desitgem o que més odiem.

Crec que això és una falsa representació de la realitat. La llibertat amb prou feines existeix. Les nostres vides estan condicionades per un nombre tal d'elements externs que els graus de llibertat de què disposem són realment ínfims. Ens hem d'ajustar a horaris i a normes; ens hem d'ajustar a les necessitats o preferències d'altri; allò que podem dir en un moment determinat està condicionat per qui en són els receptors. Allà on podem anar depèn d'un altre conglomerat de factors: dels diners de què disposem, del buit que deixem al lloc d'origen, del temps atmosfèric.

No ens confonguem. Sóc el primer en defensar l'existència de determinades normes i lleis que veig necessàries per la coexistència de tots nosaltres. No és contra això que escric. De fet no crec que escrigui contra res. Simplement vull constatar que, de fet, no som tan lliures com ens creiem ser-ho; que, almenys des del meu punt de vista, cada cop hi ha menys opcions i menys possibilitats. La vida esdevé una via de tren sense bifurcacions ni tornada enrera. Contínuament dubto que estigui pujat al tren correcte.

Wednesday, March 21, 2007

Primavera

La primavera la sang altera. No només la sang, també els rellotges. Aquest diumenge tindrà 23 hores, ja que a les 03:00 passaran a ser les 02:00. Entrarem a la zona horària CEST, que ens permetrà estalviar energia fins el final de l'estiu. També significa que pels matins tornarà a ser fosc (que és el que toca encara), i que haurem d'adaptar el nostre rellotge biològic a llevar-nos més d'hora i anar-nos a dormir més tard.

La primavera aquest any entra de forma sorprenent, meteorològicament parlant. Un temporal de fred i vent (que tot pot ser que no passi d'aquesta setmana) assota mitja Europa. Estem tenint, a l'inici de la primavera, condicions més dures que les que hem tingut en tot l'hivern. A sobre avui m'he assabentat que ha nevat a London. Llàstima no poder ser-hi!

No podia acabar d'una altra manera que amb Vivaldi, reviscut a través del web.

Back from Bilbao

I returned from my trip to Bilbao (announced in a previous post) on sunday. It is a really charming, welcoming city which is worth visiting. I hope the photos I posted on flickr encourage you to visit Bilbo!


Wednesday, March 07, 2007

Guía para conductores listos

Soy consciente que en este país somos muy listos. Vamos, me atreviría a decir que estamos en el top ten de países más listos del mundo. Por eso me he decidido a escribir esta pequeña guía dedicada especialmente a los conductores listos, a los que, de entre los ya inteligentes conductores que circulan por nuestras carreteras, sobresalen y demuestran su superioridad.

He optado por estructurar la guía en forma de puntos (bullet points, algún día encontraré una traducción para eso).
  • La señal circular con el borde rojo y un número escrito dentro indica la velocidad en kilómetros por hora a la que se puede circular por la vía a partir del momento en que se encuentra la señal. Por ejemplo, si encontramos el número "100" dentro, significa que está prohibido circular a más de 100 Km/h. Velocidades superiores a 100 Km/h incluyen pero no se limitan a los 101 Km/h, 150 Km/h o 200 Km/h. Por ese motivo, estimado lector, cuando se encuentre alguien circulando a 100Km/h por una vía limitada a 100Km/h cuando podría estar circulando a 150Km/h, no se trata de un pringao que va lento. Se trata de alguien que sigue las normas. Dado que las normas también se aplican a usted, y usando conceptos simples de física newtoniana, recuerde que si usted está adelantando a alguien que circula a 100 Km/h, significa que vd. circula a mayor velocidad, y por lo tanto está cometiendo una infracción. Asimismo no le está permitido adelantar por la derecha a alguien que circula por el carril de la izquierda a la velocidad máxima permitida en la vía.
  • Debe usarse el alumbrado correctamente. Entre la puesta y la salida del sol y en situaciones de mala visibilidad se debe circular con, por lo menos, las luces de cruce. No se debe circular con las luces de posición. Recuerde que el alumbrado no es sólo para ver usted, también es para que le vean. Así que cuando vea que la calle está completamente oscura pero el cielo todavía está un poco azul, y, según su razonamiento de párvulo, todavía es de día, recuerde que debe encender las luces. Recuerde también que hay otras situaciones (como la lluvia, la niebla o un túnel) que pueden requerir el uso del alumbrado del vehículo. Note que circular por ciudad en un día claro con las luces antiniebla, aunque haga parecer a su vehículo más deportivo, es totalmente innecesario.
  • Aprenda a usar los triángulos de advertencia. La idea es que cuando usted está siendo un obstáculo para la circulación de los demás vehículos, pueda señalizarlo con la finalidad de evitar accidentes. En esencia, se supone que un conductor que no conoce del obstáculo ve primero el triángulo, y entonces es cuando entiende que seguramente deba disminuir su velocidad y quizá realizar un desplazamiento lateral. Si vd. situa el triángulo a 10cm de su vehículo, la mayoría de conductores van a ver el triángulo y su vehículo simultáneamente, con lo que el efecto de advertencia con antelación se pierde. Debe dejar la distancia mínima que indica el código de circulación.
  • Respete la distancia de seguridad. Soy consciente que su elevada inteligencia hace que su tiempo de reacción ante cualquier imprevisto sea menor. Recuerde, no obstante, que de momento sigue sometido a las mismas leyes físicas que el resto de seres de este planeta (por suerte estas leyes todavía no se las puede saltar). Por lo tanto hay un tiempo mínimo desde que se produce un imprevisto hasta que vd. puede reaccionar. Pongamos un simple ejemplo: vd. deja 10cm de distancia con el vehículo de delante. A vd. podría parecerle que hay suficiente distancia dado que no hay contacto. No obstante, podría darse la situación imprevista que el vehículo de delante redujera su velocidad rápidamente. Por la física newtoniana antes mencionada, si vd. no modifica su velocidad impactará con el vehículo de delante.
  • Pegarse al vehículo de delante no sirve para lo siguiente:
    • Hacer que el vehículo de delante circule más rápido cuando hay más vehículos delante circulando a una velocidad inferior.
    • Forzar a que el vehículo de delante, circulando a la velocidad máxima de la vía, se aparte para cederle el paso a vd.
    • Eliminar un atasco.
  • Repase el uso de los intermitentes. Aunque a vd. no le aporten ningún beneficio directo en apariencia, al resto de conductores les puede ser bastante útil para detectar qué va a hacer vd. Puede que incluso el uso del intermitente le sirva para que otro conductor le ceda el paso en un momento determinado. Tenga en cuenta no obstante que:
    • El intermitente debe ponerse antes de llevar a cabo la acción.
    • No sea tacaño, y déjelo que parpadee hasta que se haya cambiado de carril o cambiado de dirección, no cuando todavía le queda un metro y medio para llegar.
    • Llevar un camión de ocho toneladas no le exime de poner los intermitentes.
    • Poner el intermitente no le proporciona a vd. prioridad de paso.
En resumen, no sea imbécil.

Hasta aquí los consejos de esta primera y quizá última guía para conductores listos.

Tuesday, February 27, 2007

Bienvenidos a la mafia

Parece ser que no teníamos suficientes ladrones en este país, que ahora han ascendido al nivel de mafiosos. Leo en El País que en dos semanas podría estar aprobada la nueva regulación sobre el canon que actualmente la mafia ya aplica sobre determinados productos tecnológicos, como los CDs y DVDs.

Según razonan, el canon actual no cubre suficientes dispositivos. Está visto que se puede almacenar contenido amparado por derechos de autor en tarjetas SD, en iPods, teléfonos móviles... una ingente cantidad de dispositivos electrónicos que ahora están libres del impuesto revolucionario canon.

Estaba claro que tal concentración de mentes pensantes tenía que dar algún fruto. Y así ha sido. Alguien tuvo la siguiente brillante idea: ¿Y si cobramos una tasa también para cualquier dispositivo donde se puedan grabar datos? ¡Es perfecto! ¡Así podremos vivir sin trabajar toda la vida!

De momento parece que los bolígrafos y el papel se libran. También quedan exentos los cerebros humanos y materiales que habitualmente no se usan para almacenar información, como pueden ser las paredes, trozos de madera, el queso para untar o la sobrasada.

Entre otros, el Gobierno estudiará las quejas presentadas por la Asociación de Empresas de Electrónica, Tecnologías de la Información y Telecomunicaciones (AETIC), que ha advertido que el precio de algunos dispositivos podría duplicarse como consecuencia del nuevo canon.

Espero muy sinceramente que tener un gobierno progresista nos sirva de algo. Este tipo de abusos no pueden permitirse de ninguna manera. Porque al final hacen que yo, como españolito de a pie (o "consumidorcito de a pie", según se mire) me plantee dos cosas:
  • Que, dado que ya he pagado canon por activa y por pasiva, puedo piratear cuanto me plazca. Puedo grabar en CDs, DVDs y hasta en la tarjeta de la cámara de fotos contenido ilegal sin temor a sufrir ningún tipo de repercusiones legales.
  • Que si se me hinchan las narices -por no usar una expresión más soez-, me voy a comprar los dispositivos electrónicos a otro país. Tenemos Francia, Andorra y Portugal aquí al lado, y es posible comprar por Internet sin pagar barbaridades en portes. ¿Se van perder puestos de trabajo? Lo siento mucho, al ultraneoliberalismo o jugamos todos o no juega ninguno.
Luego nos vamos a extrañar si Spain sigue siendo different en cuanto a penetración de nuevas tecnologías, en cuanto a investigación y desarrollo u otros criterios de progreso respecto otro países europeos, ya no hablemos a nivel mundial. Mientras siga habiendo estos casos de caciquismo descarado, seguiremos trabajando para que algunos mafiosos vivan bien.

Friday, February 23, 2007

No entenc l'optimisme

Novament cal fer una curta consulta al diccionari per verificar que efectivament estem parlant d'allò que pensem que estem parlant. Entre d'altres acepcions, l'optimisme és la propensió a veure i a jutjar les coses de la manera més favorable.

En general aquell qui és optimista es caracteritza, com indica la pròpia definició, per considerar que tot allò que passa ocorre de la millor manera possible, i que el futur també ocorrerà de forma òptima. És a dir, les coses no poden ser millors. D'entrada això sembla, almenys sobre el paper, una arma de doble fulla: per una banda està el pensament que tot està anant bé, que indubtablement satisfà l'individu; per l'altra, és l'admissió que no existeix forma de millorar el que passa. És a dir, si allò que passa és el millor que pot passar, però tot i així no ens sembla bé, llavors no es genera satisfacció, sinó frustració, desesperació, depressió inclús, si volem entrar en aquest terreny.

Suposo que el fet que algú sigui optimista està basat primordialment en l'estadística. Com deia un professor meu, és el mètode del "palo y la zanahoria": si quelcom ha funcionat una vegada, és més probable que torni a funcionar una segona vegada que no pas si mai ha funcionat. Aquesta senzilla regla, càlcul, heurística o com se li vulgui dir, l'apliquem en una multitud d'aspectes del dia a dia. Així que un optimista creu que les coses aniran bé, o, millor dit, aniran de la millor forma possible perquè altres vegades han anat de la millor forma possible. Si sempre o gairebé sempre encerto que quan agafo el paraigües plou, i mai o gairebé mai es dóna el cas que agafo el paraigües i no plou, la meva confiança (self-confidence) en què en el futur torni a encertar serà alta. Si és al contrari, si gairebé mai encerto, sembla prou clar que tindré menys confiança en el criteri, arribant inclús a l'extrem del pessimisme, en què la situació augurada és la pitjor possible.

És un sistema amb retroalimentació: la seva sortida forma part de la seva entrada. Un optimista és optimista perquè ha sigut optimista prèviament i ha encertat. Algú podria discutir que cal partir d'una situació inicial, però sembla prou clar que ni optimisme ni pessimisme són valors absoluts, i que inicialitzar l'individu a un estat neutre no és descabellat.

No entenc l'optimisme perquè crec que en general no es dóna el cas que les coses sempre ocorrin de la millor manera possible i que els anomenats optimistes encertin en la seva predicció. Més aviat crec que els optimistes ajusten el seu criteri del que és millor a posteriori, com un mal científic que, en vista que un experiment no té els resultats que s'esperava, intenta justificar-los tenint en compte assumpcions que no ha tingut abans d'iniciar-lo. Pot inclús donar-se el cas que directament un optimista cregui que tot allò que passa és el millor directament, és a dir, que ni tan sols faci una predicció de futur. Sota el convenciment que les coses no poden ser millors l'optimista viu feliç sabent-se incapaç per canviar el decurs dels esdeveniments.

Jo em situo a l'altre extrem. Sóc totalment pessimista. Cada cop més. Crec que les coses poden anar molt millor, i que pràcticament van tan malament com podrien anar. I he encertat, resulta que efectivament s'acaben complint les meves prediccions pessimistes. No sóc optimista perquè no tinc cap motiu per ser-ho, perquè és impossible ser optimista quan veus que només amb dificultat allò que passa pot ser pitjor.

L'agosarat lector podria pensar a aquestes altures que en realitat es tracta del criteri d'òptim de cadascú, d'on situem el llistó que ens fa dir que quelcom que passa està bé o malament, que és el millor o el pitjor que pot passar. No nego que sigui així. De fet estic d'acord amb què el criteri varia d'individu a individu, i que el que per mi pot ser nefast, per algú altre pot ser flors i violes. No obstant això, també crec que hi ha un cert estereotipus del bé i del mal, del que és millor i del que és pitjor. Sense voler entrar en les posicions que diferents filòsofs han donat sobre el tema al llarg de la història, perquè allargaria aquest post més del que faria pràctic llegir-lo, podem arribar a assumir que existeix un cert imaginari col·lectiu respecte conceptes com la justícia, la bellesa, el bé i el mal. Si prenem això com a cert, llavors els nostres llistons de millor i pitjor poden variar, però hi haurà una sèrie de coses que per a tothom seran bones i d'altres que per a tothom seran dolentes. Per sortir del món abstracte i posar un exemple concret, molt probablement tothom classificaria com a bo disposar de les necessitats bàsiques cobertes, per exemple.

És en els esmentats cànons i estereotipus en què baso la meva incapacitat d'entendre l'optimisme. Sóc pessimista perquè crec que les coses van malament i que no seria capaç de trobar algú que pugués rebatre'm. Com que el pessimisme duu a infelicitat (no sé si en tots els individus, però a mi sí, i de moment jo m'importo!), hi ha diversos camins possibles. En primer lloc puc falsejar el meu criteri del i el mal, del millor i el pitjor; autoenganyar-me i creure que tot va de la millor manera possible. En segon lloc, puc seguir sent pessimista però pensant que puc fer alguna acció que faci que tot sigui millor; si ho aconseguís, pel propi fet que tot aniria millor, podria començar a ser optimista. En darrer lloc, puc seguir sent pessimista i pensant que cap acció tindrà efecte sobre com es desenvolupen els esdeveniments (tal com passa, segons esmentava més a dalt, amb els optimistes radicals). En tal malaurat cas, no hi ha res a fer. La infelicitat, lliure d'amenaces, arrelarà i perdurarà fins el final dels dies.

Tuesday, February 20, 2007

Síndrome d'Asperger

En un capítol de House (S3E04, Lineas en la arena, Lines in the sand) el metge havia de tractar amb un nen autista que no parava de cridar. Mentre que inicialment l'equip mèdic atribuïa els crits al propi autisme, House descobreix més endavant que la causa és ben diferent.

Cap al final del capítol algú fa veure a House que el fet que simpatitzi amb el nen autista i el seu marcat caràcter antisocial estan relacionats. Segons algú diu de House (crec que és n'Allison), ell creu que té síndrome d'Asperger, però en realitat no en té.

La síndrome d'Asperger és una forma lleu d'autisme. Aquell capítol de House va despertar-me la curiositat i vaig voler investigar una mica sobre el tema. Segons sembla, els pacients que pateixen de síndrome d'Asperger (sigles AS, en anglès) tenen, en essència, problemes socials i de comunicació com la resta de pacients autistes, però sense que això impliqui una manifestació explícita en forma de retards en l'aparició del llenguatge o coeficients intel·lectuals disminuïts. Els afectats per la AS comencen a parlar quan ho fan la resta de nens, i solen tenir coeficients intel·lectuals que estan en la mitjana o inclús per sobre. Això són motius que fan que la síndrome sigui difícil de detectar.

No voldria estendre'm més del necessari perquè a Internet hi ha abundant documentació. Sí que m'agradaria, no obstant, remarcar alguns dels punts que, segons la pàgina de la wikipedia, són característics d'aquest desordre:
  • Interessos molt focalitzats o preocupació per una matèria en exclusió d'altres.
  • Comportaments i rituals repetitius.
  • Peculiaritats en la parla i el llenguatge.
  • Patrons de pensament extensivament lògics i tècnics (sovint comparats amb els trets del personatge Spock, de la sèrie de TV Star Trek)
  • Comportament social i emocional i interacció interpersonal inapropiats.
  • Problemes amb la comunicació no verbal.
  • Moviments maldestres i no coordinats.
  • Dificultat per llegir els missatges socials i emocionals als ulls.
  • Interpretació literal de les frases.
  • Honestedat i decepció - cito textualment de la wikipedia: "children with Aspergers are often considered 'too honest' "
  • Quan els nens amb la síndrome d'Asperger maduren i se n'adonen de la seva inaptitud social, la seva por d'equivocar-se i l'autocrítica els pot dur a la fòbia social.
  • Sentiment de paranoia a causa de la incapacitat de percebre si les accions dels altres són intencionades o accidentals.
  • Incapacitat per reconèixer signes d'avorriment.
  • Reaccions recíproques d'amor i pena dèbils i curtes.
  • Necessitat de corregir els errors d'altri.
  • Pauses en les respostes per la necessitat de processar-ne el contingut social.
La pàgina de la wikipedia enllaça a molts altres articles relacionats que seria poc pràctic incloure aquí. Per exemple, la Weak Central Coherence Theory (quelcom que podríem traduir com la Teoria de Coherència Central Dèbil), que suggereix que sota la incapacitat de veure el context global (big picture) s'hi amaga l'autisme; la hiperlèxia, capacitat superior d'entendre el llenguatge escrit al parlat; hiperacusis, supersensibilitat a determinats rangs de freqüència del so. Fins i tot assortative mating (que tradueixo lliurement com aparellament associatiu), aparellament d'individus que són similars entre ells en algun aspecte, especialment genèticament parlant. També es referencia un article de Wired que parla de l'elevada taxa d'autisme a Silicon Valley, i de com podria ser una conseqüència genètica de l'assortative mating abans mencionat.

Tot plegat és un tema que trobo tant interessant com esfereïdor. Aquest és el tipus d'afectacions mentals que sense cap mena de dubte són propenses a l'aïllament de la societat, ja no per part de l'afectat, sinó de la pròpia societat que vol evitar a tota costa elements impurs que la facin sortir dels cànons establerts. En una segona lectura, tinc temptacions de repassar-me la llista i posar tick marks al costat de cada símptoma que comparteixo. De moment, però, prefereixo no fer-ho. Per allò que la ignorància és la felicitat.

Friday, February 16, 2007

Mantener las cosas simples

Leo en El País que el Organismo Internacional de la Energía Atómica (OIEA), una agencia que depende de la ONU, ha decidido substituir el internacionalmente reconocido símbolo de advertencia del peligro que supone la presencia de radiactividad.





El símbolo actual, consistente en una representación de un átomo con actividad radiactiva, habitualmente en color negro sobre fondo amarillo, va a ser substituído por un triángulo con fondo rojo y una multitud de símbolos distintos que requieren de mayor capacidad de interpretación. En el nuevo símbolo aparece el tri-foil irradiando ondas (que vemos representadas por flechas blancas ondulantes) hacia una calavera con dos huesos cruzados y un monigote que parece correr en dirección a la flecha.

La primera pregunta que me viene a la cabeza es ¿por qué? ¿Qué necesidad hay de cambiar un símbolo ámpliamente reconocido? Según El País, el comunicado del OIEA indicó que el objetivo es "reducir las muertes innecesarias y daños serios por la exposición fortuita a focos radiactivos". ¡Claro! ¡Cómo no se me había ocurrido antes! ¡El desastre de Chernobyl se hubiera podido evitar si hubieran usado triángulos rojos!

Además el nuevo símbolo no sólo es menos claro (hay por lo menos tres objetos a identificar), también está asumiendo determinados aspectos culturales del usuario del símbolo. Por ejemplo, está asumiendo que el se interpretará el color rojo como peligro (los colores del símbolo negro con fondo amarillo se escogieron por motivos de disponibilidad y visibilidad). Se está asumiendo que se va a leer de arriba a abajo y de izquierda a derecha. Y se está asumiendo que se interpreta la calavera como la muerte. La flecha indica una dirección muy clara que podría llevar a pensar al espectador del símbolo que realmente tiene que salir corriendo hacia su derecha.

(esto me recuerda un interesante post en slashdot acerca de la persistencia en el tiempo de los símbolos)

En cualquier caso sigo sin comprender la necesidad que había en complicar las cosas. No veo como con el nuevo símbolo pueden evitarse más muertes por radiación. ¡Cómo no vamos a ser cada vez más escépticos acerca de las entidades que deciden nuestros futuros si no tienen ningún reparo a admitir que su mejor afición es perder el tiempo!

Thursday, February 15, 2007

Algunos siguen sin bajarse del burro

Me refiero a los que, en vistas del juicio sobre el atentado del 11-M en Madrid, todavía siguen con sus teorías conspirativas. Iba a escribir un largo post sobre el tema, pero de momento me quedo con la viñeta de Forges, que habla por sí sola:

Wednesday, February 14, 2007

Una vegada vaig ser feliç

La capritxosa i primmirada boira del record, que tant pot netejar la nostra memòria de detalls sense importància per deixar-nos amb l'essència del passat com fer-nos recordar dels moments més insignificants, va engolint lentament i implacable l'efímera vegada en què, puc dir-ho sense vacil·lar, vaig ser feliç.

Saps prou bé que tu n'ets la responsable. El teu poder fou superior al de la deïtat més poderosa. Fores capaç d'aturar el temps, de fer brillar tots els estels mentre passejàvem, els teus dits entrecreuats amb els meus, per les platges d'Arenys durant la més bella nit d'estiu. Desafiares els cànons quan, sota la tènue llum vermella d'aquella cambra de revel·lat que no feia sinó tenyir-nos la pell del foc que cremava al nostre interior, vas traslladar-me al quasi oníric món en què tu i jo érem un.

És per mi indeleble la tendresa del teu rostre mentre dormies arrecerada als meus braços; la sinceritat del teu cristal·lí, càndid esguard; el joc de creuar-nos les mirades per a continuació evitar-nos, com envaïts per un momentani orgull per ocultar l'inamagable desig de l'un envers l'altre.

Enyoro aquells moments amb poderosa melangia. Desitjaria amb vehemència poder-hi tornar, però sé perfectament que es tractaria d'una quimera. Potser millor que sigui així, que tot romangui com un preciós seguit de records que compartim.

Una vegada vaig ser feliç. Podré ser-ne una segona?

Monday, February 12, 2007

Little Miss Sunshine

Last weekend I saw Little Miss Sunshine, a tragicomedy directed by Jonathan Dayton and Valerie Faris.

[spoiler warning: I promise not to tell you how the film ends. However you might want to stop reading here in case you're a spoiler freak]

I didn't have great expectations about the film. In fact I thought it'd perfectly fit the Fox comedy stereotype (some examples running across theatres at the moment). It did not. While the sense of humour used throughout the film isn't the high-brow style you'd expect from a film by, say, Woody Allen, it isn't dumb or simple at all.

The film, which has already been qualified as an indie road-movie, tells the story of an imperfect family on their way across the US on a VW van to a beauty contest, Little Miss Sunshine, which Olive, the girl who is the main character of the film, pretends to win.

One cannot appreciate the beauty of the story without knowing about the characters' personalities, and how they differ from what is assumed to be normal. For instance, Richard (Olive's father) is a motivational speaker who pretends to earn money by giving lectures on his 9 steps for transforming losers into winners; Olive's uncle, Frank, is a renowned Proust scholar who attempted suicide after an unsuccessful romance with one of his male students; Dwayne (Olive's brother) is a fanatical follower of Friedrich Nietzsche, and has taken a vow of silence which allows him to escape from his family and pursue his dream of becoming an Air Force pilot; Olive's grandfather, Edwin, is a drug addict who snorts heroin, but he also holds a very friendly relationship with his granddaughter, as he is her coach.

I enjoyed the film very much and therefore I recommend it.

I'd like to conclude this review with some of the quotes I found most significant or funny:
Dwayne: I wish I could just sleep until I was eighteen and skip all this crap-high school and everything-just skip it.
Frank: You know Marcel Proust?
Dwayne: He's the guy you teach.
Frank: Yeah. French writer. Total loser. Never had a real job. Unrequited love affairs. Gay. Spent 20 years writing a book almost no one reads. But he's also probably the greatest writer since Shakespeare. Anyway, he uh... he gets down to the end of his life, and he looks back and decides that all those years he suffered, Those were the best years of his life, 'cause they made him who he was. All those years he was happy? You know, total waste. Didn't learn a thing. So, if you sleep until you're 18... Ah, think of the suffering you're gonna miss. I mean high school? High school-those are your prime suffering years. You don't get better suffering than that.

Dwayne: You know what? Fuck beauty contests. Life is one fucking beauty contest after another. School, then college, then work... Fuck that. And fuck the Air Force Academy. If I want to fly, I'll find a way to fly. You do what you love, and fuck the rest

Grandpa: Losers are people who are so afraid of not winning, they don't even try.

Richard: Sarcasm is the refuge of losers.
Frank: [Sarcastically] really?
Richard: Sarcasm is losers trying to bring winners down to their level.
Frank: [Sarcastically] Thank you for opening my eyes to what a loser I am!

Olive: I'd like to dedicate this to my grandpa, who showed me these moves.
Pageant MC: Aww, that is so sweet.
[Audience applauds]
Pageant MC: Is he here? Where's your grandpa right now?
Olive: In the trunk of our car.

Grandpa: So are you gettin' any?
Dwayne: [shakes his head no]
Grandpa: Christ! what are you? 15? You gotta be gettin' that young stuff!

Grandpa: Listen to me, I got no reason to lie to you, don't make the same mistakes I made when I was young. Fuck a lotta women kid, not just one woman, a lotta women.

Olive: Grandpa, am I pretty?
Grandpa: You are the most beautiful girl in the world.
Olive: You're just saying that.
Grandpa: No! I'm madly in love with you and it's not because of your brains or your personality.

Frank: I take it you didn't like it at Sunset Manor?
Sheryl: Frank...
Grandpa: Are you kidding me? It was a fucking paradise. They got pool... They got golf... Now I'm stuck with Mr. Happy here, sleeping on a fucking sofa. Look, I know you are a homo and all, but maybe you can appreciate this. You go to one of those places, there's four women for every guy. Can you imagine what that's like?
Frank: You must have been very busy.
Grandpa: Ho oh. I had second degree burns on my johnson, I kid you not.
Frank: Really?
Grandpa: Forget about it.

Frank: Who is that? Nietzsche? So you stopped talking because of Friedrich Nietzsche? Far out.

Olive: Why were you unhappy?
Frank: I fell in love with someone...
[interrupted by Grandpa blowing his nose]
Frank: ... who didn't love me back.
Olive: Who?
Frank: One of my grad students. I was very much in love with him.
Olive: *Him*? You fell in love with a boy?
Frank: Very much so.
Olive: That's silly.
Grandpa: [under his breath] There's another word for it...

Kirby: Your packet has tickets in it, and there's your badge number.
Richard: Okay.
Kirby: Is there anything else?
Richard: Uh, yeah. Is there a funeral home around here?

Thursday, February 08, 2007

Reise, Reise

Tinc a l'horitzó un any que no estarà mancat de viatges. El 2006 ja va ser el meu "rècord" particular amb sis països diferents visitats, un d'ells dos cops. Ara no pretenc batre'l, perquè tampoc es tracta d'anar a molts llocs, sinó de veure què hi ha allà on no hi som normalment, de sorprendre's amb coses que a un no li són familiars, de desconnectar de la rutina del dia a dia i viure ben lluny de l'ordinador, d'aprendre de les diferències, d'estimar tant allò que tenim a casa com el que tenen d'altres a casa seva.

El primer dels viatges serà a Bilbao, aquest març. En realitat es tracta d'un viatge fet una mica de casualitat, que ha de fer la meva mare per motius de feina... i al qual m'apunto sense dubtar-ho ni un segon. No hi he estat mai i la veritat és que em fa força il·lusió visitar-la.





El segon dels viatges serà solament un mes després, a l'abril, a la meva estimadíssima London, amb motiu de l'acte d'entrega de títols de la Open University al que assistirà el meu amic Ivan, que va acabar la carrera poc abans de l'entrada del present any. De fet la cerimònia, celebració, festa o com se li vulgui dir serà a Portsmouth. Així doncs hi haurà temps tant per conèixer la costanera ciutat com per retrobar-me amb la capital britànica.





El tercer dels viatges és el més incert de tots, perquè és el de les vacances d'estiu. Hi ha molts llocs on m'agradaria anar, de manera que vagi on vagi estic segur que em satisfarà. Però és inevitable dir que hi ha un lloc per al qual tinc una certa preferència. M'agradaria visitar els EUA, i en particular la ciutat de Nova York. Sembla que d'alguna manera tinc predilecció per les grans metròpolis, per les ciutats molt grans i desenvolupades en què s'hi pot trobar absolutament de tot; ciutats en què anar pintat de blau amb un barret de cow-boy tocant una trompeta pel carrer no crida l'atenció de ningú.

Val a dir que en primer lloc la idea no està suficientment madura. Per exemple, no he decidit ni pensat sobre l'opció de visitar NYC contra la de fer una ruta per la costa est dels Estats Units.

També val la pena mencionar que Nova York s'està convertint per mi en un tema obsessiu, com moltes altres coses que prefereixo comentar en altres posts. Fa temps que vaig darrera d'anar-hi, inclús des d'abans d'haver visitat Londres per primer cop. L'estiu passat semblava que podria haver-hi hagut la possibilitat d'anar-hi el darrer desembre, però finalment no va poder ser. Així que dins meu va prenent pes la idea que, o ara, o mai.





La pega principal és que no tinc ningú amb qui fer aquest viatge ("ni amb qui no fer-lo", em diu el meu jo cínic que afegeixi). Compleix algunes condicions que fan difícil que la gent s'hi apunti fàcilment. Principalment que el preu del vol és substancialment més elevat que el d'un vol per dins d'Europa (tot i que vaig calcular els Km/EUR i sortia més a compte el vol als EUA... és massa geek com per posar-ho aquí), i que, a causa de l'elevat preu del vol, la distància recorreguda i el desfasament horari, és recomanable anar-hi un nombre de dies prou ampli.

Sobra dir que aquest és el que viatge que espero amb més anhel. Llàstima que les condicions siguin, per dir-ho suaument, poc favorables.