El viatge

Era una d'aquelles nits sense estels, en què l'Anna se sentia tan perduda com la seva mirada, que escombrava el cel a la recerca d'algun punt titil·lant on fixar-se, i que ara arribava fins l'infinit. Arrepenjà suaument la barbeta sobre les seves mans entrellaçades, i es quedà igualment amb la vista alçada, a la recerca de respostes amb què potser la nit la premiaria. Una suau brisa hivernal, fresca però recomfortant, li acariciava la cara, en altre temps mirall de la seva joia i il·lusió.

Allò que tenia davant seu era una metàfora de la seva pròpia vida. Era un espai buit, fosc, mancat ja no de constel·lacions, sinó de simples estels combatents de la negror. Alhora era quelcom inexplorat, vast, i d'alguna manera una mena de somni inabarcable.

L'Anna sabia que estava caminant les darreres passes d'un camí que s'acabava ben a prop. La ràbia de veure el final quedà aviat reemplaçada pel pensament que, fins aquell moment, havia seguit una direcció sense qüestionar-se'n el motiu. La imminent fi del camí l'havia fet despertar d'aquell son, i ara, ara i no abans se n'adonava que podia decidir on anar. Cap estrella Polar la guiaria, però tot era a les seves mans. Ella estava, però, amarada d'incertesa; no podia postposar la seva decisió, no podia quedar-se aturada. L'Anna no era d'aquelles persones que s'aturen. Tot sovint semblava com si un fil invisible l'estirés incessantment.

Mai res no tornaria a ser igual. Es trobava al principi i al final, al res i al tot. Totalment compenetrats amb ella, els primers rajos de Sol començaven a escapar-se tímidament per l'horitzó, i amb això l'Anna sabé que ara havia d'emprendre el viatge.




Photo by Tom Olliver (cc)