El post contraataca

Lo siento, no he podido evitar que se me fuera la olla...

Belleza y tallas

Escribía Gustavo hace unos días un post acerca de la belleza y las tallas. Es un tema denso y extenso sobre el que me encantaría escribir con profundidad en cuanto tenga un poco de tiempo. Sin embargo ha coincidido que la viñeta de Forges de hoy viene que ni pintada:

Quan abandonar?

Moltes vegades m'ho pregunto a mi mateix, i no em sé respondre. Normal, sóc jo mateix qui fa la pregunta, segurament si la sabés respondre ja no me la faria. Quan cal abandonar? Així, en general. Quan cal abandonar un pensament, una idea, un desig, una obsessió? Per tota idea hi ha un moment en què toca abandonar-la? El criteri d'abandó és únic per a l'individu o depèn de cada idea?

"Cal" vol dir que és necessari. Però què hi ha que pot fer necessari deixar de pensar en quelcom, o deixar d'assumir-ho com a cert, o deixar de dur a terme una acció amb l'espera d'aconseguir un determinat resultat? Potser s'ha de pensar de forma molt simple. Potser cal abandonar una idea quan no fer-ho suposa algun perjudici per l'individu. Quan impedeix veure altres idees millors, per exemple.

Val, d'acord, però com trobo el threshold d'abandó? Ara vaig a trencar l'aura del post i fer una referència informàtica. Això és com un socket que està blocat llegint. El socket (que som nosaltres) està demanant dades, està fent un read... però ningú contesta. El socket ho té molt fàcil. El seu criteri d'abandó depèn del temps. Són 45 segons. O 10, o 50. És un número discret de segons a partir del qual el socket abandonarà el seu intent i el donarà per perdut. És una estratègia que funciona en la majoria de casos, però cal admetre que és una mica barroera. No totes les connexions són iguals: algunes són més lentes i el timeout hauria de ser superior, per exemple. Amb les idees té pinta que passa el mateix: no serveix el mateix criteri per a totes.

Com es pot deixar de pensar en alguna cosa? Ja no només és un inconvenient el fet que intentar deixar de pensar-hi conscientment implica novament pensar-hi; també és una qüestió de coherència. Si he de deixar de pensar una cosa que pensava, per què vaig decidir pensar-hi en el primer moment? M'he equivocat? Què ha canviat?

I quan es tracta d'un desig? És possible abandonar-lo? Allò que l'esperança és l'últim que es perd, és cert? Perquè si és així, l'esperança no fa més que fastiguejar els nostres plans d'abandonar el desig! No s'ha de tenir esperança, doncs?

Massa preguntes i cap resposta. Ich bin zweifelhaft und verwirrt.

Sense títol

Felicitat esfumada
Alba, turment del meu albir
el meu magí t'acomiada
aprenent de nou a sentir.

Fui en imaginar-ho ruc
més enllà dels estels no puc
doncs atansar-te'm m'és prohibit
fugaç figura de la nit.

Pres de la teva dolça veu
captiu de ton bell, dolç esguard
de tristesa plora el cor meu
amb neguit del teu baluard.

Tot i amb tempesta a l'horitzó
es troben junts raó i perdó
per de ton rostre fer eixir
tan bell somriure com diví.

No et puc guardar pas recança
quan com tal fènix reneixes
àdhuc sabent que a mi em deixes
amb tèbia, minsa esperança.

El camí és ample i temptador
t'enlluerna càlida resplendor
té set de tu i no té por
malvat ignorant del meu plor!

No et deixis pas entabanar
el camí acaba encara lluny
tot i amb la força del teu puny
la resplendor es pot apagar.

Alba, amb tu el dia es fa nit
bell àngel, això ho esbrino
mentre mon pesar ha de dir
Alba, saps que jo t'estimo.

La última niña salvaje

Ayer los medios de comunicación nos sorprendían con la historia de Rochom Pngieng, una mujer que fue encontrada en una localidad al noreste de Camboya despues de haber estado desaparecida durante 18 años. Desapareció en 1988 cuando estaba cuidando de un búfalo a 325Km de la capital, Pnom Penh, a la edad de ocho años.

Debo decir que he quedado nuevamente decepcionado por el tratamiendo que los medios han hecho de la noticia. Esta vez me refiero tanto a televisión como a prensa escrita, aunque ésta en menor medida. Todo lo que he podido ver, lo que los medios consideran más importante, es que la mujer no sabe usar cubiertos y se resiste a ponerse vestidos.

Es decir, estamos ante la historia de una mujer que se perdió en la jungla cuando era tan sólo una niña, que ha llevado a cabo lo que podríamos calificar de proeza al sobrevivir sin ningún tipo de ayuda durante tantísimos años; que ha pasado casi dos décadas aislada del contacto humano y sin embargo ha sabido resistir la soledad. Esta mujer ha encontrado fuerzas día a día para seguir viviendo sin sucumbir a la desesperación, encontrándole sentido a una vida que para muchos carecería de valor. Y todo lo que nos interesa es hacer ver al culto y civilizado teleespectador que efectivamente esta mujer es como cualquier otro animal, que desconoce un hábito tan humano como el de usar cubiertos o el de tener un cierto aprecio por la vestimenta más allá de la protección que ésta pueda proporcionar contra los elementos.

Ante un caso así uno se plantea muchas preguntas, que particularmente esperaba que se hubieran planteado los medios. ¿Cómo puede una niña llegar a sobrevivir dieciocho años sola en la jungla? ¿Cómo, con ocho años, se puede llegar a prescindir del contacto humano para siempre? ¿Cómo de humanos seríamos los humanos si fueramos apartados de la sociedad? ¿Realmente somos más civilizados porque sabemos hablar o usar un cubierto? ¿Qué necesidad hay de hablar o usar cubiertos en la jungla tropical si no hay nadie con quien hablar o ante quien respetar unas normas de convivencia?

Es una auténtica lástima que una historia como esta se haya planteado desde el punto de vista de la soberbia y no de la admiración. Nos creemos mucho más de lo que somos, nos creemos listos, educados, civilizados. Y no nos hemos parado a pensar que esta chica es tan humana como cualquiera de nosotros, que en cada uno de nosotros está la esencia que nos hubiera hecho olvidar el uso de los cubiertos.

Hay otras preguntas para las que me cuesta encontrar respuesta. ¿Qué derecho tienen los seres humanos civilizados de sacar a esa mujer del entorno en el que ha estado viviendo durante la mayor parte de su vida? Si ha sido capaz de encontrar sentido a la vida sin humanos, ¿qué nos hace pensar que va a estar mejor ahora? ¿Cómo va a reintegrarse en la sociedad una mujer que ha olvidado cómo hablar, y, muchísimo más importante, que desprecia la moda en el vestir? ¿A alguien se le ha ocurrido que, a estas alturas, quizá lo que más desee sea continuar allí dónde estaba? ¿Por qué nos creemos con el derecho para decidir sobre su vida?

Ain't it great when everything 'just works'?

I finally bought the D-Link DGS-1008D gigabit ethernet switch for €76.56 at Big Green. There is not much to say because it just works! Just plug the cable into the DC power inlet, connect the CAT5 and CAT6 ethernet cables and go.

Now equinox can handle huge network transfers at 1000mbps! That means I can now be 100% sure equinox has not got any hardware fault.

I wish everything worked so flawlessly :)

Què t'he fet?

Benvolgut dos mil set,

Admetem-ho. Tu i jo no ens portem molt bé. Hem començat de la pitjor manera que es poden començar les coses: amb tot de cara, amb tot en contra. Amb obstacles a cada passa, caminant per un camí desert en què el final queda engolit per la boira.

No puc deixar de preguntar-me què t'he fet perquè em tractis així. Els teus predecessors, especialment des de dos mil quatre, han sigut una agradable companyia. Amb tibantors, sí, perquè de tibantors sempre n'hi ha, però amb un balanç positiu.

També em pregunto si potser tractes d'enviar-me un senyal. D'indicar-me que en el fons ets el final d'un període, i potser el principi d'un següent.

But all endings are also beginnings. We just don't know it at the time.
Mitch Albom

- "Estic fent res malament?", et torno a preguntar. La teva resposta és molt important, perquè estic disposat absolutament a tot. Però com saber què fer i què no fer? Em sento com el pres a qui han privat de la seva llibertat sense una causa, sense un judici. Quin sentit té la presó si no et queda ben clar per quin motiu t'empresonen?

Amb total franquesa, desitjaria, ara que encara estem a temps, que reconduïssim la situació. Que donéssim un bon exemple d'estar a l'altura de les circumstàncies. Perquè passar un any sencer amb tu d'aquesta manera se'm faria, com diuen els anglosaxons, unbearable.

Què faig, dos mil set?

Darling you gotta let me know
Should I stay or should I go?
If you say that you are mine
I'll be here 'til the end of time
So you got to let me know
Should I stay or should I go?

Always tease tease tease
You're happy when I'm on my knees
One day is fine, next is black
So if you want me off your back
Well come on and let me know
Should I stay or should I go?

Should I stay or should I go now?
Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
An' if I stay it will be double
So come on and let me know

This indecision's bugging me
If you don't want me, set me free
Exactly who'm I'm supposed to be
Don't you know which clothes even fit me?
Come on and let me know
Should I cool it or should I blow?

Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
And if I stay it will be double
So you gotta let me know
Should I stay or should I go?

(The Clash)

Photo by Angelff