Bienvenidos a la mafia

Parece ser que no teníamos suficientes ladrones en este país, que ahora han ascendido al nivel de mafiosos. Leo en El País que en dos semanas podría estar aprobada la nueva regulación sobre el canon que actualmente la mafia ya aplica sobre determinados productos tecnológicos, como los CDs y DVDs.

Según razonan, el canon actual no cubre suficientes dispositivos. Está visto que se puede almacenar contenido amparado por derechos de autor en tarjetas SD, en iPods, teléfonos móviles... una ingente cantidad de dispositivos electrónicos que ahora están libres del impuesto revolucionario canon.

Estaba claro que tal concentración de mentes pensantes tenía que dar algún fruto. Y así ha sido. Alguien tuvo la siguiente brillante idea: ¿Y si cobramos una tasa también para cualquier dispositivo donde se puedan grabar datos? ¡Es perfecto! ¡Así podremos vivir sin trabajar toda la vida!

De momento parece que los bolígrafos y el papel se libran. También quedan exentos los cerebros humanos y materiales que habitualmente no se usan para almacenar información, como pueden ser las paredes, trozos de madera, el queso para untar o la sobrasada.

Entre otros, el Gobierno estudiará las quejas presentadas por la Asociación de Empresas de Electrónica, Tecnologías de la Información y Telecomunicaciones (AETIC), que ha advertido que el precio de algunos dispositivos podría duplicarse como consecuencia del nuevo canon.

Espero muy sinceramente que tener un gobierno progresista nos sirva de algo. Este tipo de abusos no pueden permitirse de ninguna manera. Porque al final hacen que yo, como españolito de a pie (o "consumidorcito de a pie", según se mire) me plantee dos cosas:

• Que, dado que ya he pagado canon por activa y por pasiva, puedo piratear cuanto me plazca. Puedo grabar en CDs, DVDs y hasta en la tarjeta de la cámara de fotos contenido ilegal sin temor a sufrir ningún tipo de repercusiones legales.

• Que si se me hinchan las narices -por no usar una expresión más soez-, me voy a comprar los dispositivos electrónicos a otro país. Tenemos Francia, Andorra y Portugal aquí al lado, y es posible comprar por Internet sin pagar barbaridades en portes. ¿Se van perder puestos de trabajo? Lo siento mucho, al ultraneoliberalismo o jugamos todos o no juega ninguno.

Luego nos vamos a extrañar si Spain sigue siendo different en cuanto a penetración de nuevas tecnologías, en cuanto a investigación y desarrollo u otros criterios de progreso respecto otro países europeos, ya no hablemos a nivel mundial. Mientras siga habiendo estos casos de caciquismo descarado, seguiremos trabajando para que algunos mafiosos vivan bien.

No entenc l'optimisme

Novament cal fer una curta consulta al diccionari per verificar que efectivament estem parlant d'allò que pensem que estem parlant. Entre d'altres acepcions, l'optimisme és la propensió a veure i a jutjar les coses de la manera més favorable.

En general aquell qui és optimista es caracteritza, com indica la pròpia definició, per considerar que tot allò que passa ocorre de la millor manera possible, i que el futur també ocorrerà de forma òptima. És a dir, les coses no poden ser millors. D'entrada això sembla, almenys sobre el paper, una arma de doble fulla: per una banda està el pensament que tot està anant bé, que indubtablement satisfà l'individu; per l'altra, és l'admissió que no existeix forma de millorar el que passa. És a dir, si allò que passa és el millor que pot passar, però tot i així no ens sembla bé, llavors no es genera satisfacció, sinó frustració, desesperació, depressió inclús, si volem entrar en aquest terreny.

Suposo que el fet que algú sigui optimista està basat primordialment en l'estadística. Com deia un professor meu, és el mètode del "palo y la zanahoria": si quelcom ha funcionat una vegada, és més probable que torni a funcionar una segona vegada que no pas si mai ha funcionat. Aquesta senzilla regla, càlcul, heurística o com se li vulgui dir, l'apliquem en una multitud d'aspectes del dia a dia. Així que un optimista creu que les coses aniran bé, o, millor dit, aniran de la millor forma possible perquè altres vegades han anat de la millor forma possible. Si sempre o gairebé sempre encerto que quan agafo el paraigües plou, i mai o gairebé mai es dóna el cas que agafo el paraigües i no plou, la meva confiança (self-confidence) en què en el futur torni a encertar serà alta. Si és al contrari, si gairebé mai encerto, sembla prou clar que tindré menys confiança en el criteri, arribant inclús a l'extrem del pessimisme, en què la situació augurada és la pitjor possible.

És un sistema amb retroalimentació: la seva sortida forma part de la seva entrada. Un optimista és optimista perquè ha sigut optimista prèviament i ha encertat. Algú podria discutir que cal partir d'una situació inicial, però sembla prou clar que ni optimisme ni pessimisme són valors absoluts, i que inicialitzar l'individu a un estat neutre no és descabellat.

No entenc l'optimisme perquè crec que en general no es dóna el cas que les coses sempre ocorrin de la millor manera possible i que els anomenats optimistes encertin en la seva predicció. Més aviat crec que els optimistes ajusten el seu criteri del que és millor a posteriori, com un mal científic que, en vista que un experiment no té els resultats que s'esperava, intenta justificar-los tenint en compte assumpcions que no ha tingut abans d'iniciar-lo. Pot inclús donar-se el cas que directament un optimista cregui que tot allò que passa és el millor directament, és a dir, que ni tan sols faci una predicció de futur. Sota el convenciment que les coses no poden ser millors l'optimista viu feliç sabent-se incapaç per canviar el decurs dels esdeveniments.

Jo em situo a l'altre extrem. Sóc totalment pessimista. Cada cop més. Crec que les coses poden anar molt millor, i que pràcticament van tan malament com podrien anar. I he encertat, resulta que efectivament s'acaben complint les meves prediccions pessimistes. No sóc optimista perquè no tinc cap motiu per ser-ho, perquè és impossible ser optimista quan veus que només amb dificultat allò que passa pot ser pitjor.

L'agosarat lector podria pensar a aquestes altures que en realitat es tracta del criteri d'òptim de cadascú, d'on situem el llistó que ens fa dir que quelcom que passa està bé o malament, que és el millor o el pitjor que pot passar. No nego que sigui així. De fet estic d'acord amb què el criteri varia d'individu a individu, i que el que per mi pot ser nefast, per algú altre pot ser flors i violes. No obstant això, també crec que hi ha un cert estereotipus del bé i del mal, del que és millor i del que és pitjor. Sense voler entrar en les posicions que diferents filòsofs han donat sobre el tema al llarg de la història, perquè allargaria aquest post més del que faria pràctic llegir-lo, podem arribar a assumir que existeix un cert imaginari col·lectiu respecte conceptes com la justícia, la bellesa, el bé i el mal. Si prenem això com a cert, llavors els nostres llistons de millor i pitjor poden variar, però hi haurà una sèrie de coses que per a tothom seran bones i d'altres que per a tothom seran dolentes. Per sortir del món abstracte i posar un exemple concret, molt probablement tothom classificaria com a bo disposar de les necessitats bàsiques cobertes, per exemple.

És en els esmentats cànons i estereotipus en què baso la meva incapacitat d'entendre l'optimisme. Sóc pessimista perquè crec que les coses van malament i que no seria capaç de trobar algú que pugués rebatre'm. Com que el pessimisme duu a infelicitat (no sé si en tots els individus, però a mi sí, i de moment jo m'importo!), hi ha diversos camins possibles. En primer lloc puc falsejar el meu criteri del bé i el mal, del millor i el pitjor; autoenganyar-me i creure que tot va de la millor manera possible. En segon lloc, puc seguir sent pessimista però pensant que puc fer alguna acció que faci que tot sigui millor; si ho aconseguís, pel propi fet que tot aniria millor, podria començar a ser optimista. En darrer lloc, puc seguir sent pessimista i pensant que cap acció tindrà efecte sobre com es desenvolupen els esdeveniments (tal com passa, segons esmentava més a dalt, amb els optimistes radicals). En tal malaurat cas, no hi ha res a fer. La infelicitat, lliure d'amenaces, arrelarà i perdurarà fins el final dels dies.

Síndrome d'Asperger

En un capítol de House (S3E04, Lineas en la arena, Lines in the sand) el metge havia de tractar amb un nen autista que no parava de cridar. Mentre que inicialment l'equip mèdic atribuïa els crits al propi autisme, House descobreix més endavant que la causa és ben diferent.

Cap al final del capítol algú fa veure a House que el fet que simpatitzi amb el nen autista i el seu marcat caràcter antisocial estan relacionats. Segons algú diu de House (crec que és n'Allison), ell creu que té síndrome d'Asperger, però en realitat no en té.

La síndrome d'Asperger és una forma lleu d'autisme. Aquell capítol de House va despertar-me la curiositat i vaig voler investigar una mica sobre el tema. Segons sembla, els pacients que pateixen de síndrome d'Asperger (sigles AS, en anglès) tenen, en essència, problemes socials i de comunicació com la resta de pacients autistes, però sense que això impliqui una manifestació explícita en forma de retards en l'aparició del llenguatge o coeficients intel·lectuals disminuïts. Els afectats per la AS comencen a parlar quan ho fan la resta de nens, i solen tenir coeficients intel·lectuals que estan en la mitjana o inclús per sobre. Això són motius que fan que la síndrome sigui difícil de detectar.

No voldria estendre'm més del necessari perquè a Internet hi ha abundant documentació. Sí que m'agradaria, no obstant, remarcar alguns dels punts que, segons la pàgina de la wikipedia, són característics d'aquest desordre:

• Interessos molt focalitzats o preocupació per una matèria en exclusió d'altres.
• Comportaments i rituals repetitius.
• Peculiaritats en la parla i el llenguatge.
• Patrons de pensament extensivament lògics i tècnics (sovint comparats amb els trets del personatge Spock, de la sèrie de TV Star Trek)
• Comportament social i emocional i interacció interpersonal inapropiats.
• Problemes amb la comunicació no verbal.
• Moviments maldestres i no coordinats.
• Dificultat per llegir els missatges socials i emocionals als ulls.
• Interpretació literal de les frases.
• Honestedat i decepció - cito textualment de la wikipedia: "children with Aspergers are often considered 'too honest' "
• Quan els nens amb la síndrome d'Asperger maduren i se n'adonen de la seva inaptitud social, la seva por d'equivocar-se i l'autocrítica els pot dur a la fòbia social.
• Sentiment de paranoia a causa de la incapacitat de percebre si les accions dels altres són intencionades o accidentals.
• Incapacitat per reconèixer signes d'avorriment.
• Reaccions recíproques d'amor i pena dèbils i curtes.
• Necessitat de corregir els errors d'altri.
• Pauses en les respostes per la necessitat de processar-ne el contingut social.

La pàgina de la wikipedia enllaça a molts altres articles relacionats que seria poc pràctic incloure aquí. Per exemple, la Weak Central Coherence Theory (quelcom que podríem traduir com la Teoria de Coherència Central Dèbil), que suggereix que sota la incapacitat de veure el context global (big picture) s'hi amaga l'autisme; la hiperlèxia, capacitat superior d'entendre el llenguatge escrit al parlat; hiperacusis, supersensibilitat a determinats rangs de freqüència del so. Fins i tot assortative mating (que tradueixo lliurement com aparellament associatiu), aparellament d'individus que són similars entre ells en algun aspecte, especialment genèticament parlant. També es referencia un article de Wired que parla de l'elevada taxa d'autisme a Silicon Valley, i de com podria ser una conseqüència genètica de l'assortative mating abans mencionat.

Tot plegat és un tema que trobo tant interessant com esfereïdor. Aquest és el tipus d'afectacions mentals que sense cap mena de dubte són propenses a l'aïllament de la societat, ja no per part de l'afectat, sinó de la pròpia societat que vol evitar a tota costa elements impurs que la facin sortir dels cànons establerts. En una segona lectura, tinc temptacions de repassar-me la llista i posar tick marks al costat de cada símptoma que comparteixo. De moment, però, prefereixo no fer-ho. Per allò que la ignorància és la felicitat.

Mantener las cosas simples

Leo en El País que el Organismo Internacional de la Energía Atómica (OIEA), una agencia que depende de la ONU, ha decidido substituir el internacionalmente reconocido símbolo de advertencia del peligro que supone la presencia de radiactividad.

El símbolo actual, consistente en una representación de un átomo con actividad radiactiva, habitualmente en color negro sobre fondo amarillo, va a ser substituído por un triángulo con fondo rojo y una multitud de símbolos distintos que requieren de mayor capacidad de interpretación. En el nuevo símbolo aparece el tri-foil irradiando ondas (que vemos representadas por flechas blancas ondulantes) hacia una calavera con dos huesos cruzados y un monigote que parece correr en dirección a la flecha.

La primera pregunta que me viene a la cabeza es ¿por qué? ¿Qué necesidad hay de cambiar un símbolo ámpliamente reconocido? Según El País, el comunicado del OIEA indicó que el objetivo es "reducir las muertes innecesarias y daños serios por la exposición fortuita a focos radiactivos". ¡Claro! ¡Cómo no se me había ocurrido antes! ¡El desastre de Chernobyl se hubiera podido evitar si hubieran usado triángulos rojos!

Además el nuevo símbolo no sólo es menos claro (hay por lo menos tres objetos a identificar), también está asumiendo determinados aspectos culturales del usuario del símbolo. Por ejemplo, está asumiendo que el se interpretará el color rojo como peligro (los colores del símbolo negro con fondo amarillo se escogieron por motivos de disponibilidad y visibilidad). Se está asumiendo que se va a leer de arriba a abajo y de izquierda a derecha. Y se está asumiendo que se interpreta la calavera como la muerte. La flecha indica una dirección muy clara que podría llevar a pensar al espectador del símbolo que realmente tiene que salir corriendo hacia su derecha.

(esto me recuerda un interesante post en slashdot acerca de la persistencia en el tiempo de los símbolos)

En cualquier caso sigo sin comprender la necesidad que había en complicar las cosas. No veo como con el nuevo símbolo pueden evitarse más muertes por radiación. ¡Cómo no vamos a ser cada vez más escépticos acerca de las entidades que deciden nuestros futuros si no tienen ningún reparo a admitir que su mejor afición es perder el tiempo!

Algunos siguen sin bajarse del burro

Me refiero a los que, en vistas del juicio sobre el atentado del 11-M en Madrid, todavía siguen con sus teorías conspirativas. Iba a escribir un largo post sobre el tema, pero de momento me quedo con la viñeta de Forges, que habla por sí sola:

Una vegada vaig ser feliç

La capritxosa i primmirada boira del record, que tant pot netejar la nostra memòria de detalls sense importància per deixar-nos amb l'essència del passat com fer-nos recordar dels moments més insignificants, va engolint lentament i implacable l'efímera vegada en què, puc dir-ho sense vacil·lar, vaig ser feliç.

Saps prou bé que tu n'ets la responsable. El teu poder fou superior al de la deïtat més poderosa. Fores capaç d'aturar el temps, de fer brillar tots els estels mentre passejàvem, els teus dits entrecreuats amb els meus, per les platges d'Arenys durant la més bella nit d'estiu. Desafiares els cànons quan, sota la tènue llum vermella d'aquella cambra de revel·lat que no feia sinó tenyir-nos la pell del foc que cremava al nostre interior, vas traslladar-me al quasi oníric món en què tu i jo érem un.

És per mi indeleble la tendresa del teu rostre mentre dormies arrecerada als meus braços; la sinceritat del teu cristal·lí, càndid esguard; el joc de creuar-nos les mirades per a continuació evitar-nos, com envaïts per un momentani orgull per ocultar l'inamagable desig de l'un envers l'altre.

Enyoro aquells moments amb poderosa melangia. Desitjaria amb vehemència poder-hi tornar, però sé perfectament que es tractaria d'una quimera. Potser millor que sigui així, que tot romangui com un preciós seguit de records que compartim.

Una vegada vaig ser feliç. Podré ser-ne una segona?

Little Miss Sunshine

Last weekend I saw Little Miss Sunshine, a tragicomedy directed by Jonathan Dayton and Valerie Faris.

[spoiler warning: I promise not to tell you how the film ends. However you might want to stop reading here in case you're a spoiler freak]

I didn't have great expectations about the film. In fact I thought it'd perfectly fit the Fox comedy stereotype (some examples running across theatres at the moment). It did not. While the sense of humour used throughout the film isn't the high-brow style you'd expect from a film by, say, Woody Allen, it isn't dumb or simple at all.

The film, which has already been qualified as an indie road-movie, tells the story of an imperfect family on their way across the US on a VW van to a beauty contest, Little Miss Sunshine, which Olive, the girl who is the main character of the film, pretends to win.

One cannot appreciate the beauty of the story without knowing about the characters' personalities, and how they differ from what is assumed to be normal. For instance, Richard (Olive's father) is a motivational speaker who pretends to earn money by giving lectures on his 9 steps for transforming losers into winners; Olive's uncle, Frank, is a renowned Proust scholar who attempted suicide after an unsuccessful romance with one of his male students; Dwayne (Olive's brother) is a fanatical follower of Friedrich Nietzsche, and has taken a vow of silence which allows him to escape from his family and pursue his dream of becoming an Air Force pilot; Olive's grandfather, Edwin, is a drug addict who snorts heroin, but he also holds a very friendly relationship with his granddaughter, as he is her coach.

I enjoyed the film very much and therefore I recommend it.

I'd like to conclude this review with some of the quotes I found most significant or funny:

Dwayne: I wish I could just sleep until I was eighteen and skip all this crap-high school and everything-just skip it.
Frank: You know Marcel Proust?
Dwayne: He's the guy you teach.
Frank: Yeah. French writer. Total loser. Never had a real job. Unrequited love affairs. Gay. Spent 20 years writing a book almost no one reads. But he's also probably the greatest writer since Shakespeare. Anyway, he uh... he gets down to the end of his life, and he looks back and decides that all those years he suffered, Those were the best years of his life, 'cause they made him who he was. All those years he was happy? You know, total waste. Didn't learn a thing. So, if you sleep until you're 18... Ah, think of the suffering you're gonna miss. I mean high school? High school-those are your prime suffering years. You don't get better suffering than that.

Dwayne: You know what? Fuck beauty contests. Life is one fucking beauty contest after another. School, then college, then work... Fuck that. And fuck the Air Force Academy. If I want to fly, I'll find a way to fly. You do what you love, and fuck the rest

Grandpa: Losers are people who are so afraid of not winning, they don't even try.

Richard: Sarcasm is the refuge of losers.
Frank: [Sarcastically] really?
Richard: Sarcasm is losers trying to bring winners down to their level.
Frank: [Sarcastically] Thank you for opening my eyes to what a loser I am!

Olive: I'd like to dedicate this to my grandpa, who showed me these moves.
Pageant MC: Aww, that is so sweet.
[Audience applauds]
Pageant MC: Is he here? Where's your grandpa right now?
Olive: In the trunk of our car.

Grandpa: So are you gettin' any?
Dwayne: [shakes his head no]
Grandpa: Christ! what are you? 15? You gotta be gettin' that young stuff!

Grandpa: Listen to me, I got no reason to lie to you, don't make the same mistakes I made when I was young. Fuck a lotta women kid, not just one woman, a lotta women.

Olive: Grandpa, am I pretty?
Grandpa: You are the most beautiful girl in the world.
Olive: You're just saying that.
Grandpa: No! I'm madly in love with you and it's not because of your brains or your personality.

Frank: I take it you didn't like it at Sunset Manor?
Sheryl: Frank...
Grandpa: Are you kidding me? It was a fucking paradise. They got pool... They got golf... Now I'm stuck with Mr. Happy here, sleeping on a fucking sofa. Look, I know you are a homo and all, but maybe you can appreciate this. You go to one of those places, there's four women for every guy. Can you imagine what that's like?
Frank: You must have been very busy.
Grandpa: Ho oh. I had second degree burns on my johnson, I kid you not.
Frank: Really?
Grandpa: Forget about it.

Frank: Who is that? Nietzsche? So you stopped talking because of Friedrich Nietzsche? Far out.

Olive: Why were you unhappy?
Frank: I fell in love with someone...
[interrupted by Grandpa blowing his nose]
Frank: ... who didn't love me back.
Olive: Who?
Frank: One of my grad students. I was very much in love with him.
Olive: *Him*? You fell in love with a boy?
Frank: Very much so.
Olive: That's silly.
Grandpa: [under his breath] There's another word for it...

Kirby: Your packet has tickets in it, and there's your badge number.
Richard: Okay.
Kirby: Is there anything else?
Richard: Uh, yeah. Is there a funeral home around here?

Reise, Reise

Tinc a l'horitzó un any que no estarà mancat de viatges. El 2006 ja va ser el meu "rècord" particular amb sis països diferents visitats, un d'ells dos cops. Ara no pretenc batre'l, perquè tampoc es tracta d'anar a molts llocs, sinó de veure què hi ha allà on no hi som normalment, de sorprendre's amb coses que a un no li són familiars, de desconnectar de la rutina del dia a dia i viure ben lluny de l'ordinador, d'aprendre de les diferències, d'estimar tant allò que tenim a casa com el que tenen d'altres a casa seva.

El primer dels viatges serà a Bilbao, aquest març. En realitat es tracta d'un viatge fet una mica de casualitat, que ha de fer la meva mare per motius de feina... i al qual m'apunto sense dubtar-ho ni un segon. No hi he estat mai i la veritat és que em fa força il·lusió visitar-la.

El segon dels viatges serà solament un mes després, a l'abril, a la meva estimadíssima London, amb motiu de l'acte d'entrega de títols de la Open University al que assistirà el meu amic Ivan, que va acabar la carrera poc abans de l'entrada del present any. De fet la cerimònia, celebració, festa o com se li vulgui dir serà a Portsmouth. Així doncs hi haurà temps tant per conèixer la costanera ciutat com per retrobar-me amb la capital britànica.

El tercer dels viatges és el més incert de tots, perquè és el de les vacances d'estiu. Hi ha molts llocs on m'agradaria anar, de manera que vagi on vagi estic segur que em satisfarà. Però és inevitable dir que hi ha un lloc per al qual tinc una certa preferència. M'agradaria visitar els EUA, i en particular la ciutat de Nova York. Sembla que d'alguna manera tinc predilecció per les grans metròpolis, per les ciutats molt grans i desenvolupades en què s'hi pot trobar absolutament de tot; ciutats en què anar pintat de blau amb un barret de cow-boy tocant una trompeta pel carrer no crida l'atenció de ningú.

Val a dir que en primer lloc la idea no està suficientment madura. Per exemple, no he decidit ni pensat sobre l'opció de visitar NYC contra la de fer una ruta per la costa est dels Estats Units.

També val la pena mencionar que Nova York s'està convertint per mi en un tema obsessiu, com moltes altres coses que prefereixo comentar en altres posts. Fa temps que vaig darrera d'anar-hi, inclús des d'abans d'haver visitat Londres per primer cop. L'estiu passat semblava que podria haver-hi hagut la possibilitat d'anar-hi el darrer desembre, però finalment no va poder ser. Així que dins meu va prenent pes la idea que, o ara, o mai.

La pega principal és que no tinc ningú amb qui fer aquest viatge ("ni amb qui no fer-lo", em diu el meu jo cínic que afegeixi). Compleix algunes condicions que fan difícil que la gent s'hi apunti fàcilment. Principalment que el preu del vol és substancialment més elevat que el d'un vol per dins d'Europa (tot i que vaig calcular els Km/EUR i sortia més a compte el vol als EUA... és massa geek com per posar-ho aquí), i que, a causa de l'elevat preu del vol, la distància recorreguda i el desfasament horari, és recomanable anar-hi un nombre de dies prou ampli.

Sobra dir que aquest és el que viatge que espero amb més anhel. Llàstima que les condicions siguin, per dir-ho suaument, poc favorables.

Los colores del metro

Por una vez voy a dejar los temas de carácter filosófico para discutir algo más propio de las cartas de un jubilado al director de un periódico.

Recuerdo que cuando estuve por primera vez en el metro de París mi sensación fue que las estaciones eran mucho más grandes que en el metro de Barcelona. Esto puede que sea cierto; no obstante me sorprendió que fuera tan perceptible cuando, en un principio, los trenes tienen tamaños similares y es de suponer que los andenes y estaciones también.

Después de darle vueltas al asunto, llegué a la conclusión que se trata de la iluminación de las estaciones. Por lo que pude ver, en el metro de París la mayoría de estaciones están pintadas (¡o embaldosadas!) de blanco o de colores claros. Todo el techo arqueado refleja la luz de los fluorescentes, proveyendo a la estación de muy buena luminosidad y, supongo, de sensación de amplitud.

En el caso de Barcelona es al contrario. Muchas estaciones (no todas, soy consciente de ello) tienen pintado el techo de color negro. Todavía no he entendido el motivo de pintar las paredes de un color que absorbe toda la luz, y que hace que el espacio visible sea mucho más limitado. He llegado a pensar que la intención es "ocultar" que realmente existe un techo; engañar a la mente para que piense que se encuentra en una estación descubierta... de noche.

Uno podría pensar que todo esto sólo es fruto de la casualidad. Sin embargo tuve muy claro que existe un motivo para el negro con la estación de Badal de la L5. Hace ya un tiempo (buf, igual hace ya 2 años, ¡como pasa el tiempo!) renovaron la estación de metro, dejándola bastante bien. Mi tío, que trabaja en el mundo de la construcción, dice que todo lo nuevo queda bien. En cualquier caso, a lo que íbamos. La estación de Badal tenía el techo pintado de color cian. Parecía que estuviera emulando el azul celeste, provocando al pasajero la ilusión de no tener una bóveda por encima de su cabeza, sino un espacio diáfano hacia el despejado cielo de un bonito día.

Hace tan sólo unos meses alguien decidió que debía pintarse el techo de la estación. Grande fue mi decepción cuando pude observar con mis propios ojos que habían decidido pintar el techo de negro. La estación, que en sus días aguamarina había parecido amplia y espaciosa, se había convertido en una estación más. Un lugar lúgubre, triste, con el mínimo espacio para reencontrarse con uno mismo, con sólamente aquello iluminado por donde uno puede pisar.

Supongo que habrá argumentos de sobra en contra de lo que digo. Desde las virtudes del negro para ocultar la suciedad, hasta la posibilidad que sea el negro y no el blanco el que proporciona la sensación de amplitud. No soy en absoluto claustrofóbico; de hecho me encanta el metro. A pesar de ello, personalmente prefiero poder ver los límites del espacio donde me encuentro. Lo siento, una pared negra no va a engañar a mi mente, no le va a hacer pensar que estoy esperando el tren en una noche sin estrellas a las dos de la tarde. Prefiero ver la cruda verdad, que estoy en un espacio cerrado, pequeño, bajo tierra. Quiero verlo todo, saber cuales son mis límites en ese momento para verlos desaparecer en cuanto suba a la superficie.


Photos by jagelado, noniq, lidell, qdos

Más sobre moda pseudoretro

Casualidades de la vida, leo en applesfera un artículo acerca de DotMatrix, una aplicación para mac que permite aplicar efectos retro/pop art a las fotografías.

Lo dicho, creo que habrá que ir empezando a pensar (¡toma, combo de 4 verbos!) en una nueva moda, porque esta ya está muy vista ;)

A la moda

Antes de empezar este post me gustaría dejar claro que no tengo nada en contra de la gente que viste de una determinada manera. Cada uno es muy libre de hacer lo que quiera en ese sentido. También, claro está, de dar su opinión más o menos crítica al respecto.

Siempre me he preguntado quien decide qué es moda y qué no. Supongo que no debemos ser los humildes mortales que probablemente tenemos mejores cosas en qué pensar; sospecho que son los personajes más influyentes de la sociedad -sean éstos personas individuales o entidades más abstractas- los que establecen las tendencias a seguir. Lo que sí que parece claro es que todas las modas siguen el mismo patrón: empiezan ser patrimonio de unos pocos; a continuación el resto de la sociedad les sigue cual rebaño. Finalmente la élite establecedora de modas se da cuenta que es momento de renovarse, y el ciclo vuelve a empezar.

Mis conocimientos sobre la moda actual son los que son, y emplazo al avezado lector a añadir sus opiniones al respecto. Sin embargo sí que puedo afirmar que suelo ser bastante observador y analítico, y lo que voy a intentar hacer es diseccionar la situación actual.

Hay una serie de tendencias actualmente que van todas orientadas hacia el mismo concepto: todo aquello que parece retro, sacado de distintos periodos de tiempo de la segunda mitad del siglo XX. Se aplica a ropa, a anuncios publicitarios, a todo tipo de productos. El concepto es bien simple: se trata de adaptar ideas que ya se han usado anteriormente e incorporarles algunos elementos más modernos. Es lo que podríamos llamar el pseudoretro.

Hay gente que por el hecho de ir a la moda se cree superior a los demás, con opiniones mucho más válidas porque vienen avaladas por estar a la última. Quienes no están a la moda no se enteran de lo que pasa, están, siempre según los moderos, totalmente desactualizados, y por lo tanto deben ser excluidos de la sociedad auténtica, aquella sigue la moda. Y son esos precisamente los que deben estar preocupados. El pseudoretro está ganando tanta fuerza que están dejando de ser originales para convertirse en una oveja más.

Sin que sirva de precedente, para apoyar lo que estoy diciendo voy a aportar algunas evidencias. Afirmo que la moda pseudoretro tiene algunos elementos distintivos, a saber:

• Esquemas de colores muy cercanos a la monocromía.
• Prevalencia del dibujo frente a la fotografía.
• Lineas o franjas. Generalmente estamos hablando de franjas en dos colores que se van alternando; dichos colores son versiones más claras y más oscuras del mismo tono. La alternancia de franjas suele ser en disposición horizontal, aunque existe algun caso aislado con disposición vertical. También está perfectamente admitida la disposición radial.
• Tipografías redondeadas y con aspecto disco de los años 70.
• Textos con extrusiones muy marcadas y con colores vivos.
• Motivos florales o pseudoflorales.
• El color lila (o púrpura, como se llame).

Como digo, esto es ya tan mainstream que aquellos que están a la moda deben empezar a preocuparse. Algunos ejemplos:

• El logotipo del canal K3. Véase claramente el texto con extrusión en un color rosa brillante:

• La publicidad abajo los precios de fnac. Nótese el look retro, las franjas alternas radiales, el aspecto casi monocromático y el tono lila.
  

• El anuncio de kiwi y melón (también versión argentina) de Coca-Cola. Obsérvense los motivos de carácter floral combinados con una técnica algo más actual, como el degradado de gris oscuro a gris claro:

• Las monturas de las gafas. Hasta hace relativamente poco lo que uno tenía que llevar para estar a la última eran las llamadas monturas al aire. Es decir, monturas suficientemente finas y discretas como para pasar desapercibidas, viéndose, a efectos prácticos, sólo el cristal flotando en el aire. Ahora se trata de todo lo contrario: vuelven las monturas de pasta, preferiblemente aparatosas y vistosas. No importa que entorpezcan la visión, se trata de que todo el mundo vea que uno va a la moda. Obsérvese también como coincide el estilo de gafas de pasta bien visible con el anuncio de fnac que he mostrado más arriba:
  

• La publicidad del espacio movistar. Nuevamente textos con extrusión, colores vivos, simulación de impresión "a puntos". Lo siento, para este ejemplo no he conseguido encontrar recursos en Internet.

Naturalmente hay muchos otros, la lista sería interminable. Yo no voy a ser menos, y para desahogarme y quedarme tranquilo voy a poner también una versión pseudoretro del logotipo de este blog.



Lo siento moderos, tendréis que cambiar de tendencia porque si hasta yo hago un logo con este estilo, es que esta moda está empezando a estar pasada de moda.

Uno puede sentirse superior, mejor, más al día, bien consigo mismo. Puede esforzarse por estar a la moda, por no quedar excluído de una sociedad que penaliza cada vez más las diferencias del canon previamente establecido. Pero una reflexión me parece importante: nada de esto nos hace mejores.

La caixa

- Si us plau, dibuixa'm un be...

Quan el misteri és massa impressionant, no t'atreveixes a desobeir. Per molt absurd que em semblés, a mil milles de qualsevol lloc habitat i en perill de mort, em vaig treure de la butxaca un full de paper i una ploma. (...) vaig dir al jovenet (amb un mica de mal humor) que no sabia dibuixar. Em va respondre:

- És igual. Dibuixa'm un be.

Com que no havia dibuixat mai cap be, vaig tornar a fer, per a ell, un dels dos únics dibuixos que sabia fer. El de la boa tancada. I em vaig quedar de pedra en sentir que el jovenet responia:

- No! No! No vull cap elefant dins d'una boa tancada. Una boa és molt perillosa, i un elefant ocupa molt de lloc. A casa meva és molt petit. Necessito un be. Dibuixa'm un be.

Aleshores el vaig dibuixar. Se'l va mirar amb atenció, i va fer:

- No! Aquest està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar (...) El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

- Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix. Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

- Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar:

- Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:

- És exactament així que volia! Et sembla que necessita molta herba aquest be?
- Per què?
- Perquè a casa meva és molt petit...

(El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry)

Les noies són com caixes misterioses. No és que m'agradi comparar-les amb un objecte inanimat tan poc poètic com una caixa. Però noti's que és una comparació (i no pas una metàfora) en sentit figurat.

Sembla que la humanitat ha sabut construir tota una iconografia al voltant del concepte de caixa. És un objecte molt simple que acompleix una funció molt concreta: aïllar el que hi ha dins la caixa del que hi ha a fora. L'art de totes les èpoques no n'està mancat d'exemplars de gran bellesa. Alguns inclús juguen un paper important en la literatura o el cinema.

Un cas molt notable és el de la caixa de Pandora, de la mitologia grega. Pandora, que significa plena de virtuts, fou la dona feta per Zeus com a càstig a Prometeu per haver revel·lat a la humanitat el secret del foc. Epimeteu, el seu germà, era responsable de donar trets positius a tots i cadascun dels animals. En arribar el torn de l'home, no quedava res per donar-li, i va ser quan Prometeu va decidir robar el foc a Zeus. Zeus va crear Pandora, que fou dotada de virtuds pels diferents déus, com la bellesa i el do musical. Hermes va donar-li a Pandora una caixa que mai havia d'obrir. Epimeteu va acceptar Pandora com a esposa, i ella va sucumbir a la curiositat i va obrir la caixa, fet que va provocar l'alliberament de totes les desgràcies humanes: la pobresa, l'enfermetat, etc. Va tancar la caixa tot just a temps com perquè l'Esperança quedés a dins. La humanitat va viure una època de total desolació fins que Pandora va reobrir la caixa per alliberar-ne l'Esperança.

(se surt una mica del tema del post, però trobo apassionant la reflexió de la mitologia grega en què l'esperança és una altra desgràcia humana, i em recorda força l'última pregunta/reflexió que em feia en aquest post)

Altres exemples molt més contemporanis certifiquen que, en efecte, la caixa com a mite segueix existint en els nostres dies. A Indiana Jones i l'Arca Perduda tant el conegut arqueòleg com les tropes nazis van darrera del conegut i misteriós cofre que suposadament conté els deu manaments que, segons creuen els feixistes, poden utilitzar per aniquilar qualsevol enemic. A la pel·lícula queda palès, però, que és la caixa qui els destrueix a ells.

La caixa del be del Petit Príncep n'és un altre exemple. El Petit Príncep només s'acontenta amb aquell dibuix que li permet imaginar-se el be que ell vol, fantasejar sobre la naturalesa del be sense el perill de quedar-ne frustrat, perquè aquella caixa mai no la podrà obrir per observar-ne l'interior.

I aquí em permeto fer confluir totes aquestes divagacions i tornar al tema amb què encetava el post. Les noies són com una caixa misteriosa perquè tenen la virtut de guardar molt bé allò que han de guardar, el contingut de la caixa, i alhora dominen la capacitat de despertar la intriga a l'humil passatger que, cada cop més obsecat per la curiositat, es pregunta què hi haurà al seu interior. I en el fons sap que no ho podrà saber, que només uns pocs coneixeran el misteri, perquè si tothom pugués obrir la caixa, no seria misteri. Saben guardar tan bé allò que se'ls és confiat com seduir, fer despertar l'interès i convertir-se, com per art de màgia, en el centre de l'univers, almenys de forma local.

L'avantatge de la caixa és que en la seva naturalesa està poder-la obrir per treure'n el que hi ha a l'interior o afegir-hi coses noves. Es poden fer caixes per guardar tresors durant milers d'anys, però des de l'arca perduda fins a la tomba de Tutankhamon, totes poden ser obertes. Noti's com, no obstant, en tots els casos aquí exposats, l'obertura de la caixa és vista com una profanació i com quelcom que mai hauria d'haver-se fet.

El Petit Príncep en el fons té raó. Pot ser molt més estimulant i fins i tot recomfortant imaginar, moldejar amb la ment què hi ha dins la caixa. Si la felicitat és una il·lusió, probablement aquesta sigui de les més dolces.