Missatge en una ampolla

Aquest és un post sense imatge associada, i probablement l'única metàfora es trobi al títol. És un missatge en una ampolla perquè això és un post que escric per a un jo d'un altre instant del temps. És una entrada que tenia pensada escriure fa un parell de dies, que em sentia mig positiu. La idea era escriure alguns pensaments que m'hagin ajudat a mantenir-me positiu perquè quan no ho estigui pugui rellegir-los i potser m'ajudin.

Fa temps vaig llegir un llibre de David Burns (un psicòleg, imagina't) que venia a donar la seva visió de com ser feliç. Tot el llibre girava entorn a la idea que per ser feliç has de ser feliç amb tu mateix i no dependre de ningú més, i que a partir d'aquí tota la resta.

No vull convertir aquest post en una crítica del llibre o de l'autor perquè tampoc en treuria gaire. Però sí que m'agradaria fer-lo servir de base per a alguns punts que m'agradaria que el Zouave del futur llegeixi quan no estigui en el seu millor moment.

Racionalitzar

El llibre proposava tot d'exercicis més o menys infantils que tenien com a objectiu que el pacient racionalitzés els seus temors. Per exemple, considerar com a possibilitat real que si algú no et truca és perquè pot tenir molta feina, o que realment a la gent li és bastant igual què vas fent pel carrer.

La veritat és que al principi ho veia com una tonteria, perquè era obvi que jo ja racionalitzava tots aquests pensaments. Doncs no. Precisament tot el contrari! Mira que em considero un tio racional. Però en aquests moments, precisament en aquests moments, és quan la racionalitat tremola i dóna pas a tot tipus de pensaments estrambòtics. Explicacions de la realitat que des d'un punt de vista (el meu!) semblen versemblants. I a mida que se li dóna voltes al tema, encara ho són més i més, fins al punt de descartar la resta d'explicacions. I ja ho tenim, una realitat inferida a partir de... no res.

No muntar-se pel·lícules

En realitat és el mateix que el punt anterior. Em conec (et conec, Zou!) i sóc especialista en la cinematografia mental. Molts cops les coses són més aviat tirant a simples, al més pur estil navalla d'Occam. Ull, no sempre. Però molts cops sí. El que passa és que costa desfer-se d'una pel·lícula un cop ja te l'has inventada. Sembla tan real! I tan creïble! Com ha de ser sinó!

Raonar sobre l'evidència

És fàcil distingir entre fets i suposicions. Els fets són esdeveniments demostrables, contrastables, observables per múltiples observadors. Les suposicions són difícilment contrastables. Els raonaments cal fer-los sobre els fets, mai sobre les suposicions. Les suposicions porten a les pel·lícules mentals. I al final tens una història que, de nou, potser és digna de Hollywood, però no se sustenta en res. Simplement en hipòtesis que mai verificaràs, o en temors, o en idees que un cop et van passar pel cap.

Hi ha una segona lectura d'això, que és fer cas als fets. Moltes vegades no és que es facin raonaments basats en la suposició sinó que s'ignora l'evidència. Veus que passa un fet A. I al cap d'un temps torna a passar A. I al cap d'un temps un altre cop torna a passar A (nota: també serveix el negat d'A!). Doncs coi, assumeix que A ocorre periòdicament! No vulguis pretendre que en realitat ocorre B, si no estàs parant de veure que ocorre A! Però no, el cervell és així. Al cervell li agrada pensar que igual és B, perquè igual la percepció continua d'A falla, igual, per algun motiu conspiranoide A no és tota la veritat.

Acceptar la realitat

Aquest és segurament el punt més dur. El llibre l'intentava suavitzar molt. Per exemple, que ningú t'estima (en l'àmbit més ampli de la paraula), doncs cap problema, perquè en realitat hem dit que eres feliç només amb tu mateix! Que et deixa la parella? Ei, doncs segur que és més feliç! I així tota l'estona. Que no t'agafen per una feina? No passa res, és que segurament no hagués funcionat i ara estaràs en un lloc millor.

Discrepo bastant de l'aproximació del llibre perquè em sembla una mica hipòcrita. Perquè va molt en la línia de "tu ets l'únic responsable de la teva felicitat" i això cada cop m'ho crec menys. Sí sí, la mare Teresa de Calcuta era molt feliç. Sí. Ara anem a cadascuna de les persones que estan patint en aquest planeta i els hi diem: tio, que depèn de tu! no sé com no ets feliç si tens... una palmera al teu desert!

Però sí que hi ha una cosa que em va agradar del llibre i que en algun moment m'ha servit, i per això crec que val la pena escriure. I és que acceptar la realitat vol dir acceptar la realitat. No vol dir acceptar la pel·lícula. No vol dir acceptar la meva idea del món. La realitat són els fets. Això ho podem acceptar. Ho hem d'acceptar, inclús. Que una persona que estimàvem ja no hi sigui és un fet que forma part d'una realitat i no tenim més remei que assumir-ho com a cert per seguir vivint. Que mai aconseguirem tal o qual objectiu a la vida no és una realitat, és una visió de futur (l'home en deia self-fulfilling prophecy) i no és quelcom que s'hagi d'acceptar.

Un però, no obstant, és la manca de feedback positiu. Que sol passar. I és un fet. I llavors què fem? És una self-fulfilling prophecy o simplement un fet fàcilment extrapolable?

Oblidar i desmetrificar

Aquesta no és del llibre, és meva. Més que oblidar, és no recordar tan intensament. De vegades em passa (segur que no sóc l'únic) que recordo a algú una conversa que hem tingut prèviament (durant el dia, o durant l'any), que per mi ha estat rellevant, i l'altre no se'n recorda. Pot ser frustrant. Però en essència el que passa és que la gent ens oblidem de moltes coses. La gent li dóna poca importància a gairebé tot. Per tant, millor no gravar-ho tot amb foc al cervell. Segur que un esdeveniment que sembla important en realitat no ho és.

Desmetrificar és una paraula inventada que es refereix a deixar de medir determinades coses. Potser és algun transtorn, vés a saber, però de vegades em trobo medint coses inconscientment. Com per exemple, amb quina freqüència parlem tu i jo en mitja? O quants dies sóc capaç d'aguantar en positiu? O coses per l'estil (o pitjors! :D). Suposo que és una mena d'entreteniment mental, una mena d'intent de convertir fets i pensaments difusos en quelcom més numèric, més fàcilment interpretable. I sí, els números ajuden força. Si ha baixat la freqüència amb què tu i jo parlem, potser vol dir alguna cosa. Però potser no vol dir res. Què t'aporta mesurar aquest valor? Pintar una bonica gràfica?

Fer el que et digui el cor

Val, el cor és una metàfora. L'òrgan com a tal només bombeja sang per tot l'organisme. Es contradiu una mica amb els punts anteriors, però de vegades l'excés de racionalitat ens ofusca. A mi especialment m'ofusca quan és falsa racionalitat, quan és d'aquella que no està basada en fets, o que no sé ben bé si està basada en fets o no. Llavors sol ser millor fer el que et diu el cor. Do what feels right. Tant si surt bé com si no, sentiràs la decisió com a teva.


El Zouave actual es creu poca cosa del que ha escrit més amunt. Però valia la pena enviar el missatge en una ampolla. En algun moment pot convenir llegir-lo.