Tot depèn de tu

Sembla ser que és cool dir que tot el que fas depèn de tu. Que la teva vida està completament a les teves mans i que allò que passi és conseqüència de les teves accions. Això s'acaba transformant en una altra afirmació: si no ocorre allò que vols, és perquè no estàs duent a terme les accions perquè allò ocorri.

Això ho sento dir tot sovint. És freqüent veure-ho al twitter. Avui ho deia en Pau i el retwittava n'Oriol. I els trio a ells perquè són les frases que recordo d'avui, però d'aquestes se'n veuen cada dia.

No és el primer cop que escric sobre això. A 7 de desembre criticava una afirmació de la Vanessa al seu post La suerte, en què deia que la suerte se la hace uno. No pretenc tornar-la a criticar ara perquè ja ho vaig fer en el seu moment. Només volia fer l'esforç d'adonar-me que hi ha pensaments que tinc de forma recurrent.

Doncs ho torno a dir: no hi estic d'acord. No és cert que si vols fer quelcom trobes la forma de fer-ho, i que "qui no ho fa troba excuses". No és cert que el que ens passa a la vida està a les nostres mans i tot són accions que podem fer per canviar coses. Nooooo noooo... Sento trencar-vos aquest món de coolness i de fantasia, aquest món d'alimentar-nos l'ego dient als demés que nosaltres tenim èxit i ells no, però que en realitat si ells vulguessin en podrien tenir. Ens elevem a la categoria de consellers vitals de la resta de les persones. No és així. Hi ha moltes, moltíssimes coses que depenen d'aquell concepte tan estrany que anomenem atzar. Si les conseqüències de l'atzar són positives de vegades en diem sort. I aquí és on està la gràcia: sempre pots dir que en realitat no era atzar, que tu sempre tens el control de la teva vida i que no és que et passin coses imprevistes amb resultat positiu no; el que passa és que tu ja ho tenies previst, perquè has fet accions de forma conscient per tenir un resultat positiu. Ah si? Doncs si és així perquè no ho has previst abans? Realment creus que ets amo de l'atzar?

Ull, que no estic dient que res depengui de nosaltres, ni que no puguem canviar coses, ni fer accions amb conseqüències conegudes. És clar que podem fer coses. És clar que hi ha coses que podem canviar conscientment. És clar que hi ha coses que són a les nostres mans.

El que dic és que estic cansat de sentir parlar de móns de fantasia en què tots els problemes tenen una solució i a més és una solució al nostre abast. No. No tots els problemes tenen solució. De vegades (sovint!) les nostres accions no tenen conseqüències només positives o només negatives, i això és el que fa que sigui difícil decidir.

On hem nascut, qui són els nostres pares, quin és el color del nostre cabell, o si som més guapos o més lletjos són coses que ens han tocat per atzar. En aquest sentit és una sort haver nascut en una de les zones riques del món, on tenim cobertes les necessitats bàsiques, i on ens podem permetre el luxe de filosofar a Internet còmodament des d'un ordinador portàtil. Hi ha moltes més coses que no podem controlar. De vegades penso inclús que les úniques coses mínimament importants són fruit de l'atzar. I em preocupa perquè l'única cosa que un pot fer amb l'atzar és esperar. Esperar i anar mirant què passa, cap on duu el camí, o quins obstacles són els que barren el camí.

Potser és que no tinc paciència. O potser és que no emprenc les accions adequades. O potser les dues coses. Potser és que tinc una falsa idea de justícia en què cadascú es mereix unes coses o unes altres. És més, si la tinc, m'està ben empleat per burro. Serà que no hem vist prou cops el que passa amb la resta d'animalons de la Terra? Hi ha justícia per a ells? Que va home. Hi ha atzar. Tu ets un petit insecte que neixes amb uns gens i amb unes petites mutacions imprevisibles fruit de l'atzar. Que els teus gens t'afavoreixen? Doncs perfecte. Que no? Doncs mala sort. I ja està. És així com funciona. És igual que siguis un bon insecte. És igual que ho hagis donat tot, perquè si et toca ser devorat en ple vol, ho seràs, i els teus gens acabaran a l'estómac d'un altre. És la gràcia de l'evolució, que no afavoreix els éssers més civilitzats, ni els més nets, ni els que es plantegen si tot depèn d'ells o no. Afavoreix els millor adaptats, com deia Darwin.

L'avantatge que té l'insecte és que segurament no es queixa sobre el que li ha tocat ser. Ho accepta i punt, perquè sap que no pot fer-hi res més. Que és allò amb el que li tocarà viure, li agradi o no.

Bé, no sé si aquesta entrada s'entendrà gaire. Torno al punt que deia al principi: no estic d'acord amb la gent que diu que "tot depèn de tu". I cada cop que veig un d'aquests missatges suposadament motivacionals, em pregunto a qui afavoreixen, a banda del seu propi ego.