Missatge en una ampolla

Aquest és un post sense imatge associada, i probablement l'única metàfora es trobi al títol. És un missatge en una ampolla perquè això és un post que escric per a un jo d'un altre instant del temps. És una entrada que tenia pensada escriure fa un parell de dies, que em sentia mig positiu. La idea era escriure alguns pensaments que m'hagin ajudat a mantenir-me positiu perquè quan no ho estigui pugui rellegir-los i potser m'ajudin.

Fa temps vaig llegir un llibre de David Burns (un psicòleg, imagina't) que venia a donar la seva visió de com ser feliç. Tot el llibre girava entorn a la idea que per ser feliç has de ser feliç amb tu mateix i no dependre de ningú més, i que a partir d'aquí tota la resta.

No vull convertir aquest post en una crítica del llibre o de l'autor perquè tampoc en treuria gaire. Però sí que m'agradaria fer-lo servir de base per a alguns punts que m'agradaria que el Zouave del futur llegeixi quan no estigui en el seu millor moment.

Racionalitzar

El llibre proposava tot d'exercicis més o menys infantils que tenien com a objectiu que el pacient racionalitzés els seus temors. Per exemple, considerar com a possibilitat real que si algú no et truca és perquè pot tenir molta feina, o que realment a la gent li és bastant igual què vas fent pel carrer.

La veritat és que al principi ho veia com una tonteria, perquè era obvi que jo ja racionalitzava tots aquests pensaments. Doncs no. Precisament tot el contrari! Mira que em considero un tio racional. Però en aquests moments, precisament en aquests moments, és quan la racionalitat tremola i dóna pas a tot tipus de pensaments estrambòtics. Explicacions de la realitat que des d'un punt de vista (el meu!) semblen versemblants. I a mida que se li dóna voltes al tema, encara ho són més i més, fins al punt de descartar la resta d'explicacions. I ja ho tenim, una realitat inferida a partir de... no res.

No muntar-se pel·lícules

En realitat és el mateix que el punt anterior. Em conec (et conec, Zou!) i sóc especialista en la cinematografia mental. Molts cops les coses són més aviat tirant a simples, al més pur estil navalla d'Occam. Ull, no sempre. Però molts cops sí. El que passa és que costa desfer-se d'una pel·lícula un cop ja te l'has inventada. Sembla tan real! I tan creïble! Com ha de ser sinó!

Raonar sobre l'evidència

És fàcil distingir entre fets i suposicions. Els fets són esdeveniments demostrables, contrastables, observables per múltiples observadors. Les suposicions són difícilment contrastables. Els raonaments cal fer-los sobre els fets, mai sobre les suposicions. Les suposicions porten a les pel·lícules mentals. I al final tens una història que, de nou, potser és digna de Hollywood, però no se sustenta en res. Simplement en hipòtesis que mai verificaràs, o en temors, o en idees que un cop et van passar pel cap.

Hi ha una segona lectura d'això, que és fer cas als fets. Moltes vegades no és que es facin raonaments basats en la suposició sinó que s'ignora l'evidència. Veus que passa un fet A. I al cap d'un temps torna a passar A. I al cap d'un temps un altre cop torna a passar A (nota: també serveix el negat d'A!). Doncs coi, assumeix que A ocorre periòdicament! No vulguis pretendre que en realitat ocorre B, si no estàs parant de veure que ocorre A! Però no, el cervell és així. Al cervell li agrada pensar que igual és B, perquè igual la percepció continua d'A falla, igual, per algun motiu conspiranoide A no és tota la veritat.

Acceptar la realitat

Aquest és segurament el punt més dur. El llibre l'intentava suavitzar molt. Per exemple, que ningú t'estima (en l'àmbit més ampli de la paraula), doncs cap problema, perquè en realitat hem dit que eres feliç només amb tu mateix! Que et deixa la parella? Ei, doncs segur que és més feliç! I així tota l'estona. Que no t'agafen per una feina? No passa res, és que segurament no hagués funcionat i ara estaràs en un lloc millor.

Discrepo bastant de l'aproximació del llibre perquè em sembla una mica hipòcrita. Perquè va molt en la línia de "tu ets l'únic responsable de la teva felicitat" i això cada cop m'ho crec menys. Sí sí, la mare Teresa de Calcuta era molt feliç. Sí. Ara anem a cadascuna de les persones que estan patint en aquest planeta i els hi diem: tio, que depèn de tu! no sé com no ets feliç si tens... una palmera al teu desert!

Però sí que hi ha una cosa que em va agradar del llibre i que en algun moment m'ha servit, i per això crec que val la pena escriure. I és que acceptar la realitat vol dir acceptar la realitat. No vol dir acceptar la pel·lícula. No vol dir acceptar la meva idea del món. La realitat són els fets. Això ho podem acceptar. Ho hem d'acceptar, inclús. Que una persona que estimàvem ja no hi sigui és un fet que forma part d'una realitat i no tenim més remei que assumir-ho com a cert per seguir vivint. Que mai aconseguirem tal o qual objectiu a la vida no és una realitat, és una visió de futur (l'home en deia self-fulfilling prophecy) i no és quelcom que s'hagi d'acceptar.

Un però, no obstant, és la manca de feedback positiu. Que sol passar. I és un fet. I llavors què fem? És una self-fulfilling prophecy o simplement un fet fàcilment extrapolable?

Oblidar i desmetrificar

Aquesta no és del llibre, és meva. Més que oblidar, és no recordar tan intensament. De vegades em passa (segur que no sóc l'únic) que recordo a algú una conversa que hem tingut prèviament (durant el dia, o durant l'any), que per mi ha estat rellevant, i l'altre no se'n recorda. Pot ser frustrant. Però en essència el que passa és que la gent ens oblidem de moltes coses. La gent li dóna poca importància a gairebé tot. Per tant, millor no gravar-ho tot amb foc al cervell. Segur que un esdeveniment que sembla important en realitat no ho és.

Desmetrificar és una paraula inventada que es refereix a deixar de medir determinades coses. Potser és algun transtorn, vés a saber, però de vegades em trobo medint coses inconscientment. Com per exemple, amb quina freqüència parlem tu i jo en mitja? O quants dies sóc capaç d'aguantar en positiu? O coses per l'estil (o pitjors! :D). Suposo que és una mena d'entreteniment mental, una mena d'intent de convertir fets i pensaments difusos en quelcom més numèric, més fàcilment interpretable. I sí, els números ajuden força. Si ha baixat la freqüència amb què tu i jo parlem, potser vol dir alguna cosa. Però potser no vol dir res. Què t'aporta mesurar aquest valor? Pintar una bonica gràfica?

Fer el que et digui el cor

Val, el cor és una metàfora. L'òrgan com a tal només bombeja sang per tot l'organisme. Es contradiu una mica amb els punts anteriors, però de vegades l'excés de racionalitat ens ofusca. A mi especialment m'ofusca quan és falsa racionalitat, quan és d'aquella que no està basada en fets, o que no sé ben bé si està basada en fets o no. Llavors sol ser millor fer el que et diu el cor. Do what feels right. Tant si surt bé com si no, sentiràs la decisió com a teva.


El Zouave actual es creu poca cosa del que ha escrit més amunt. Però valia la pena enviar el missatge en una ampolla. En algun moment pot convenir llegir-lo.

Desert

Qui més qui menys, tots estem familiaritzats amb el concepte de desert. Mai hi he estat en un de veritat. I ja m'imagino que no tots els deserts són iguals. Segur que el Gobi és ben diferent del Sáhara; segur que la zona del Teneré és prou diferent de la resta del Sáhara; segur que la cosa canvia quan ens n'anem al desert de Mojave al sud de Califòrnia, i encara més als deserts polars.

Però tant és. Tots hem vist fotografies, pel·lícules i hem llegit històries ambientades en el desert. El desert sembla que tingui una capacitat innata de transmetre sentiments. La seca sorra del color de l'or. La calor. El fred. El vent afaiçonant les dunes al seu gust. La nit.

De vegades penso en metàfores, suposo que intentant trobar explicacions que són difícils de trobar a la realitat, o simplement com una mena de joc. I evidentment el desert es presta a ser una d'aquestes metàfores. Sí, és una mica estrany, ja ho sé. Ja ho sé que tu no et fas aquests cabdells mentals. Tens sort. Suposo que no t'importarà que em consoli donant-li voltes al cap a una idea. Probablement sigui una de les coses més innòcues que es poden fer.

Pensar en la vida com un desert. Com viure en un desert. Em pregunto si algú podria resistir-ho. Quina seria la motivació de viure en un entorn tan hostil en tants aspectes. No podem negar l'evidència: si fos un lloc agradable per viure, estaria ple de vida. Però bé, assumim pel bé de la metàfora que parlem d'un desert on si més no les necessitats bàsiques de menjar i aixopluc estan cobertes.

Veig tota aquesta gent que és tan feliç, o si més no afirma ser-ho, donant consells al pobre desgraciat que li ha tocat viure en aquest desert imaginari. Què li dirien? Ho has de positivitzar! Tu pots canviar-ho! La teva felicitat depèn de tu!

O n'hi ha una altra que pretén ser realista però que també m'agrada molt: Has d'acceptar la situació tal com és!

Clar home, clar. Si és que en el fons és veritat. En el fons tens tres opcions:

1. Acceptes que t'ha tocat viure en un desert. Que és una autèntica merda, però és el que t'ha tocat. I dones gràcies per les coses que no són dolentes. Perquè tens una palmera d'on pots agafar uns dàtils i sobreviure. Oh, gràcies perquè podria no tenir la palmera. Sort de la palmera. Sóc feliç.

2. Fa anys que te n'has adonat que t'ha tocat viure en un desert, però no et fa feliç. I saps que seràs infeliç tota la vida perquè la teva vida és aquell desert, carent de tot, on tot és horitzó i on no hi ha res que t'impulsi a caminar. Infeliç. Sense enganyar-te a tu mateix. I conscient que el que t'ha tocat és una merda, diguin el que diguin.

3. Et penges d'una palmera i acabes amb tot plegat. Ni feliç ni infeliç. Simplement res més. Passes a ser un gra més de sorra en la immensitat del desert, i en la immensitat del temps.

El desert té una cosa bona, però. I és que de nit es veuen els estels. Desenes d'altres móns possibles brillant tímidament. Móns diferents, móns llunyans, móns que mai trepitjarem, perquè casa nostra és a les dunes.

Foto Creative Commons per Horizon.

DSL-2740B: DNS via DHCP doesn't work

I recently bought a D-Link DSL-2740B ADSL2+ router to replace my half-broken DSL-G624T. It looks like a good router and access point; it implements the 802.11n wireless protocol.

However there's a remarcable bug in the DSL-2740B regarding DHCP and DNS. When you configure the router to deliver IP addresses via DHCP (I'd say that's the most typical case), it fails to deliver the DNS server you configured in the router. Instead, it will deliver the router's own IP address, no matter how hard you try.

This would be sorta OK if at least the router relayed DNS queries to your configured DNS server. But it doesn't.

I tried the latest firmware and as of this writing the bug is still not fixed. So what's the solution? Well, quite regretfully, there isn't any. You basically have three options:

1. Manually configure your clients to use the DNS server of your choice (and eventually a static IP address). This is the most straightforward solution but it completely defeats the purpose of DHCP, and it plainly sucks when you've got windows clients or mobile phones connecting to your wireless network.

2. Let someone else be the DHCP server. You can use another router or access point, or even a home server, like I do. This solves the problem since you can configure the DSL-2740B to relay DHCP queries to different server than himself (and luckily it does it well!).

3. Buy yourself a new router. Because quite frankly, this model has been around for more than a year, there've been several firmware revisions by D-Link and none of them fixes the issue. I wouldn't count on them fixing it. So if you need full DHCP support and do not like or cannot afford any of the two previous solutions, I'd directly recommend you to exchange your router for a different one.

Another thing I don't understand about this router is D-Link are selling it as a 300Mbps Wi-Fi access point. But the ethernet ports are fast ethernet and not gigabit ethernet. That means it can only deliver 100Mbps to the wired network. So what's the point of having a 300Mbps acces point? Does D-Link assume all my clients are wireless? Then why do they include ethernet ports at all?

There are two things I like about this router in comparison with the DSL-G624T, though:

1. It is easier to configure port-forwarding rules. You just tell it the ports you want to forward and the IP address to which you want to forward the packets. No more dealing with "user rules" and absurd settings. Plus, it tells you how many forwarding rules are available.

2. It does local loopback! Simply put, that means if you access your device using its external IP address instead of the local one, it will act as if you were accessing your network from outside instead of showing you the router's admin web page. While that may not seem important, it is crucial if you run a home server because it saves you from having two virtual hosts for everything: one for accessing services from within the network and one for accessing them from outside.

I hope this helps!

Sóc en Bruce Willis

No, no sóc calb, ni medeixo un metre amb vuitanta-tres centímetres (importantíssim el detall que ens dóna la wikipedia) ni parlo anglès amb accent nordamericà. Val la pena avisar això en el primer paràgraf per no crear falses il·lusions.

Més aviat em referia a que m'identifico amb el doctor Malcom Crowe, el personatge que interpreta Bruce Willis a la pel·lícula El Sisè Sentit. No perquè sigui psicòleg, no. No tinc especial simpatia pels psicòlegs. Més aviat per la cara de panoli que se li queda quan el nen al qual està tractant, en Cole Sear (interpretat per Haley Joel Osment, que per cert, a lo tonto ja té 22 anyets el nen) li diu per enèssim cop que en ocasions veu morts i ell i l'espectador se n'adonen que, efectivament, ell també està mort i que ho ha estat durant la major part de la pel·lícula. Ja deia jo que en Bruce Willis només parlés amb el nen…

Doncs una mica és això. No em sorprendria que se m'acostés un nen i em digués que en ocasions veu gent morta i que, a mode d'informació, jo també ho estic. Perquè la sensació és ben extranya. Tot sembla real; els meus dits poden sentir el tacte del teclat en què escric aquestes paraules. La llum del sol escalfa. L'entrepà de xorisso té gust de xorisso, suposant que aquest sigui el gust real del xorisso. Sí, tot sembla real. Excepte pel fet que tot és com estar inmers en una pel·lícula molt aconseguida. Tot es desenvolupa d'una manera que sembla que hagi escrit algun guionista. Però no s'hi pot interactuar més que a un nivell molt bàsic. Les persones són com autòmates que poden donar unes respostes limitades, justetes per passar el test de Turing.

Si no estigués en aquesta realitat no passaria absolutament res. Perquè de fet no hi sóc. Sóc un dels morts que veu en Cole Sear. No puc esperar cap senyal de la realitat adonant-se de la meva presència, ni puc canviar res. Només mirar la pel·lícula, que per cert, és una barreja entre un drama i un thriller psicològic. Només espero que no duri eternament, i que el teló caigui quan abans millor.

Inverted Pyramid

disconsolateness
irresponsiveness
dissatisfaction
motionlessness
desirelessness
imperviousness
cheerlessness
insensitivity
insensibility
hopelessness
restlessness
joylessness
unhappiness
disinterest
hollowness
loneliness
desolation
alienation
dispassion
emptiness
bleakness
dysphoria
distress
coldness
silence
despair
sadness
anxiety
sorrow
apathy
grief
less&
less
.

Tot depèn de tu

Sembla ser que és cool dir que tot el que fas depèn de tu. Que la teva vida està completament a les teves mans i que allò que passi és conseqüència de les teves accions. Això s'acaba transformant en una altra afirmació: si no ocorre allò que vols, és perquè no estàs duent a terme les accions perquè allò ocorri.

Això ho sento dir tot sovint. És freqüent veure-ho al twitter. Avui ho deia en Pau i el retwittava n'Oriol. I els trio a ells perquè són les frases que recordo d'avui, però d'aquestes se'n veuen cada dia.

No és el primer cop que escric sobre això. A 7 de desembre criticava una afirmació de la Vanessa al seu post La suerte, en què deia que la suerte se la hace uno. No pretenc tornar-la a criticar ara perquè ja ho vaig fer en el seu moment. Només volia fer l'esforç d'adonar-me que hi ha pensaments que tinc de forma recurrent.

Doncs ho torno a dir: no hi estic d'acord. No és cert que si vols fer quelcom trobes la forma de fer-ho, i que "qui no ho fa troba excuses". No és cert que el que ens passa a la vida està a les nostres mans i tot són accions que podem fer per canviar coses. Nooooo noooo... Sento trencar-vos aquest món de coolness i de fantasia, aquest món d'alimentar-nos l'ego dient als demés que nosaltres tenim èxit i ells no, però que en realitat si ells vulguessin en podrien tenir. Ens elevem a la categoria de consellers vitals de la resta de les persones. No és així. Hi ha moltes, moltíssimes coses que depenen d'aquell concepte tan estrany que anomenem atzar. Si les conseqüències de l'atzar són positives de vegades en diem sort. I aquí és on està la gràcia: sempre pots dir que en realitat no era atzar, que tu sempre tens el control de la teva vida i que no és que et passin coses imprevistes amb resultat positiu no; el que passa és que tu ja ho tenies previst, perquè has fet accions de forma conscient per tenir un resultat positiu. Ah si? Doncs si és així perquè no ho has previst abans? Realment creus que ets amo de l'atzar?

Ull, que no estic dient que res depengui de nosaltres, ni que no puguem canviar coses, ni fer accions amb conseqüències conegudes. És clar que podem fer coses. És clar que hi ha coses que podem canviar conscientment. És clar que hi ha coses que són a les nostres mans.

El que dic és que estic cansat de sentir parlar de móns de fantasia en què tots els problemes tenen una solució i a més és una solució al nostre abast. No. No tots els problemes tenen solució. De vegades (sovint!) les nostres accions no tenen conseqüències només positives o només negatives, i això és el que fa que sigui difícil decidir.

On hem nascut, qui són els nostres pares, quin és el color del nostre cabell, o si som més guapos o més lletjos són coses que ens han tocat per atzar. En aquest sentit és una sort haver nascut en una de les zones riques del món, on tenim cobertes les necessitats bàsiques, i on ens podem permetre el luxe de filosofar a Internet còmodament des d'un ordinador portàtil. Hi ha moltes més coses que no podem controlar. De vegades penso inclús que les úniques coses mínimament importants són fruit de l'atzar. I em preocupa perquè l'única cosa que un pot fer amb l'atzar és esperar. Esperar i anar mirant què passa, cap on duu el camí, o quins obstacles són els que barren el camí.

Potser és que no tinc paciència. O potser és que no emprenc les accions adequades. O potser les dues coses. Potser és que tinc una falsa idea de justícia en què cadascú es mereix unes coses o unes altres. És més, si la tinc, m'està ben empleat per burro. Serà que no hem vist prou cops el que passa amb la resta d'animalons de la Terra? Hi ha justícia per a ells? Que va home. Hi ha atzar. Tu ets un petit insecte que neixes amb uns gens i amb unes petites mutacions imprevisibles fruit de l'atzar. Que els teus gens t'afavoreixen? Doncs perfecte. Que no? Doncs mala sort. I ja està. És així com funciona. És igual que siguis un bon insecte. És igual que ho hagis donat tot, perquè si et toca ser devorat en ple vol, ho seràs, i els teus gens acabaran a l'estómac d'un altre. És la gràcia de l'evolució, que no afavoreix els éssers més civilitzats, ni els més nets, ni els que es plantegen si tot depèn d'ells o no. Afavoreix els millor adaptats, com deia Darwin.

L'avantatge que té l'insecte és que segurament no es queixa sobre el que li ha tocat ser. Ho accepta i punt, perquè sap que no pot fer-hi res més. Que és allò amb el que li tocarà viure, li agradi o no.

Bé, no sé si aquesta entrada s'entendrà gaire. Torno al punt que deia al principi: no estic d'acord amb la gent que diu que "tot depèn de tu". I cada cop que veig un d'aquests missatges suposadament motivacionals, em pregunto a qui afavoreixen, a banda del seu propi ego.