DSL-2740B: DNS via DHCP doesn't work

I recently bought a D-Link DSL-2740B ADSL2+ router to replace my half-broken DSL-G624T. It looks like a good router and access point; it implements the 802.11n wireless protocol.

However there's a remarcable bug in the DSL-2740B regarding DHCP and DNS. When you configure the router to deliver IP addresses via DHCP (I'd say that's the most typical case), it fails to deliver the DNS server you configured in the router. Instead, it will deliver the router's own IP address, no matter how hard you try.

This would be sorta OK if at least the router relayed DNS queries to your configured DNS server. But it doesn't.

I tried the latest firmware and as of this writing the bug is still not fixed. So what's the solution? Well, quite regretfully, there isn't any. You basically have three options:

1. Manually configure your clients to use the DNS server of your choice (and eventually a static IP address). This is the most straightforward solution but it completely defeats the purpose of DHCP, and it plainly sucks when you've got windows clients or mobile phones connecting to your wireless network.

2. Let someone else be the DHCP server. You can use another router or access point, or even a home server, like I do. This solves the problem since you can configure the DSL-2740B to relay DHCP queries to different server than himself (and luckily it does it well!).

3. Buy yourself a new router. Because quite frankly, this model has been around for more than a year, there've been several firmware revisions by D-Link and none of them fixes the issue. I wouldn't count on them fixing it. So if you need full DHCP support and do not like or cannot afford any of the two previous solutions, I'd directly recommend you to exchange your router for a different one.

Another thing I don't understand about this router is D-Link are selling it as a 300Mbps Wi-Fi access point. But the ethernet ports are fast ethernet and not gigabit ethernet. That means it can only deliver 100Mbps to the wired network. So what's the point of having a 300Mbps acces point? Does D-Link assume all my clients are wireless? Then why do they include ethernet ports at all?

There are two things I like about this router in comparison with the DSL-G624T, though:

1. It is easier to configure port-forwarding rules. You just tell it the ports you want to forward and the IP address to which you want to forward the packets. No more dealing with "user rules" and absurd settings. Plus, it tells you how many forwarding rules are available.

2. It does local loopback! Simply put, that means if you access your device using its external IP address instead of the local one, it will act as if you were accessing your network from outside instead of showing you the router's admin web page. While that may not seem important, it is crucial if you run a home server because it saves you from having two virtual hosts for everything: one for accessing services from within the network and one for accessing them from outside.

I hope this helps!

Sóc en Bruce Willis

No, no sóc calb, ni medeixo un metre amb vuitanta-tres centímetres (importantíssim el detall que ens dóna la wikipedia) ni parlo anglès amb accent nordamericà. Val la pena avisar això en el primer paràgraf per no crear falses il·lusions.

Més aviat em referia a que m'identifico amb el doctor Malcom Crowe, el personatge que interpreta Bruce Willis a la pel·lícula El Sisè Sentit. No perquè sigui psicòleg, no. No tinc especial simpatia pels psicòlegs. Més aviat per la cara de panoli que se li queda quan el nen al qual està tractant, en Cole Sear (interpretat per Haley Joel Osment, que per cert, a lo tonto ja té 22 anyets el nen) li diu per enèssim cop que en ocasions veu morts i ell i l'espectador se n'adonen que, efectivament, ell també està mort i que ho ha estat durant la major part de la pel·lícula. Ja deia jo que en Bruce Willis només parlés amb el nen…

Doncs una mica és això. No em sorprendria que se m'acostés un nen i em digués que en ocasions veu gent morta i que, a mode d'informació, jo també ho estic. Perquè la sensació és ben extranya. Tot sembla real; els meus dits poden sentir el tacte del teclat en què escric aquestes paraules. La llum del sol escalfa. L'entrepà de xorisso té gust de xorisso, suposant que aquest sigui el gust real del xorisso. Sí, tot sembla real. Excepte pel fet que tot és com estar inmers en una pel·lícula molt aconseguida. Tot es desenvolupa d'una manera que sembla que hagi escrit algun guionista. Però no s'hi pot interactuar més que a un nivell molt bàsic. Les persones són com autòmates que poden donar unes respostes limitades, justetes per passar el test de Turing.

Si no estigués en aquesta realitat no passaria absolutament res. Perquè de fet no hi sóc. Sóc un dels morts que veu en Cole Sear. No puc esperar cap senyal de la realitat adonant-se de la meva presència, ni puc canviar res. Només mirar la pel·lícula, que per cert, és una barreja entre un drama i un thriller psicològic. Només espero que no duri eternament, i que el teló caigui quan abans millor.

Inverted Pyramid

disconsolateness
irresponsiveness
dissatisfaction
motionlessness
desirelessness
imperviousness
cheerlessness
insensitivity
insensibility
hopelessness
restlessness
joylessness
unhappiness
disinterest
hollowness
loneliness
desolation
alienation
dispassion
emptiness
bleakness
dysphoria
distress
coldness
silence
despair
sadness
anxiety
sorrow
apathy
grief
less&
less
.

Tot depèn de tu

Sembla ser que és cool dir que tot el que fas depèn de tu. Que la teva vida està completament a les teves mans i que allò que passi és conseqüència de les teves accions. Això s'acaba transformant en una altra afirmació: si no ocorre allò que vols, és perquè no estàs duent a terme les accions perquè allò ocorri.

Això ho sento dir tot sovint. És freqüent veure-ho al twitter. Avui ho deia en Pau i el retwittava n'Oriol. I els trio a ells perquè són les frases que recordo d'avui, però d'aquestes se'n veuen cada dia.

No és el primer cop que escric sobre això. A 7 de desembre criticava una afirmació de la Vanessa al seu post La suerte, en què deia que la suerte se la hace uno. No pretenc tornar-la a criticar ara perquè ja ho vaig fer en el seu moment. Només volia fer l'esforç d'adonar-me que hi ha pensaments que tinc de forma recurrent.

Doncs ho torno a dir: no hi estic d'acord. No és cert que si vols fer quelcom trobes la forma de fer-ho, i que "qui no ho fa troba excuses". No és cert que el que ens passa a la vida està a les nostres mans i tot són accions que podem fer per canviar coses. Nooooo noooo... Sento trencar-vos aquest món de coolness i de fantasia, aquest món d'alimentar-nos l'ego dient als demés que nosaltres tenim èxit i ells no, però que en realitat si ells vulguessin en podrien tenir. Ens elevem a la categoria de consellers vitals de la resta de les persones. No és així. Hi ha moltes, moltíssimes coses que depenen d'aquell concepte tan estrany que anomenem atzar. Si les conseqüències de l'atzar són positives de vegades en diem sort. I aquí és on està la gràcia: sempre pots dir que en realitat no era atzar, que tu sempre tens el control de la teva vida i que no és que et passin coses imprevistes amb resultat positiu no; el que passa és que tu ja ho tenies previst, perquè has fet accions de forma conscient per tenir un resultat positiu. Ah si? Doncs si és així perquè no ho has previst abans? Realment creus que ets amo de l'atzar?

Ull, que no estic dient que res depengui de nosaltres, ni que no puguem canviar coses, ni fer accions amb conseqüències conegudes. És clar que podem fer coses. És clar que hi ha coses que podem canviar conscientment. És clar que hi ha coses que són a les nostres mans.

El que dic és que estic cansat de sentir parlar de móns de fantasia en què tots els problemes tenen una solució i a més és una solució al nostre abast. No. No tots els problemes tenen solució. De vegades (sovint!) les nostres accions no tenen conseqüències només positives o només negatives, i això és el que fa que sigui difícil decidir.

On hem nascut, qui són els nostres pares, quin és el color del nostre cabell, o si som més guapos o més lletjos són coses que ens han tocat per atzar. En aquest sentit és una sort haver nascut en una de les zones riques del món, on tenim cobertes les necessitats bàsiques, i on ens podem permetre el luxe de filosofar a Internet còmodament des d'un ordinador portàtil. Hi ha moltes més coses que no podem controlar. De vegades penso inclús que les úniques coses mínimament importants són fruit de l'atzar. I em preocupa perquè l'única cosa que un pot fer amb l'atzar és esperar. Esperar i anar mirant què passa, cap on duu el camí, o quins obstacles són els que barren el camí.

Potser és que no tinc paciència. O potser és que no emprenc les accions adequades. O potser les dues coses. Potser és que tinc una falsa idea de justícia en què cadascú es mereix unes coses o unes altres. És més, si la tinc, m'està ben empleat per burro. Serà que no hem vist prou cops el que passa amb la resta d'animalons de la Terra? Hi ha justícia per a ells? Que va home. Hi ha atzar. Tu ets un petit insecte que neixes amb uns gens i amb unes petites mutacions imprevisibles fruit de l'atzar. Que els teus gens t'afavoreixen? Doncs perfecte. Que no? Doncs mala sort. I ja està. És així com funciona. És igual que siguis un bon insecte. És igual que ho hagis donat tot, perquè si et toca ser devorat en ple vol, ho seràs, i els teus gens acabaran a l'estómac d'un altre. És la gràcia de l'evolució, que no afavoreix els éssers més civilitzats, ni els més nets, ni els que es plantegen si tot depèn d'ells o no. Afavoreix els millor adaptats, com deia Darwin.

L'avantatge que té l'insecte és que segurament no es queixa sobre el que li ha tocat ser. Ho accepta i punt, perquè sap que no pot fer-hi res més. Que és allò amb el que li tocarà viure, li agradi o no.

Bé, no sé si aquesta entrada s'entendrà gaire. Torno al punt que deia al principi: no estic d'acord amb la gent que diu que "tot depèn de tu". I cada cop que veig un d'aquests missatges suposadament motivacionals, em pregunto a qui afavoreixen, a banda del seu propi ego.

Hydrometra stagnorum

És el nom científic d'una espècie del grup dels hidromètrids, que popularment coneixem com a sabater. És un insecte que podem trobar a tolls i rius, i és conegut per la seva capacitat de caminar per sobre l'aigua, gràcies a unes potes que estan cobertes per pèls hidròfobs (això és, que repel·len l'aigua) i a la tensió superficial de l'aigua.

Aquesta introducció només em serveix per utilitzar aquest animaló de metàfora. I és que els sabaters llisquen per la superfície, i mai s'enfonsen. Es miren el fons del riu des de dalt, pràcticament sense mullar-se. Ells viuen al riu però no saben què significa viure al riu com si fossin una truita (de les de peix, no les d'ous). I és així tota la seva vida.

Sovint em fa la sensació que visc completament a la superfície. Que per molt que intenti enfonsar les potetes a l'aigua no aconsegueixen traspassar-ne la membrana invisible que la recobreix. És una sensació de viure en un estat constant d'alienació. Com si fos un infiltrat en un món d'actors, com al Show de Truman o a Matrix. Tot és fals, postís, poc reactiu, i té en qualsevol cas relació amb una realitat de la que no estic segur de formar-ne part.

Quan parlem de relacions entre persones l'efecte encara és molt més exagerat. Ordres de magnitud més gran. Cada persona és una gran gota d'aigua amb la seva propietat física de la tensió superficial; una gota que de cara al món presenta una membrana invisible sobre la qual les fràgils potes dels sabaters llisquen.

No és que cregui que no es puguin veure algunes (no pas totes!) coses d'una forma una mica més transcendent. Tampoc és que cregui que no és possible tenir relacions una mica més profundes amb les persones. Sí, algun cop passa, fugaçment. Però la major part del temps, amb la major part de la gent, amb la major part de les coses, tot es queda a la superfície, tot consisteix en caminar mirant com passen els peixos de colors per sota, tot preguntant-se què deuen pensar, on deuen anar, quins són els seus desitjos i els seus temors.

Però quan et toca ser un Hydrometra, ho ets per tota la vida i no pots fer res per canviar-ho.

Foto per fturmog amb llicència Creative Commons

Impuesto por copyright: €3,40

Fa un parell de dies, després que s'espatllés definitivament defiant, el servidor de casa, vaig decidir que era hora que prengués el relleu un Mac mini. No és una màquina molt potent, però és el mac més assequible, ocupa poc espai i, sobretot, no fa gens de soroll, de manera que pot estar encès tota la nit sense gaire problema.

El que m'ha motivat a escriure aquesta entrada és la factura per la compra del Mac mini. En total puja a uns 600 euros, que ja és el que val la màquina (amb una amplicació de memòria, tot sigui dit). Però d'aquest import, hi ha 3,40 € que apareixen com a concepte impuesto por copyright.

O el que és el mateix, atracament a mà armada, 3,40 euros. D'acord, un pot pensar que no es tracta d'un import gaire elevat, i per descomptat no és gaire elevat en proporció al total de la factura. Però la pregunta és òbvia: per què? Per què haig de pagar uns diners a una màfia? Quin dret tenen a cobrar aquest import?

Aquesta màquina es farà servir per posar-hi un servidor de subversion, de DNS, un apache i contingut meu sobre el que jo tinc el copyright, com per exemple les fotos de les meves vacances. En concepte de què pago els 3,40€ llavors? Algú m'ho pot explicar?

Però és més. Com si vull fer servir la màquina per posar-hi contingut sobre el que no tinc el copyright i pel qual no he pagat. M'és igual. Aquesta tarifa no m'eximeix de la responsabilitat que això suposaria. Per tant quin sentit té pagar-la? Per què no paguem tots un impost per assassinat? No sigui cas que algun dia ens doni per matar algú. Així anem cobrint les despeses.

M'emprenya i m'emprenya molt que mentre jo haig de treballar per guanyar aquests 3,40 euros, gentussa com en Ramoncín només ha de seure i veure com milers de curritos li paguen la jubilació.

La SGAE com a societat i els artistes, autors i editors membres no em mereixen cap tipus de respecte. Són esclaus d'un model cultural obsolet i de la seva incompetència i incapacitat d'adaptar-se a una societat que canvia. La SGAE és la pitjor representació del ordeno y mando, de fer les coses a cop de decret, del lobbying més ranci i caspós d'una Espanya que em pregunto si ha canviat gaire en els darrers cinquanta anys.

I no passa res, perquè aquests personatges poden treure un tema com aquest al Congrés dels Diputats i fer que una majoria parlamentària que es fa dir d'esquerres aprovi el cobrament d'aquest impost que em pregunto com de diferent és del de qualsevol màfia que giri al voltant del crim organitzat.

Pagaria a gust els 3,40€ si el concepte fos impost per emissions de CO₂. O impost per millorar l'educació pública. O impost perquè no s'hagi de paralitzar el país quan neva. Clar, que això és pensar d'una forma massa utòpica i oblidar-me que vivim en un país infestat de paràsits.

És narcisista aquest bloc?

Parlàvem l'altre dia amb uns amics sobre el caràcter habitualment egocèntric i narcisista dels bloggers, i de com els seus blocs els serveixen per alimentar el seu ego, com estan contínuament mirant quantes visites tenen o quants comentaris als seus articles, o qui els enllaça.

Quan parlava dels bloggers en tercera persona, em van fer veure que tenia sentit que m'inclogués al grup, ja que jo també tinc un bloc i en qualitat de blogger també sóc narcisista.

No penso que aquest bloc (o jo mateix) sigui narcisista ni tinc l'autoestima tan pujada com el blogger mig. Normalment acostumo a dir que no m'importa qui em llegeix perquè en la majoria de casos és cert. No obstant això, em van donar bons arguments a favor de la hipòtesi que sóc igual d'egocèntric que la resta de bloggers.

Un dels més rellevants ateny l'idioma en què escric. El passat agost ja vaig escriure un article sobre el millor idioma per escriure al twitter o al bloc arran d'una conversa similar. I fins i tot és un tema que tractava (menys profundament, tot sigui dit) en el primer post d'aquest bloc.

L'argument és el següent: la meva llengua materna és el català, i tot allò que no escrigui en català requereix d'un esforç extra per traduir-ho mentalment (esforç que naturalment serà més o menys gran segons el coneixement de l'idioma destí). Com que en aquest bloc escric en diversos idiomes (incloent l'anglès i l'alemany en alguna ocasió, que definitivament no són llengües que pugui considerar maternes com el català o el castellà), això ens porta a dir que:

• Quan escric en anglès o en alemany en realitat és per semblar més modern i presumir dels meus coneixements d'idiomes, si se li pot dir així.

• Quan escric en un idioma diferent del català, és perquè penso en una audiència concreta pel meu contingut, i per tant no es pot dir que no m'importi qui em llegeixi.

El raonament d'alguna manera és que des del moment en què el contingut no és espontani (i deixaria de ser-ho en el moment en què haig de fer un esforç per canviar d'idioma), ja estic construint un "producte" per a una audiència, i per tant em preocupa aquesta audiència, o la seva reacció, i per tant el bloc es converteix en un alimentador del meu ego.

He de dir que agraeixo sentir aquests comentaris perquè em fan pensar força. Crec que tenen bona part de raó, tot i que discrepo en alguns punts. El primer punt de discrepància és el fet que escrigui en anglès o en alemany per presumir. Està clar que si no em sentís còmode escrivint en aquests idiomes no ho faria. Crec que la idea és més aviat: "posats a escriure en un idioma que no sigui el teu matern per adaptar el contingut a una determinada audiència, què més et dóna que sigui castellà que anglès".

Estic d'acord en el punt que des del moment que em preocupa l'audiència, ja no puc dir que no m'importa qui em llegeix. Això és totalment cert. La decisió sobre el tema i l'idioma d'un article alguns cops involucra pensar en qui llegirà allò, i per tant no és gaire coherent dir que no m'importa. Així que sí, m'importa. El que no m'importa és estar mirant contínuament les estadístiques del bloc per veure qui hi entra o quantes visites o pàgines vistes té. Això m'és ben igual. Potser hi ha articles que no ha llegit ningú. M'és igual.

El segon punt amb què no estic gaire d'acord té a veure amb l'espontaneïtat de cada article. Crec que el fet de donar-li forma a un fons no significa que el fons hagi de ser menys genuí. Reconec que fa un any no hagués dit això ni en broma. Però crec que de vegades la forma importa. Hi ha hagut vegades que he escrit articles arran de converses que vaig tenir amb en Gustavo, amb qui parlava normalment en castellà. No per això eren articles menys espontanis o converses menys genuïnes. Simplement la forma acompanyava el fons. I crec que això passa sovint, en blocs i en la comunicació verbal fins i tot. De vegades és necessari dotar d'una mica de forma al missatge, i no per això som menys nosaltres, ni estem dient mentides ni faltant a la nostra manera de ser. Amb tot, sóc un gran amic del fons sobre la forma, i reconec que m'agrada quan puc comunicar un fons sense preocupar-me molt per la forma. M'encanta quan m'entenen i m'encanta aquella gent que puc entendre sense que m'hagin d'embolcallar el missatge amb paper de regal i un llacet.

També m'agradaria afegir que això no és un diari personal. No escric tot el que penso. Intento ser el més genuí i sincer possible. Però no dic tot el que em passa pel cap, ni dóno noms i cognoms de persones quan de vegades m'agradaria donar-los. El que publico aquí és completament públic, ho pot veure tothom sense cap tipus de restricció. I de la mateixa manera que al Món Real™ no compartim tots els nostres pensaments amb tothom, tampoc ho faig al món online.

Quan vaig començar aquest bloc, pretenia ser una mena de "diari personal públic". És a dir, un lloc on publicar les coses que penso, evidentment tenint en compte que són accessibles a tothom (res d'intimitats, vaja). Pensava que seria positiu poder fer l'exercici (una mena de catarsi inclús) de plasmar per escrit els meus pensaments, però amb l'avantatge d'haver de restringir la informació que publicava. El bloc tenia un nom en llatí perquè volia utilitzar un idioma "neutre" i alhora mostrar la meva inclinació pels pensaments racionals. A més, sempre he criticat els blocs que tenen el nom del seu autor, precisament perquè em semblen egocèntrics.

Un dia, no obstant, vaig decidir canviar el nom al bloc. Em va semblar que era restringir-se massa anar de racional per la vida i amb títols en llatí. Vull tenir llibertat per escriure el que em sembli al bloc, sense pensar què diran, o si em visitarà molta o poca gent. No vull ser popular. No apareix el meu nom real enlloc en aquest bloc.

Aprofito aquest article (si és que el llegeixen!) per agrair als meus amics aquests comentaris. Em fan pensar molt i descobrir coses del món (i de mi mateix) que no coneixia o sobre les que tenia una idea equivocada. I això m'agrada molt. Gràcies.