test js

Test

La música de l'anunci d'Estrella Damm 2010

La cançó es diu Applejack i és del grup australià The Triangles, que em fa l'efecte que es faran famosos a partir d'aquest spot televisiu.



La veritat és que l'anunci m'ha agradat força. Crec que és un gran encert per part de la marca i una molt bona feina dels publicistes. Crec que l'any passat ja ho van encaminar força bé amb l'anunci situat a Menorca (que aquest any han continuat) i una música estiuenca d'aquelles que s'enganxen. Però a mi la música d'aquest any i l'anunci en general m'agraden més.

L'anunci en sí és bastant simple: mentre sona la música, es veuen seqüències de gent fent activitats amb què són feliços, en alguns casos prenent la cervesa que anuncien (però no en tots, que igual seria abusar). Són seqüències festives, molt de vacances i d'estiu. A veure, tampoc ens enganyem. L'espot es pot resumir en quelcom tipus gent rient - noia en bikini - gent en un vaixell - noia en bikini - gent a la platja tocant la guitarra - dues noies en bikini. Tot i així crec que transmet molt bé la sensació de felicitat. Veure l'anunci anima, veure les petites històries que s'hi expliquen en pocs segons, veure paisatges tranquils, assoleiats, lliures d'aquelles coses que ens poden irritar en el dia a dia.

I la música en sí també anima força. A mi quan me la poso m'ajuda a treure-li ferro a coses que em preocupen i a apreciar una mica millor aquelles coses bones que tinc, que són poquetes, però hi són. No està pas malament per una cançó, no?

(i per cert, no, no hi és a l'spotify. Un motiu per no ser usuari premium :p)

Aquí va la lletra de la cançó. Algú s'anima a cantar-la amb mi? :D

Raise your hands and sing it with me
Sometimes the strongest and most wonderful things
are those we cannot see

pa pa pa pa pa pa pararara x 4

pa pa papaparara x 4

One, two, one, two, three, four!

Raise your hands and sing it with me
Sometimes the strongest and most wonderful things
are those we cannot see
Sing a song (pa pa, papaparara)
Sing a song (pa pa, papaparara)
about how
things seem more important at night

Raise your hands and sing it with me
Sometimes the strongest and most wonderful things
are those we cannot see
Sing a song (pa pa, papaparara)
Sing a song (pa pa, papaparara)
about how
personae seem more important at night

So sing apples, sing drumkits
sing moonlight, sing lungfish (lungfish!)
sing a song (sing a song!)
mitochon- (wow wow wow oh)
-dria (wow wow wow wow wow ooh)

Raise your hands and sing it with me (ooooh oooooh)
Sometimes the strongest and most wonderful things
are those we cannot see
sing apples, sing drumkits
sing moonlight, sing lungfish

Raise your hands and sing it with me
Sometimes the strongest and most wonderful things
are those we cannot see

Pa pa pa pa pa pa pararara
Pa pa pa pa pa pa pararara

Pa pa, pa pa parara
Pa pa, pa pa parara...

Missatge en una ampolla

Aquest és un post sense imatge associada, i probablement l'única metàfora es trobi al títol. És un missatge en una ampolla perquè això és un post que escric per a un jo d'un altre instant del temps. És una entrada que tenia pensada escriure fa un parell de dies, que em sentia mig positiu. La idea era escriure alguns pensaments que m'hagin ajudat a mantenir-me positiu perquè quan no ho estigui pugui rellegir-los i potser m'ajudin.

Fa temps vaig llegir un llibre de David Burns (un psicòleg, imagina't) que venia a donar la seva visió de com ser feliç. Tot el llibre girava entorn a la idea que per ser feliç has de ser feliç amb tu mateix i no dependre de ningú més, i que a partir d'aquí tota la resta.

No vull convertir aquest post en una crítica del llibre o de l'autor perquè tampoc en treuria gaire. Però sí que m'agradaria fer-lo servir de base per a alguns punts que m'agradaria que el Zouave del futur llegeixi quan no estigui en el seu millor moment.

Racionalitzar

El llibre proposava tot d'exercicis més o menys infantils que tenien com a objectiu que el pacient racionalitzés els seus temors. Per exemple, considerar com a possibilitat real que si algú no et truca és perquè pot tenir molta feina, o que realment a la gent li és bastant igual què vas fent pel carrer.

La veritat és que al principi ho veia com una tonteria, perquè era obvi que jo ja racionalitzava tots aquests pensaments. Doncs no. Precisament tot el contrari! Mira que em considero un tio racional. Però en aquests moments, precisament en aquests moments, és quan la racionalitat tremola i dóna pas a tot tipus de pensaments estrambòtics. Explicacions de la realitat que des d'un punt de vista (el meu!) semblen versemblants. I a mida que se li dóna voltes al tema, encara ho són més i més, fins al punt de descartar la resta d'explicacions. I ja ho tenim, una realitat inferida a partir de... no res.

No muntar-se pel·lícules

En realitat és el mateix que el punt anterior. Em conec (et conec, Zou!) i sóc especialista en la cinematografia mental. Molts cops les coses són més aviat tirant a simples, al més pur estil navalla d'Occam. Ull, no sempre. Però molts cops sí. El que passa és que costa desfer-se d'una pel·lícula un cop ja te l'has inventada. Sembla tan real! I tan creïble! Com ha de ser sinó!

Raonar sobre l'evidència

És fàcil distingir entre fets i suposicions. Els fets són esdeveniments demostrables, contrastables, observables per múltiples observadors. Les suposicions són difícilment contrastables. Els raonaments cal fer-los sobre els fets, mai sobre les suposicions. Les suposicions porten a les pel·lícules mentals. I al final tens una història que, de nou, potser és digna de Hollywood, però no se sustenta en res. Simplement en hipòtesis que mai verificaràs, o en temors, o en idees que un cop et van passar pel cap.

Hi ha una segona lectura d'això, que és fer cas als fets. Moltes vegades no és que es facin raonaments basats en la suposició sinó que s'ignora l'evidència. Veus que passa un fet A. I al cap d'un temps torna a passar A. I al cap d'un temps un altre cop torna a passar A (nota: també serveix el negat d'A!). Doncs coi, assumeix que A ocorre periòdicament! No vulguis pretendre que en realitat ocorre B, si no estàs parant de veure que ocorre A! Però no, el cervell és així. Al cervell li agrada pensar que igual és B, perquè igual la percepció continua d'A falla, igual, per algun motiu conspiranoide A no és tota la veritat.

Acceptar la realitat

Aquest és segurament el punt més dur. El llibre l'intentava suavitzar molt. Per exemple, que ningú t'estima (en l'àmbit més ampli de la paraula), doncs cap problema, perquè en realitat hem dit que eres feliç només amb tu mateix! Que et deixa la parella? Ei, doncs segur que és més feliç! I així tota l'estona. Que no t'agafen per una feina? No passa res, és que segurament no hagués funcionat i ara estaràs en un lloc millor.

Discrepo bastant de l'aproximació del llibre perquè em sembla una mica hipòcrita. Perquè va molt en la línia de "tu ets l'únic responsable de la teva felicitat" i això cada cop m'ho crec menys. Sí sí, la mare Teresa de Calcuta era molt feliç. Sí. Ara anem a cadascuna de les persones que estan patint en aquest planeta i els hi diem: tio, que depèn de tu! no sé com no ets feliç si tens... una palmera al teu desert!

Però sí que hi ha una cosa que em va agradar del llibre i que en algun moment m'ha servit, i per això crec que val la pena escriure. I és que acceptar la realitat vol dir acceptar la realitat. No vol dir acceptar la pel·lícula. No vol dir acceptar la meva idea del món. La realitat són els fets. Això ho podem acceptar. Ho hem d'acceptar, inclús. Que una persona que estimàvem ja no hi sigui és un fet que forma part d'una realitat i no tenim més remei que assumir-ho com a cert per seguir vivint. Que mai aconseguirem tal o qual objectiu a la vida no és una realitat, és una visió de futur (l'home en deia self-fulfilling prophecy) i no és quelcom que s'hagi d'acceptar.

Un però, no obstant, és la manca de feedback positiu. Que sol passar. I és un fet. I llavors què fem? És una self-fulfilling prophecy o simplement un fet fàcilment extrapolable?

Oblidar i desmetrificar

Aquesta no és del llibre, és meva. Més que oblidar, és no recordar tan intensament. De vegades em passa (segur que no sóc l'únic) que recordo a algú una conversa que hem tingut prèviament (durant el dia, o durant l'any), que per mi ha estat rellevant, i l'altre no se'n recorda. Pot ser frustrant. Però en essència el que passa és que la gent ens oblidem de moltes coses. La gent li dóna poca importància a gairebé tot. Per tant, millor no gravar-ho tot amb foc al cervell. Segur que un esdeveniment que sembla important en realitat no ho és.

Desmetrificar és una paraula inventada que es refereix a deixar de medir determinades coses. Potser és algun transtorn, vés a saber, però de vegades em trobo medint coses inconscientment. Com per exemple, amb quina freqüència parlem tu i jo en mitja? O quants dies sóc capaç d'aguantar en positiu? O coses per l'estil (o pitjors! :D). Suposo que és una mena d'entreteniment mental, una mena d'intent de convertir fets i pensaments difusos en quelcom més numèric, més fàcilment interpretable. I sí, els números ajuden força. Si ha baixat la freqüència amb què tu i jo parlem, potser vol dir alguna cosa. Però potser no vol dir res. Què t'aporta mesurar aquest valor? Pintar una bonica gràfica?

Fer el que et digui el cor

Val, el cor és una metàfora. L'òrgan com a tal només bombeja sang per tot l'organisme. Es contradiu una mica amb els punts anteriors, però de vegades l'excés de racionalitat ens ofusca. A mi especialment m'ofusca quan és falsa racionalitat, quan és d'aquella que no està basada en fets, o que no sé ben bé si està basada en fets o no. Llavors sol ser millor fer el que et diu el cor. Do what feels right. Tant si surt bé com si no, sentiràs la decisió com a teva.


El Zouave actual es creu poca cosa del que ha escrit més amunt. Però valia la pena enviar el missatge en una ampolla. En algun moment pot convenir llegir-lo.

Desert

Qui més qui menys, tots estem familiaritzats amb el concepte de desert. Mai hi he estat en un de veritat. I ja m'imagino que no tots els deserts són iguals. Segur que el Gobi és ben diferent del Sáhara; segur que la zona del Teneré és prou diferent de la resta del Sáhara; segur que la cosa canvia quan ens n'anem al desert de Mojave al sud de Califòrnia, i encara més als deserts polars.

Però tant és. Tots hem vist fotografies, pel·lícules i hem llegit històries ambientades en el desert. El desert sembla que tingui una capacitat innata de transmetre sentiments. La seca sorra del color de l'or. La calor. El fred. El vent afaiçonant les dunes al seu gust. La nit.

De vegades penso en metàfores, suposo que intentant trobar explicacions que són difícils de trobar a la realitat, o simplement com una mena de joc. I evidentment el desert es presta a ser una d'aquestes metàfores. Sí, és una mica estrany, ja ho sé. Ja ho sé que tu no et fas aquests cabdells mentals. Tens sort. Suposo que no t'importarà que em consoli donant-li voltes al cap a una idea. Probablement sigui una de les coses més innòcues que es poden fer.

Pensar en la vida com un desert. Com viure en un desert. Em pregunto si algú podria resistir-ho. Quina seria la motivació de viure en un entorn tan hostil en tants aspectes. No podem negar l'evidència: si fos un lloc agradable per viure, estaria ple de vida. Però bé, assumim pel bé de la metàfora que parlem d'un desert on si més no les necessitats bàsiques de menjar i aixopluc estan cobertes.

Veig tota aquesta gent que és tan feliç, o si més no afirma ser-ho, donant consells al pobre desgraciat que li ha tocat viure en aquest desert imaginari. Què li dirien? Ho has de positivitzar! Tu pots canviar-ho! La teva felicitat depèn de tu!

O n'hi ha una altra que pretén ser realista però que també m'agrada molt: Has d'acceptar la situació tal com és!

Clar home, clar. Si és que en el fons és veritat. En el fons tens tres opcions:

1. Acceptes que t'ha tocat viure en un desert. Que és una autèntica merda, però és el que t'ha tocat. I dones gràcies per les coses que no són dolentes. Perquè tens una palmera d'on pots agafar uns dàtils i sobreviure. Oh, gràcies perquè podria no tenir la palmera. Sort de la palmera. Sóc feliç.

2. Fa anys que te n'has adonat que t'ha tocat viure en un desert, però no et fa feliç. I saps que seràs infeliç tota la vida perquè la teva vida és aquell desert, carent de tot, on tot és horitzó i on no hi ha res que t'impulsi a caminar. Infeliç. Sense enganyar-te a tu mateix. I conscient que el que t'ha tocat és una merda, diguin el que diguin.

3. Et penges d'una palmera i acabes amb tot plegat. Ni feliç ni infeliç. Simplement res més. Passes a ser un gra més de sorra en la immensitat del desert, i en la immensitat del temps.

El desert té una cosa bona, però. I és que de nit es veuen els estels. Desenes d'altres móns possibles brillant tímidament. Móns diferents, móns llunyans, móns que mai trepitjarem, perquè casa nostra és a les dunes.

Foto Creative Commons per Horizon.

DSL-2740B: DNS via DHCP doesn't work

I recently bought a D-Link DSL-2740B ADSL2+ router to replace my half-broken DSL-G624T. It looks like a good router and access point; it implements the 802.11n wireless protocol.

However there's a remarcable bug in the DSL-2740B regarding DHCP and DNS. When you configure the router to deliver IP addresses via DHCP (I'd say that's the most typical case), it fails to deliver the DNS server you configured in the router. Instead, it will deliver the router's own IP address, no matter how hard you try.

This would be sorta OK if at least the router relayed DNS queries to your configured DNS server. But it doesn't.

I tried the latest firmware and as of this writing the bug is still not fixed. So what's the solution? Well, quite regretfully, there isn't any. You basically have three options:

1. Manually configure your clients to use the DNS server of your choice (and eventually a static IP address). This is the most straightforward solution but it completely defeats the purpose of DHCP, and it plainly sucks when you've got windows clients or mobile phones connecting to your wireless network.

2. Let someone else be the DHCP server. You can use another router or access point, or even a home server, like I do. This solves the problem since you can configure the DSL-2740B to relay DHCP queries to different server than himself (and luckily it does it well!).

3. Buy yourself a new router. Because quite frankly, this model has been around for more than a year, there've been several firmware revisions by D-Link and none of them fixes the issue. I wouldn't count on them fixing it. So if you need full DHCP support and do not like or cannot afford any of the two previous solutions, I'd directly recommend you to exchange your router for a different one.

Another thing I don't understand about this router is D-Link are selling it as a 300Mbps Wi-Fi access point. But the ethernet ports are fast ethernet and not gigabit ethernet. That means it can only deliver 100Mbps to the wired network. So what's the point of having a 300Mbps acces point? Does D-Link assume all my clients are wireless? Then why do they include ethernet ports at all?

There are two things I like about this router in comparison with the DSL-G624T, though:

1. It is easier to configure port-forwarding rules. You just tell it the ports you want to forward and the IP address to which you want to forward the packets. No more dealing with "user rules" and absurd settings. Plus, it tells you how many forwarding rules are available.

2. It does local loopback! Simply put, that means if you access your device using its external IP address instead of the local one, it will act as if you were accessing your network from outside instead of showing you the router's admin web page. While that may not seem important, it is crucial if you run a home server because it saves you from having two virtual hosts for everything: one for accessing services from within the network and one for accessing them from outside.

I hope this helps!

Sóc en Bruce Willis

No, no sóc calb, ni medeixo un metre amb vuitanta-tres centímetres (importantíssim el detall que ens dóna la wikipedia) ni parlo anglès amb accent nordamericà. Val la pena avisar això en el primer paràgraf per no crear falses il·lusions.

Més aviat em referia a que m'identifico amb el doctor Malcom Crowe, el personatge que interpreta Bruce Willis a la pel·lícula El Sisè Sentit. No perquè sigui psicòleg, no. No tinc especial simpatia pels psicòlegs. Més aviat per la cara de panoli que se li queda quan el nen al qual està tractant, en Cole Sear (interpretat per Haley Joel Osment, que per cert, a lo tonto ja té 22 anyets el nen) li diu per enèssim cop que en ocasions veu morts i ell i l'espectador se n'adonen que, efectivament, ell també està mort i que ho ha estat durant la major part de la pel·lícula. Ja deia jo que en Bruce Willis només parlés amb el nen…

Doncs una mica és això. No em sorprendria que se m'acostés un nen i em digués que en ocasions veu gent morta i que, a mode d'informació, jo també ho estic. Perquè la sensació és ben extranya. Tot sembla real; els meus dits poden sentir el tacte del teclat en què escric aquestes paraules. La llum del sol escalfa. L'entrepà de xorisso té gust de xorisso, suposant que aquest sigui el gust real del xorisso. Sí, tot sembla real. Excepte pel fet que tot és com estar inmers en una pel·lícula molt aconseguida. Tot es desenvolupa d'una manera que sembla que hagi escrit algun guionista. Però no s'hi pot interactuar més que a un nivell molt bàsic. Les persones són com autòmates que poden donar unes respostes limitades, justetes per passar el test de Turing.

Si no estigués en aquesta realitat no passaria absolutament res. Perquè de fet no hi sóc. Sóc un dels morts que veu en Cole Sear. No puc esperar cap senyal de la realitat adonant-se de la meva presència, ni puc canviar res. Només mirar la pel·lícula, que per cert, és una barreja entre un drama i un thriller psicològic. Només espero que no duri eternament, i que el teló caigui quan abans millor.

Inverted Pyramid

disconsolateness
irresponsiveness
dissatisfaction
motionlessness
desirelessness
imperviousness
cheerlessness
insensitivity
insensibility
hopelessness
restlessness
joylessness
unhappiness
disinterest
hollowness
loneliness
desolation
alienation
dispassion
emptiness
bleakness
dysphoria
distress
coldness
silence
despair
sadness
anxiety
sorrow
apathy
grief
less&
less
.

Tot depèn de tu

Sembla ser que és cool dir que tot el que fas depèn de tu. Que la teva vida està completament a les teves mans i que allò que passi és conseqüència de les teves accions. Això s'acaba transformant en una altra afirmació: si no ocorre allò que vols, és perquè no estàs duent a terme les accions perquè allò ocorri.

Això ho sento dir tot sovint. És freqüent veure-ho al twitter. Avui ho deia en Pau i el retwittava n'Oriol. I els trio a ells perquè són les frases que recordo d'avui, però d'aquestes se'n veuen cada dia.

No és el primer cop que escric sobre això. A 7 de desembre criticava una afirmació de la Vanessa al seu post La suerte, en què deia que la suerte se la hace uno. No pretenc tornar-la a criticar ara perquè ja ho vaig fer en el seu moment. Només volia fer l'esforç d'adonar-me que hi ha pensaments que tinc de forma recurrent.

Doncs ho torno a dir: no hi estic d'acord. No és cert que si vols fer quelcom trobes la forma de fer-ho, i que "qui no ho fa troba excuses". No és cert que el que ens passa a la vida està a les nostres mans i tot són accions que podem fer per canviar coses. Nooooo noooo... Sento trencar-vos aquest món de coolness i de fantasia, aquest món d'alimentar-nos l'ego dient als demés que nosaltres tenim èxit i ells no, però que en realitat si ells vulguessin en podrien tenir. Ens elevem a la categoria de consellers vitals de la resta de les persones. No és així. Hi ha moltes, moltíssimes coses que depenen d'aquell concepte tan estrany que anomenem atzar. Si les conseqüències de l'atzar són positives de vegades en diem sort. I aquí és on està la gràcia: sempre pots dir que en realitat no era atzar, que tu sempre tens el control de la teva vida i que no és que et passin coses imprevistes amb resultat positiu no; el que passa és que tu ja ho tenies previst, perquè has fet accions de forma conscient per tenir un resultat positiu. Ah si? Doncs si és així perquè no ho has previst abans? Realment creus que ets amo de l'atzar?

Ull, que no estic dient que res depengui de nosaltres, ni que no puguem canviar coses, ni fer accions amb conseqüències conegudes. És clar que podem fer coses. És clar que hi ha coses que podem canviar conscientment. És clar que hi ha coses que són a les nostres mans.

El que dic és que estic cansat de sentir parlar de móns de fantasia en què tots els problemes tenen una solució i a més és una solució al nostre abast. No. No tots els problemes tenen solució. De vegades (sovint!) les nostres accions no tenen conseqüències només positives o només negatives, i això és el que fa que sigui difícil decidir.

On hem nascut, qui són els nostres pares, quin és el color del nostre cabell, o si som més guapos o més lletjos són coses que ens han tocat per atzar. En aquest sentit és una sort haver nascut en una de les zones riques del món, on tenim cobertes les necessitats bàsiques, i on ens podem permetre el luxe de filosofar a Internet còmodament des d'un ordinador portàtil. Hi ha moltes més coses que no podem controlar. De vegades penso inclús que les úniques coses mínimament importants són fruit de l'atzar. I em preocupa perquè l'única cosa que un pot fer amb l'atzar és esperar. Esperar i anar mirant què passa, cap on duu el camí, o quins obstacles són els que barren el camí.

Potser és que no tinc paciència. O potser és que no emprenc les accions adequades. O potser les dues coses. Potser és que tinc una falsa idea de justícia en què cadascú es mereix unes coses o unes altres. És més, si la tinc, m'està ben empleat per burro. Serà que no hem vist prou cops el que passa amb la resta d'animalons de la Terra? Hi ha justícia per a ells? Que va home. Hi ha atzar. Tu ets un petit insecte que neixes amb uns gens i amb unes petites mutacions imprevisibles fruit de l'atzar. Que els teus gens t'afavoreixen? Doncs perfecte. Que no? Doncs mala sort. I ja està. És així com funciona. És igual que siguis un bon insecte. És igual que ho hagis donat tot, perquè si et toca ser devorat en ple vol, ho seràs, i els teus gens acabaran a l'estómac d'un altre. És la gràcia de l'evolució, que no afavoreix els éssers més civilitzats, ni els més nets, ni els que es plantegen si tot depèn d'ells o no. Afavoreix els millor adaptats, com deia Darwin.

L'avantatge que té l'insecte és que segurament no es queixa sobre el que li ha tocat ser. Ho accepta i punt, perquè sap que no pot fer-hi res més. Que és allò amb el que li tocarà viure, li agradi o no.

Bé, no sé si aquesta entrada s'entendrà gaire. Torno al punt que deia al principi: no estic d'acord amb la gent que diu que "tot depèn de tu". I cada cop que veig un d'aquests missatges suposadament motivacionals, em pregunto a qui afavoreixen, a banda del seu propi ego.

Hydrometra stagnorum

És el nom científic d'una espècie del grup dels hidromètrids, que popularment coneixem com a sabater. És un insecte que podem trobar a tolls i rius, i és conegut per la seva capacitat de caminar per sobre l'aigua, gràcies a unes potes que estan cobertes per pèls hidròfobs (això és, que repel·len l'aigua) i a la tensió superficial de l'aigua.

Aquesta introducció només em serveix per utilitzar aquest animaló de metàfora. I és que els sabaters llisquen per la superfície, i mai s'enfonsen. Es miren el fons del riu des de dalt, pràcticament sense mullar-se. Ells viuen al riu però no saben què significa viure al riu com si fossin una truita (de les de peix, no les d'ous). I és així tota la seva vida.

Sovint em fa la sensació que visc completament a la superfície. Que per molt que intenti enfonsar les potetes a l'aigua no aconsegueixen traspassar-ne la membrana invisible que la recobreix. És una sensació de viure en un estat constant d'alienació. Com si fos un infiltrat en un món d'actors, com al Show de Truman o a Matrix. Tot és fals, postís, poc reactiu, i té en qualsevol cas relació amb una realitat de la que no estic segur de formar-ne part.

Quan parlem de relacions entre persones l'efecte encara és molt més exagerat. Ordres de magnitud més gran. Cada persona és una gran gota d'aigua amb la seva propietat física de la tensió superficial; una gota que de cara al món presenta una membrana invisible sobre la qual les fràgils potes dels sabaters llisquen.

No és que cregui que no es puguin veure algunes (no pas totes!) coses d'una forma una mica més transcendent. Tampoc és que cregui que no és possible tenir relacions una mica més profundes amb les persones. Sí, algun cop passa, fugaçment. Però la major part del temps, amb la major part de la gent, amb la major part de les coses, tot es queda a la superfície, tot consisteix en caminar mirant com passen els peixos de colors per sota, tot preguntant-se què deuen pensar, on deuen anar, quins són els seus desitjos i els seus temors.

Però quan et toca ser un Hydrometra, ho ets per tota la vida i no pots fer res per canviar-ho.

Foto per fturmog amb llicència Creative Commons

Impuesto por copyright: €3,40

Fa un parell de dies, després que s'espatllés definitivament defiant, el servidor de casa, vaig decidir que era hora que prengués el relleu un Mac mini. No és una màquina molt potent, però és el mac més assequible, ocupa poc espai i, sobretot, no fa gens de soroll, de manera que pot estar encès tota la nit sense gaire problema.

El que m'ha motivat a escriure aquesta entrada és la factura per la compra del Mac mini. En total puja a uns 600 euros, que ja és el que val la màquina (amb una amplicació de memòria, tot sigui dit). Però d'aquest import, hi ha 3,40 € que apareixen com a concepte impuesto por copyright.

O el que és el mateix, atracament a mà armada, 3,40 euros. D'acord, un pot pensar que no es tracta d'un import gaire elevat, i per descomptat no és gaire elevat en proporció al total de la factura. Però la pregunta és òbvia: per què? Per què haig de pagar uns diners a una màfia? Quin dret tenen a cobrar aquest import?

Aquesta màquina es farà servir per posar-hi un servidor de subversion, de DNS, un apache i contingut meu sobre el que jo tinc el copyright, com per exemple les fotos de les meves vacances. En concepte de què pago els 3,40€ llavors? Algú m'ho pot explicar?

Però és més. Com si vull fer servir la màquina per posar-hi contingut sobre el que no tinc el copyright i pel qual no he pagat. M'és igual. Aquesta tarifa no m'eximeix de la responsabilitat que això suposaria. Per tant quin sentit té pagar-la? Per què no paguem tots un impost per assassinat? No sigui cas que algun dia ens doni per matar algú. Així anem cobrint les despeses.

M'emprenya i m'emprenya molt que mentre jo haig de treballar per guanyar aquests 3,40 euros, gentussa com en Ramoncín només ha de seure i veure com milers de curritos li paguen la jubilació.

La SGAE com a societat i els artistes, autors i editors membres no em mereixen cap tipus de respecte. Són esclaus d'un model cultural obsolet i de la seva incompetència i incapacitat d'adaptar-se a una societat que canvia. La SGAE és la pitjor representació del ordeno y mando, de fer les coses a cop de decret, del lobbying més ranci i caspós d'una Espanya que em pregunto si ha canviat gaire en els darrers cinquanta anys.

I no passa res, perquè aquests personatges poden treure un tema com aquest al Congrés dels Diputats i fer que una majoria parlamentària que es fa dir d'esquerres aprovi el cobrament d'aquest impost que em pregunto com de diferent és del de qualsevol màfia que giri al voltant del crim organitzat.

Pagaria a gust els 3,40€ si el concepte fos impost per emissions de CO₂. O impost per millorar l'educació pública. O impost perquè no s'hagi de paralitzar el país quan neva. Clar, que això és pensar d'una forma massa utòpica i oblidar-me que vivim en un país infestat de paràsits.

És narcisista aquest bloc?

Parlàvem l'altre dia amb uns amics sobre el caràcter habitualment egocèntric i narcisista dels bloggers, i de com els seus blocs els serveixen per alimentar el seu ego, com estan contínuament mirant quantes visites tenen o quants comentaris als seus articles, o qui els enllaça.

Quan parlava dels bloggers en tercera persona, em van fer veure que tenia sentit que m'inclogués al grup, ja que jo també tinc un bloc i en qualitat de blogger també sóc narcisista.

No penso que aquest bloc (o jo mateix) sigui narcisista ni tinc l'autoestima tan pujada com el blogger mig. Normalment acostumo a dir que no m'importa qui em llegeix perquè en la majoria de casos és cert. No obstant això, em van donar bons arguments a favor de la hipòtesi que sóc igual d'egocèntric que la resta de bloggers.

Un dels més rellevants ateny l'idioma en què escric. El passat agost ja vaig escriure un article sobre el millor idioma per escriure al twitter o al bloc arran d'una conversa similar. I fins i tot és un tema que tractava (menys profundament, tot sigui dit) en el primer post d'aquest bloc.

L'argument és el següent: la meva llengua materna és el català, i tot allò que no escrigui en català requereix d'un esforç extra per traduir-ho mentalment (esforç que naturalment serà més o menys gran segons el coneixement de l'idioma destí). Com que en aquest bloc escric en diversos idiomes (incloent l'anglès i l'alemany en alguna ocasió, que definitivament no són llengües que pugui considerar maternes com el català o el castellà), això ens porta a dir que:

• Quan escric en anglès o en alemany en realitat és per semblar més modern i presumir dels meus coneixements d'idiomes, si se li pot dir així.

• Quan escric en un idioma diferent del català, és perquè penso en una audiència concreta pel meu contingut, i per tant no es pot dir que no m'importi qui em llegeixi.

El raonament d'alguna manera és que des del moment en què el contingut no és espontani (i deixaria de ser-ho en el moment en què haig de fer un esforç per canviar d'idioma), ja estic construint un "producte" per a una audiència, i per tant em preocupa aquesta audiència, o la seva reacció, i per tant el bloc es converteix en un alimentador del meu ego.

He de dir que agraeixo sentir aquests comentaris perquè em fan pensar força. Crec que tenen bona part de raó, tot i que discrepo en alguns punts. El primer punt de discrepància és el fet que escrigui en anglès o en alemany per presumir. Està clar que si no em sentís còmode escrivint en aquests idiomes no ho faria. Crec que la idea és més aviat: "posats a escriure en un idioma que no sigui el teu matern per adaptar el contingut a una determinada audiència, què més et dóna que sigui castellà que anglès".

Estic d'acord en el punt que des del moment que em preocupa l'audiència, ja no puc dir que no m'importa qui em llegeix. Això és totalment cert. La decisió sobre el tema i l'idioma d'un article alguns cops involucra pensar en qui llegirà allò, i per tant no és gaire coherent dir que no m'importa. Així que sí, m'importa. El que no m'importa és estar mirant contínuament les estadístiques del bloc per veure qui hi entra o quantes visites o pàgines vistes té. Això m'és ben igual. Potser hi ha articles que no ha llegit ningú. M'és igual.

El segon punt amb què no estic gaire d'acord té a veure amb l'espontaneïtat de cada article. Crec que el fet de donar-li forma a un fons no significa que el fons hagi de ser menys genuí. Reconec que fa un any no hagués dit això ni en broma. Però crec que de vegades la forma importa. Hi ha hagut vegades que he escrit articles arran de converses que vaig tenir amb en Gustavo, amb qui parlava normalment en castellà. No per això eren articles menys espontanis o converses menys genuïnes. Simplement la forma acompanyava el fons. I crec que això passa sovint, en blocs i en la comunicació verbal fins i tot. De vegades és necessari dotar d'una mica de forma al missatge, i no per això som menys nosaltres, ni estem dient mentides ni faltant a la nostra manera de ser. Amb tot, sóc un gran amic del fons sobre la forma, i reconec que m'agrada quan puc comunicar un fons sense preocupar-me molt per la forma. M'encanta quan m'entenen i m'encanta aquella gent que puc entendre sense que m'hagin d'embolcallar el missatge amb paper de regal i un llacet.

També m'agradaria afegir que això no és un diari personal. No escric tot el que penso. Intento ser el més genuí i sincer possible. Però no dic tot el que em passa pel cap, ni dóno noms i cognoms de persones quan de vegades m'agradaria donar-los. El que publico aquí és completament públic, ho pot veure tothom sense cap tipus de restricció. I de la mateixa manera que al Món Real™ no compartim tots els nostres pensaments amb tothom, tampoc ho faig al món online.

Quan vaig començar aquest bloc, pretenia ser una mena de "diari personal públic". És a dir, un lloc on publicar les coses que penso, evidentment tenint en compte que són accessibles a tothom (res d'intimitats, vaja). Pensava que seria positiu poder fer l'exercici (una mena de catarsi inclús) de plasmar per escrit els meus pensaments, però amb l'avantatge d'haver de restringir la informació que publicava. El bloc tenia un nom en llatí perquè volia utilitzar un idioma "neutre" i alhora mostrar la meva inclinació pels pensaments racionals. A més, sempre he criticat els blocs que tenen el nom del seu autor, precisament perquè em semblen egocèntrics.

Un dia, no obstant, vaig decidir canviar el nom al bloc. Em va semblar que era restringir-se massa anar de racional per la vida i amb títols en llatí. Vull tenir llibertat per escriure el que em sembli al bloc, sense pensar què diran, o si em visitarà molta o poca gent. No vull ser popular. No apareix el meu nom real enlloc en aquest bloc.

Aprofito aquest article (si és que el llegeixen!) per agrair als meus amics aquests comentaris. Em fan pensar molt i descobrir coses del món (i de mi mateix) que no coneixia o sobre les que tenia una idea equivocada. I això m'agrada molt. Gràcies.

El terratrèmol de Xile i twitter

Escric això quan fa encara poques hores que ha succeït un terratrèmol de magnitud 8,8 a l'escala Richter a Xile, amb l'epicentre sota el mar a 55 Km de la ciutat de Concepción.

Hi ha hagut almenys 52 morts i diversos danys materials que han obligat, entre d'altres, a tancar l'aeroport internacional de Santiago (la web no respon ara mateix).

Els mitjans tradicionals informen amb molt més detall de l'esdeveniment (El País, BBC News). També es pot fer el seguiment en directe de les notícies que proporciona la televisió xilena.

El que m'ha motivat a escriure aquesta entrada és que m'he assabentat de la notícia a través de Twitter, abans que per la resta de mitjans, bé sigui per contactes que es trobaven a Xile en el moment del terratrèmol o bé perquè hi tenen coneguts o familiars amb qui han intentat contactar. Actualment #terremotochile, Chile i Tsunami són trending topics a Twitter.

No em vull posar a escriure més extensament sobre el paper que pot jugar i juga actualment Twitter en la difusió de notícies d'"última hora" i de com pot desbancar els mitjans tradicionals en aquest aspecte, i menys quan a mida que passen les hores va augmentant la xifra coneguda de morts com a conseqüència del terratrèmol. Però sí que m'ha semblat convenient mencionar-ho. M'ha semblat un exemple clar de com ha canviat respecte fa uns anys la forma com consumim informació.

¡Contrato de datos europeo ya!

La verdad es que tener un teléfono con contrato de datos te cambia la forma de usar el teléfono y también de hacer muchas cosas del día a día. Recuerdo que no hace mucho tenía un iPhone de primera generación que usaba en España con una tarjeta prepago, y sólo podía disfrutar de la mayoría de aplicaciones cuando disponía de una conexión WiFi.

Las aplicaciones de los móviles de nueva generación estan pensadas para el caso cuando se dispone de conexión a Internet permanente: consulta a mapas, sitios cerca de mí, correo electrónico y mensajería a través de Internet. La conexión permanente (y si puede ser de alta velocidad mediante 3G) es primordial para este tipo de usos del teléfono.

Está claro que para el e-mail, mensajería instantánea, twitter, facebook y demás la conectividad permanente es una gozada. Pero me doy cuenta que cuando realmente le puedes sacar partido a la mayoría de aplicaciones móviles es cuando estás fuera de casa. Cosas como encontrar un restaurante cercano, consultar un mapa en el extranjero o ver dónde se encuentra el WC más cercano son cosas útiles que puedes hacer con tu teléfono en tu ciudad, pero que son todavía más útiles cuando estás en territorio desconocido.

Por lo menos en España, las tarifas de datos suelen tener validez dentro del territorio nacional. Así, mientras no salga de España sé que no voy a pagar un euro más por conectarme a Internet desde el móvil. Pero si me voy a Portugal, o a Francia, o a cualquier país del mundo, entonces deberé pagar tarifas carísimas (11,6 € + IVA por 10 MB en Europa, o por 1 MB en el resto del mundo) en concepto de roaming de datos.

Creo que esta limitación no tiene mucho sentido. Por un lado trabajamos para tener una Unión Europea sin fronteras, y por otro creamos fronteras artificiales. Cómo sería si en los Estados Unidos tuvieras que pagar roaming a la que sales de New York o de California...

Claro que es una sociedad de libre mercado y supongo que las operadoras no tienen por qué ofrecer este servicio. Al fin y al cabo no es una primera necesidad ni muchísimo menos. Pero sí que creo que hay demanda de tarifas de datos a nivel por lo menos europeo. En mi caso particular, me he encontrado muchas más veces con la necesidad de usar una de estas aplicaciones que te quitan de un apuro fuera de España que dentro. ¿Normal, no?

Pues eso. Creo que sería muy interesante que las operadoras empezaran a pensar en planes de este estilo. En opciones para que la conexión a Internet de ámbito internacional sea menos dolorosa. Para que no haya que ir buscando WiFis por medio mundo porque queremos mirar nuestro e-mail. Las posibilidades de una sociedad global con acceso móvil permanente a Internet pueden ser enormes.

PHP development on OS X: Eclipse alternative to Coda

I develop using both PHP and Java on OS X. I use Eclipse as my main development environment for Java and have been using Coda for a long time for PHP development.

Coda is a very useful tool by Panic, the creators of Transmit, one of the best FTP and SSH file transmission tools for Mac OS X. It is a PHP, HTML and CSS file editor. Coda optimises your web development workflow by seamlessly integrating with Subversion and by allowing you to upload the files you have just changed to your server's FTP by just hitting a key combination. Coda costs $99 for a single user license.

While Coda's CSS code completion is pretty good, I find myself working mostly with backend PHP files and XSLT templates for presentation. Apparently Coda can do PHP autocompletion, but at least for me it fails at a very basic level; for instance I cannot get it to autocomplete class attributes even when editing the class file itself. Sometimes it just gets frustrating.

I wanted to find a better alternative to Coda with the following features:

• PHP code autocompletion.
• SVN integration.
  
• Ability to quickly upload changed files to my server's FTP.

Eclipse is a free alternative to Coda which can provide you with the previous features. However, you need to prepare the environment in order to be able to do the three things listed above. I decided to write this post because I thought it might be useful to someone else. So here are the steps I took:

1. Download Eclipse for PHP developers. This is the main Eclipse IDE including PDT (PHP Development Tools) and WTP (Web Tools Platform). This has almost everything you will need (PHP syntax coloring, code completion and so on).

2. Install the Subversive SVN plugin. You will need this in order to manage your projects with subversion. To install the plugin you will need to start Eclipse, go to Help -> Install new software, add the Subversive update site and install the Subversive packages. Detailed instructions on installing the plugin can be found at the subversive website.

3. Install the ant plugin. You will need ant to be able to upload your files via FTP. I found ant to be the best and most effective alternative to accomplish this task. I tried Aptana file upload and Eclipse Remote Systems Explorer. These both options allow you to upload files from the eclipse GUI, but they do not synchronize your files. That means you'll either keep track of what changed and upload the files one by one, or upload your entire site every time. While the Aptana documentation states it has the ability to sync files, it appears to have been removed from the latest release. To install the ant plugin you have to start Eclipse and go to Help -> Install new software, select the Galileo site, and then browse for Programming languages -> Eclipse java development tools.

4. Download the apache commons-net libraries. You will need these to be able to use FTP from ant. Place the JAR files somewhere in your hard drive.

5. Configure eclipse/ant to use apache-commons. To do this you have to start Eclipse and go to the Preferences window. Then find the Ant -> Runtime category, click on the classpath tab and then click on external JARs. Select the files commons-net-2.0.jar and commons-net-ftp-2.0.jar (which you downloaded in step 4) and click ok.


6. Checkout your project from SVN. Go to File -> New -> SVN -> Project from SVN. Please check the subversion website if you need further information on checking out a project (I assume you already know how to do that if you are reading this).

7. Add a build.xml file to your project. This is going to be an ant buildfile which we are going to use to upload our files. You can use the following code as an example:

<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>



<project name="MyProject">



<target name="Upload changed files">

<ftp

server="ftp.myserver.com"

userid="benlinus"

password="4815162342"

remotedir="www"

depends="yes"

verbose="yes"

>

<fileset dir="www" />

</ftp>

</target>



</project>

Please change the server, userid and password to suit your needs. Also you might have to adapt the remotedir and local directory settings. The key here is the depends="yes" attribute, which tells the ant task to upload only the local files that are different from the files on the server.

8. Add your buildfile to the ant view. If the ant view is not open, go to Window -> show view -> other and select the ant view. You can add your build.xml file by dragging and dropping it onto the view or by clicking on the add buildfiles icon.

That's pretty much it. Now you can edit your code using Eclipse using advanced code autocompletion, manage your project using Subversion and upload your files by double-clicking on the "Upload changed files" target we just created.

Bonus: You can hit the command+option+x, q key combination in order to run your ant task.

All comments will be appreciated! And if you have a better alternative please share it :)

Google Chrome beta para MacOS X

Leo en Applesfera que la primera beta de Google Chrome para mac ya está disponible. Es interesante porque hasta el momento sólo disponíamos de versiones del navegador para Windows y Linux. Los usuarios de mac nos teníamos que conformar con betas no oficiales o bien con builds hechos por la comunidad dentro del proyecto Chromium.

Sin embargo me ha decepcionado ver que la beta de Chrome se encuentra disponible sólo para Intel, con lo cual una vez más los macs con arquitectura PowerPC se quedan atrás. Y sí, ya sé que ahora ya son muy antiguas y todo eso... Pero es una verdadera lástima. Todavía tengo un PowerMac G5 que va quedando obsoleto con el tiempo no porque sea una mala máquina sino porque va perdiendo soporte de los distintos desarrolladores de software (empezando por la misma Apple).

Actualización: Justo mientras escribía este post he recibido un mail de Google informando de la noticia. Enlazan a una página donde celebran el éxito y que contiene la siguiente imagen:


Este es el texto del mail:

It's finally here: Google Chrome for Mac. Available today in beta!

Hi there,

Thanks for signing up to hear from us regarding Google Chrome for Mac! We're excited to let you know that Google Chrome is now available in beta for Mac OS X.

Here are a few fun facts from us on the Google Chrome for Mac team:

• 73,804 lines of Mac-specific code written
• 29 developer builds
• 1,177 Mac-specific bugs fixed
• 12 external committers and bug editors to the Google Chrome for Mac code base, 48 external code contributors
• 64 Mac Minis doing continuous builds and tests
• 8,760 cups of soft drinks and coffee consumed
• 4,380 frosted mini-wheats eaten

Thanks for waiting and we hope you'll give Google Chrome for Mac a whirl.

Google Chrome Team
www.google.com/chrome

En defensa de los derechos fundamentales en Internet

Ya se está extendiendo por toda la red, y me gustaría darle difusión al manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en Internet, redactado conjuntamente por varios autores, que publican varios blogs de naturaleza diversa como Merodeando o Applesfera. Podéis leer algunos análisis del anteproyecto de ley de Economía Sostenible en el Blog Salmón, o en el blog de Enrique Dans.

Este es el manifiesto. Por favor, no dudéis en difundirlo si estáis de acuerdo con él.

Manifiesto “En defensa de los derechos fundamentales en Internet”

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial – un organismo dependiente del ministerio de Cultura -, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

La soledad no se produce por no tener a nadie al lado

Quienes me conocen saben que es muy poco propio de mí que ponga como ejemplo positivo a un psicólogo, pero la verdad es que me ha sorprendido y agradado una de las frases de Javier, un psicólogo que atiende a enfermos avanzados y que aparece en un spot de la Obra Social de La Caixa.

La soledad no se produce por no tener a nadie al lado, sino por no tener a nadie con quien hablar de aquello que es importante para tí.

Bella, sencilla. Creo que es una gran frase.

Incluyo el video del spot junto con su transcripción (que no coincido con toda la locución pero creo que vale la pena oirla/leerla):

Vivir es aprender a decir adiós. Pero solamente puede decir adiós el que ha dicho hola. Soy psicólogo y llevo muchos años trabajando con personas que están al final de la vida. El miedo va a estar siempre presente en la experiencia del final. Por una razón muy sencilla: nadie nos queremos morir. La clave está en no huir, la clave está en afrontar.

La soledad no se produce por no tener a nadie al lado sino por no tener con quien hablar de aquello que es importante para tí. ¿Y al final qué es lo importante? Poder sentirte querido.

(voz en off) En Obra Social La Caixa ofrecemos atención integral a enfermos avanzados con la ayuda de profesionales que les dan apoyo.


Qué paradoja, ¿no? Enmedio de tanta muerte, tantísima vitalidad, tantísima vida.

Google Calendar e iPhone

Hace poco me he encontrado con la necesidad de sincronizar mi iPhone con los calendarios de google calendar. Bueno, en realidad la necesidad era poder leer y modificar mi calendario desde múltiples ubicaciones (múltiples ordenadores, el teléfono, Internet) sin tener que hacer equilibrios sincronizando entre 80 máquinas distintas.

Hasta el momento, para simplificar esta tarea, tenía configurados los calendarios de google Calendar en iCal mediante el protocolo CalDAV. La página de ayuda de Google lo explica bastante bien. Y desde Snow Leopard todavía es más fácil porque sólo hay que introducir en iCal el nombre de usuario y contraseña, y el resto es automático.


Por alguna extraña razón, no obstante, si se tienen configurados los calendarios con CalDAV en iCal y luego se sincroniza el iPhone mediante iTunes, los calendarios no se pueden modificar en el iPhone. Esto es bastante absurdo, porque en el mismo teléfono es posible configurar manualmente los calendarios como CalDAV y entonces sí se pueden modificar.

Peeeeeero: si se configuran directamente los calendarios de google en el iPhone, resulta que por defecto sólo aparece el calendario principal. Esto lo explica esta página CalDAV Calendar Sync, que nos descubre una opción "secreta" que permite configurar qué calendarios veremos en el iPhone mediante CalDAV: https://www.google.com/calendar/iphoneselect.

Así que en resumen el truco para hacer cuadrar los calendarios entre múltiples ordenadores y el iPhone es:

• Configurar todos los iCal para que se conecten por CalDAV a los calendarios de Google Calendar. Importante no olvidar la pestaña "delegados" para marcar todos los calendarios de la cuenta que deseemos ver.

• Configurar todos los calendarios de google Calendar en el iPhone, mediante CalDAV (sí, otra vez).

• Decirle a iTunes que no sincronice los calendarios de google calendars, ya que sino tendríamos entradas duplicadas.

De esta forma la sincronía siempre es directamente con google y podemos modificar los datos desde todas las ubicaciones.

Aunque se va un poco del tema de este post, creo que también es interesante visitar la página de Google Sync en la que se explica cómo configurar el push mail en el iPhone o iPod Touch. Si bien esta opción no permite ver todos los calendarios de la cuenta google, sí que permite que el correo electrónico funcione realmente por push, en lugar de que el teléfono tenga que comprobarlo cada x minutos. A parte de ahorrar un poco de batería, es genial porque los correos se reciben al instante.

Como bonus, y en la línea de hacerle publicidad a Google (os aseguro que no me pagan por este artículo), aquí va el link para ver las google tasks en pantalla completa, otra de esas perlas ocultas que nos guardan los de Mountain View.

Popular items en Google Reader

Hace un par de días que veo que Google Reader ha incorporado a su cada vez más llena barra izquierda una nueva sección explore que muestra, además de los feeds "recomendados" para el usuario, un enlace de posts populares (popular items) .

Según parece, Google Reader se basa en la información de like/dislike, la carita sonriente que se puede marcar en las distintas entradas de nuestros feeds, para determinar qué es popular y qué no. Según dice Google, si usamos esa funcionalidad, los posts que nos aparecerán recomendados mejorarán todavía más.

No me sorprendería que Google usara también información acerca de las entradas que compartimos y las que comparten nuestros contactos. Me ha llamado la atención que la ordenación por defecto de los popular items es sort by magic:


¿Os gusta la nueva sección explore de Google Reader? ¿Os parecen acertados los posts que os recomienda?

Aquí está el post en el blog oficial de google reader: Reading gets personal with popular items and personalized ranking.

Cuándo una empresa deja de ser una startup

Marek Fodor, cofundador de atrápalo, escribía en un post de hace algo más de un año acerca de cuándo una empresa deja de ser una startup. Estos son algunos de los criterios que propone. Creo que son de interesante lectura:

• La empresa ha alcanzado break-even point.


• La empresa ya ha contratado una secretaria/recepcionista a jornada completa.


• La mayoría de personas en la empresa no trabaja más de 8,5 horas diarias.


• La fuente principal de inspiración ya son las ideas lanzadas por la competencia.


• Los fundadores ya tienen despachos separados del resto del equipo.


• La empresa tiene más de 2 años de vida.


• Los fundadores pueden no estar en la oficina durante varios dias y la empresa sigue funcionando igual (o mejor:-) que con ellos presente.